BICI ROBADA

A nuestro amigo masca le han robado una bici identica como esta por el molinar.

SOBREMUNT- MARISTELA dm7feb

By HOYOS56.
Avui era d'aquells dies que ja quant em posava el maillot per sortir ja tenia la sensació de petarum-petarum, quin horabaixa m'espera! Avui l'horabaixa és fresc després de preparar llum, gps, guants fred, guants neu, buf, calcetins neu, plàstics neu, arranquem a les quatre a la rotonda VP, Bigel, Torner, Mollos,

Avui tenim pensat un clàssic Sobremunt-Maristela, pensant veure les restes de neu d'aquests ultims dies. Biel avui estira des carro "el tort" avui és el rei en el país dels cecs ,jo que ja vinc de casa no molt fi aguanto el que puc,avui els meus cinc minuts de glòria queden en cinc segons, comencem a pujar per Bunyolí, per a sorpresa nostra ja comencem a veure neu als costats del camí, seguim per ca na Lluïsa acabem l'asfalt de Sobremut i en tocar terra (neu) aquesta no ens abandonara fins a la baixada de l'ermita, neu dura que et dificulta avançar, molt de tram a peu, ens pensàvem trobar quatre taques de neu i la veritat és que encara quedava bastant per a sorpresa nostra.

Quant arribem a la baixada la cosa millora, es podem realitzar traçades noves, molt divertit, arribem a l'ermita vella i ens abriguem per la resta de la baixada, jo sense llum ,n'Andreu no em avísa que aquestes llums xineses s'havien de carregar després de tres sortides, ja, ja, res a les fosques toque baixar,avui al pasar per són Malferit tenin el primer incident en molts d'anys,una ovella a conegut a nen Biel i ens ha seguit fins a la segona barrera, que bonic és l'amor!

Després d'aquest petit episodi amorós arribem a Sarria, deixem a VP a casa i ens deixem caure fins a Palma, al final bona sortida no semblava que l'horabaixa donés per a tant.
31km 734 m desnivell

video de la gran nevada

Nuestro reportero grafico, nos ha enviado video extenso de la salida del sábado.

LA GRAN NEVADA sb4feb

Imposible definir con palabras las sensaciones vividas este sábado. Imposible reflejar en imágenes lo que vimos y sentimos.
7, 30. Llamadas, washaps… nieva en Palma, hace un frío tremendo, esto puede ser un infierno… o puede ser lo nunca visto. Al final, todos los convocados menos miky. Presentes: Los hermanos Masca, Jonander, Jeroni, Bigel, Frenando, Marc, Pietro i Mapes

8,30. Con algo de retraso iniciamos la marcha, nunca habíamos salido de casa con nieve, nunca habíamos quedado en donde siempre a 1º de temperatura.
Llegamos a son Macià y todo había cambiado. El paisaje se había transformado completamente y un gran silencio lo llenaba todo, solo el crujir de las bicis sobre la nieve y el vaho intenso de nuestros cuerpos perturbaba aquella inmensidad.

Por son veri el frío empezó a minar a los que iban menos equipados y las manos de los hermanos Masca debían ser muñones insensibles.
Entre la Cabaneta i Portol, el cielo se tornó gris plomizo dando paso a una ligera nevada que convertía “ses clotes” en un paisaje agrícola de Centroeuropa.

Llegamos al cami d’Olessa en donde habíamos quedado con los del raiguer. Al final aparecieron Yerar i Anton. Raul no pudo venir, ya que, con la que había caído por la noche, había tenido que ir a trabajar.
En el sendero de Son Segui parecíamos bikers nórdicos abriendo camino sobre la nieve virgen, mientras los arbustos nos rebozaban de blanco.
Ses Coves i Puig de santa Eugenia al que subimos ya que no podíamos perdernos la visión, seguramente irrepetible, de todo el raiguer nevado. La bajada hacia el pinar del senyor fue mas fácil de lo que nos pensábamos ya que la nieve patinaba menos que el limo que cubre el senderillo en invierno.

Llegamos a son mascaro y de allí cruzamos todos los campos de viñas hasta Binisalem. En este tramo, al salir el sol, fuimos cambiando el blanco por el marrón del barro semi helado.
En Banyols de nuevo quedamos sorprendidos al ver el valle de Alaro transformado en un autentico rincón Pirenaico. A lo lejos, como telón de fondo, aparecía el Puig major cubierto de grises nubarrones, enmarcado por los puigs del Castillo y de Alcadena que parecían el portal de acceso al infierno.

Era tarde y el frío había hecho que nuestras calderas quemasen más de lo normal, así que antes de adentrarnos en la sierra cargamos combustible en el bar la granja. Mientras merendábamos, apareció micot, que previamente había intentado robarnos algunas bicis.

Reiniciamos la marcha y una vez sorteados los coches de la avalancha humana de gente que se había desplazado hasta el pueblo para tocar la nieve nos dirigimos al “cami vell d’orient”. Poco a poco, el grosor de nieve iba en aumento. En Solleric, al desviarnos hacia la carretera, abrimos camino de nuevo sobre la nieve virgen y pudimos comprobar que había un grosor de mas de 20 cm. Al llegar a la carretera general, gracias a Dios, había pasado el quitanieves por lo que de nuevo pudimos rodar cómodamente hasta el desvío del castillo. Pietro, Yerar y Anton decidieron subir a éste ya que no querían ir hacia Bunyola. Como era de suponer se encontraron tanta nieve que lo subieron todo a pie. El resto continuamos hacia Orient.

Pasado el pueblo, ya no había quitanieves y solo quedaba la rodadura de algún coche por lo que el pedalear se hizo lento, duro y con algún que otro patinazo. Tras coronar el coll de honor nos abrigamos aun más de lo que íbamos e iniciamos el descenso por la carretera que estaba medio limpia ya que por allí si que habían pasado las maquinas. Al llegar a Bunyola, el pueblo también parecía una postal Alpina.

Era tarde y aun había que llegar a Palma, pero decidimos continuar la ruta prevista por lo que nos dirigimos hacia el camino de Raixa. Allí, los árboles estaban cargados de nieve, así que al pasar provocábamos pequeños aludes que caían encima de nosotros. Todo era perfecto i divertido, hasta que llegamos a la zona de los grandes charcos que hoy parecían lagos, así que pasó lo que tenia que pasar, acabamos metiendo el pie en las heladas aguas. A partir de este momento, el regreso se convirtio en un pequeño suplicio, por lo que pusimos la directa hacia “Pasatemps” sin poder disfrutar de su imagen insólita. Al fin Palma. “home sweet home”.
Nunca habíamos hecho 80 km sobre nieve. Nunca habíamos visto nuestra isla cubierta de blanco. Seguramente recordaremos este sábado toda la vida. Para nuestra generación éste será “S’any de sa neu”
80 km, 5h rodando y 1000 mt de desnivel.

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2464956

SPARRINGS EN EL CASTELL D'ALARO. dmg 29gen

El diumenge passat, els sparrings, volgueren recordar el seu guia i mentor, en Cecilio, aixi decidiren pujar al castell d’Alaro. Un grapat de sectaris també els acompanyaren. Segur que en cecilio els hi cridava “os vais a enterar cabrones” i desprès mirant mes a dalt continuava amb un altre de les seves frases. “ esto es todo lo que puedes”...

MIL GRACIES. UNA RODA i UNA PEDRA. Dmc1, feb

La primera alegria en dues setmanes, curiosament avui, dimecres 1 de febrer, festivitat de sant Cecilio.
Una Roda.
L’historia començà ara ja fa 3 setmanes, quan un diumenge, aquest narrador va decidir anar a investigar un parell de camins per arrodonir una ruta per Sant Llorenç que havíem estat muntant amb en Cecilio.
La qüestió es que com que nomes tenia unes horetes i donat que el lloc d’investigació està ben lluny de Palma, vaig anar fins allà amb cotxe. El problema es va presentar quan vaig tornar a casa i em vaig adonar de que no duia la roda de davant. Immediatament vaig tornar agafar el cotxe cap a sant Llorenç, però entre anar i tornar, varen passar mes d’una hora i mitja i evidentment la meva roda no va estar allà on havia aparcat. Vaig voltar una mica pel lloc, però no vaig veure res. Ames a mes, estava devora el camp de futbol i per allà segur passà molta de gent. Per si de cas vaig deixar una nota escrita a la paret de on havia estacionat per si algú apareixia de nou. Passaren els dies i evidentment ningú va cridar. Així les coses, em va tocar anar a bimont a encomanar-ne una de nova. En Joan com que sap que ara no vaig molt sobrat econòmicament em va proposar un muntatge que per uns 200 € em podria sortir , no seria tant lleugera, però estaria be. Desprès passà el que passà i tot queda aturat, fins avui que en Joan s’hi havia tornat a posar. Es veu, que mentre feia feina, ha comentat a gent que estava per la tenda la trista historia de la roda i així son les coses, resulta que un que havia anat al camp de futbol de Sant Llorenç aquell diumenge l’havia trobada i l’havia deixada al camp de futbol per si qualcú anava a reclamar-la.
MIL GRACIES. Dins de tanta foscor un se n’adona de que el mon està ple de bona gent. MIL GRACIES.

Una pedra.
Aquests dos darrers caps de setmana no hi ha hagut crònica, ningú estava per contar res, però la vida continua i una petita alegria ens dona forces per contar el que férem els dos darrers dissabtes. El d'abans del fatídic dilluns, havíem decidit anar a fer una neteja de camí. Primer rodaríem una mica per na burgesa i desprès aniríem a la zona en qüestió. Va ser un dia bastant caòtic, aquest narrador es va enfadar amb en Cecilio que nomes pinxava i desprès es posava a tirar disgregant tot el grup. Ell, s’havia enfadat amb mi, perquè en lloc d’anar directes a Galatzo, que era on teníem les feines, ens havíem enredat per camins “xungos” de na burgesa. La qüestió és que varem netejar un boci de camí, però ens va quedar un bon tros pendent i a mes a mes, al mig del camí, va quedar una gran roca que no teníem clar com sortejar. El diumenge en Cecilio tot i que estava amb febre i mal de panxa no aturava de enviar-me missatges, volia anar a llevar la pedra i anar a fer net. Així continuà el dilluns, el darrer a les 12,00. A les 12,30 diuen els diaris que passà el que passà.
El dissabte no teníem ganes de colcar, i varem decidir anar a fer net i espassar-nos una mica la ràbia. De nou en Cecilio aconseguí ajuntar-nos a tots, érem un munt, i tots disposats a acabar la feina que en Cecilio volia fer.
Aquesta vegada anàrem amb els cotxes i atacarem per son net, netejant tot el tram que ens faltava fins que arribarem a la famosa roca on ens havíem aturat l’altre dia. Allà, ens hi posarem tots amb les mans i poc a poc aconseguirem moure el rocam. Cridarem com a desesperats i amb una catarsis col·lectiva, aconseguirem tirar la pedra per avall. Tancàvem d’aquesta manera aquest mal somni i donaven conhort a en Raul, el germà d’en Cecilio, que era el que ens havia animat a acabar la feina . Desprès un bon berenar i un cafetet a Puigpunyent. Cada vegada que rodant passem per aquest magnífic camí recuperat de nou, ens recordarem de qui ens donà forces i ànims per moure aquella roca. Davant les adversitats de la vida , te n’adones de la sort que un te de formar part d’un grapat d’amics com el que hem format arran del nostre mon del mtb. MIL GRACIES.

LES PRIMERES NEUS

Ja estan aquí les primeres neus.
Després d'una setmana molt difícil, avui decidim anar amb cotxe fins a Valldemossa i així tenir més temps per donar la volta, es monten tres grups:
- cotxe A Classe bussines: VP i Bigel
-cotxe B Classe turista: Toner i Hoyos
-cotxe C Jet privat: Felix.

A les 16h20 'ja estam a Valldemossa per donar la volta al camí de S'Arxiduc, pugem per Els Cairats, jo posso un ritme "alegre" però el personal no respon, en arribar a la primera barrera el ritmet alegre m'abandona, segons diu en Torner se li ocorren diversos símil cinematogràfics per explicar aquests cinc minuts de glòria efimera, ja,ja.
Comencem la pujada cap al refugi, neu en veiem poca, passat el refugi es comença a veure el camí més blanc,pero no molta neu, arribem al desviament del pla de sa serp, nosaltres seguim pel camí de s'Arxiduc, arribem al pla des Artiges i aquí decidim baixar per les fontanelles direcció pla des Pouet, seguim baixant i arribem a Valldemossa com és ja tradició anem a menjar unes coquetes a can molina, avui VP decideix demanar xocolata( és que de senyors i de porcs sa de venir).Cinc xocolates i cinc coquetes
Avui Bigel i Felix han duit una càmera de vídeo, no sé si algun dia veurem el muntatge del director ...
PD:Volta pijama cinc estrelles.