SOPAR DE NADAL. Dj 20 des.

Abans de que s’acabés el mon celebrarem el sopar de Nadal . Un autèntic èxit de participació ja que érem 21 i nomes faltaren en fran que ja era per la península, en pedró que acabava les classes a les 22,00 i en ff que també tenia un altre sopar en el que ja s’havia compromès.

El lloc , el menjar i el preu foren també un autèntic èxit, ja que tots quedarem ben plens, de fet, molts ja amb la picada havíem menjat tant com quan sopem normalment, i desprès encara ens quedaven els entrecots i els postres. Tot això amb vi, aigua, refrescs i cerveses per 20 €. El restaurant era nomes per nosaltres i a mes comptava amb una pantalla on poguérem veure alguns vídeos que ambientaren mes el sopar.

Aquest any també entregarem el premi al sectari del any que per unanimitat va s caure a en Moyos, ¡ enhorabona¡ Com no podia ser d’altre manera el nostre relacions publiques feu l’entrega. Desprès en largo i en rol ens feren una petita exhibició de mtb indoor amb la bicicleta de l’Amo del bar.

Per acabar passarem alguns videos: el famós d´en Rol dels anys 90 quan era jovenet per Cuenca, els d’algun viatge nostre i el vídeo que ha muntat en Jon Ander de promoció del seu equip de Raids.

MOLTS D’ANYS. I com sempre ens diu en Jeroni taxista ¡ VIVA EL MOUNTAIN BIKE”

VOLTA AL MACIS DE CURA, Sbt 15 des

Una salus victis, nullam sperare Salutem
Els vençuts sols tenen una esperança, no esperar ninguna salvació.

Eneida, 2, 354. Virgili.

Com cada dissabte partirem cap a la guerra, perquè així son les sortides dels dissabtes, una petita guerra contra nosaltres mateixos per veure si aguantarem o no tota la volta.
14 mercenaris, 10 de Palma: salvador, frenando,ff, moyos,pietro, fran, bigel, jonander,vp i mapes i 4 del raiguer: yerar, micot, anton i largo.

Sortida clàssica per son macia, son veri, sa cabaneta, cami de sa cimentera, i Portol, segon lloc de trobada on arribaren tard els del raiguer ja que en micot havia punxat. D’allà ens anàrem cap a la garriga de son Pelat per on en Largo ens volia mostrar una baixada nova que va cap el prat de sant Jordi. La veritat es que el camí va estar molt be i a mes a mes, tenia unes vistes impressionants sobre la badia que avui estava entre boires, així quan entre les brumes ens van aparèixer els camps verds i el llac del golf de puntiro ens va semblar que anàvem cap a la “tierra media”.

En arribar a la carretera vella de Sineu la remuntarem una mica passant per davant el vergonyós abocador d’escombraries que es el camí de sant Jordi. Passat el golf travessarem per un camí que va arran de Xorrigo i que ens deixà a la carretera de Manacor que la pujarem fins el pas soterrat del hostal del plà i entrarem dins mordor, ja que la garriga cremada d’aquesta finca es pareixia molt a aquella terra devastada. D’allà ens ficarem cap el barranc de son gual que també ens oferí unes imatges bastant hobbitanes.

En arribar a dalt, desprès de les nombroses ziga zagues que fa el torrent, en moyos i en frenando decidiren anar via directa cap el punt de  berenada, mentre la resta  anàrem per camins i caminois cap a la posada del pony pisador , es a dir, el celler de Randa, on a la vora del foc ens menjarem un bon pa amb oli.

Panxa contenta reiniciarem la travessia pujant pel tirany que du cap a Gracia, que a la seva part baixa estava totalment destroçat, no se si per l’aigua o per qualque ma malvada. Devallada per les trialeres de Gracia i abaix el grup es dividi en dos, en moyos i en frenando que decidiren acursar una mica i la resta que continuarem cap a Montuiri pel cami vell.

En aquest cami, com a molts  altres  recons de Mallorca, tornarem a recordar en Cecilio, ja que allà  de manera bastant  inesplicable va caure i va tenir una de les seves multiples fractures. Després d’agafar el cami vell de Porreres girarem cap a Castellitx, sempre a un bon ritme que poc a poc anava minvant les poques forces que ens quedaven a alguns, pero hi havia que continuar i no deixar veure als altres que estavem cremant els darrers cartutxos. Castellitx i d’allà cap Algaida.

“Vint anys fent de putes i encara no saben remenar es cul” Han passat mil vegades per dins els boscos de Castellitx i encara es perden, així que una vegada replegats tots els descarrilats, arribarem a Algaida per continuar cap a Santa Eugenia, en aquest tram  com que les llebres  no tenien track als seus Gps i despres de les perdues de Castellitx el grup va anar mes o menys compacte.
 Al final en arribar a Santa Eugènia, “la Compañia” es va dissoldre. Ja era tard, així que varem decidir anar via directa per carretera fins es Caulls per entrar a ciutat per Son Macia. Com que tots es coneixien perfectament el recorregut, ja no hi hagué pietat.
“Una salus victis, nullam sperare Salutem” . L’única esperança que teníem els vençuts era que ningú ens esperaria, ni ningú ens vendria a cercar, així que aquest narrador va atornar a casa agonitzant tot sol, tira a tira,  al igual que els cosins ff&salvator que es veu que també quedaren despenjats. 98 km i 1134 i una batalla mes de la "sexta"

A un racó del castell d'Alaró

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir, / que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta, / i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí / obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa, /  al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, /  i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort. /  Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;/ jo visc sols per a plànyer loque de mi s'és mort.

 Desolacio. Joan Alcover.

Avui hem tancat una ferida, en Cecilio ha tornat al Castell d’Alaró,  ara  està  entre els arbres, les roques i la terra que tant estimava.

La seva família i els seus amics l’hem acompanyat. Ens sentíem com el poeta Alcover al perdre la seva familia, com  l'arbre esponerós que ha anat perdent les branques i viu  per recordar-les.

Cómo antes. sbd 8 dic

Las buenas y sanas costumbres.

No, y no son las de pasearse por el cortijito, con unos testículos de ciervo por montera. Las buenas y sanas costumbres sectarias fueron desapareciendo con la entrada de los años y la llegada de nuevos adeptos. Por eso Yo, Magps dueño y señor de mis tinieblas. Desde la horizontalidad de mi lecho de muerte, encofrado entre mantas Paduana, doy rienda suelta al grupo para la configuración de una ya de por sí condenada salida sabatina. Una vez difundida mi “espantá”, cargado el muerto a los demás, que cuenten y escupan su fracaso.

Es dia era fresc, clar i sec. Una vegada dret el meu metre noranta-set veig que no serà es meu dia. En arribar a la benzinera els meus presentiments em donen la raó. Som pocs falten comodins i damunt en Jon Ander i en Sergi prometen àcid làctic a granel. Segur que em deixaré noms, Sergi, Jon Ander, Bigel, Salvador, Fernando, Yerart, Micot, Joan, mmmm qui més,… ah! Si en Pere March, be i jo un home sense experiencia als grans viatges. Faltava en Moyos que devia estar escalfant els peus a en Magps en el seu catre. La ruta  diseñada per en Pere i en Joan seria: carretera fins Calvià pel coll dels Tords, torrent des Galatzó , finca Galatzó, patetjada coma de ses sitjes… glubs!, coma de’n Vidal, a.recreat. Son Fortuny, Boal de ses Serveres, camí de foment, coll d’Estellencs, sa campaneta, cas Metge, ca na lluisa, bunyolí i ciutat, perdó Palma de Mallorca. Es va donar el sus a les vuit i “pico”,tot bé fins es Coll desTords, allà el duo dinàmico, va començar a liquidar al personal. Van entrar en joc un parell d’inconscients, Pere i Fernando, aquest darrer amb auto-inmolación inclosa, que va conseguir doblar la velocitat però cap enrera.. En Joan , Yerar i bisel a la seva marxeta xerrant uns més que els altres a bon ritme, amb un Pere semi-inconscient degut al ganxo que li varen pegar el duo dinámico, que anava just al devant en modus “clavolé”. Jo amb en Fernando boom i en Salvador varem coronar en soledat. Baixant al arribar al desviament de son Boronat vaig pensar que jo venia a fer mtb i ens vaerm desviar cap allà. A partir dará nosaltres tres ja no sortirem a la crónica, adeu.

Cagon la puta estos dos pipiolos, y a mi me da iguaaaal quien llegue primero. A mi,  mientras “lluenta” me responda va bien.  No se donde vamos solo se que hay que dar pedales.
Y este pueblo cual es? Bah! Da igual mientras podamos repostar en el super. Me han dicho que estamos en Calviá, pues vale y a mi que? Va que nos vamos, creo que en este torrente hice una carrera, bah! Para que correr si yo no me gano la vida con esto,…,….,….
Jodeeeeeeer, que cansado estoy. Yo corrí esta carrera de Calvià por son Alfonsos, ses Algorfes, cuando no habíais nacido. Estoy tan cansado de tanto trabajar que no me picaré con nadie sin que se note que voy justito. La verdad que este tramo es: vint-miiiiiiiiiiiiil, ueah, encinas, grava, sube-baja, eso si con una scott spark que con otra no sería lo mismo. Ostras! No nos damos cuenta y atravesamos la carretera de Capdellà a Galilea, en busca de la finca de Galatzó. El ritmo es alegre, y ya estamos en el portal de acceso. Jodeeeeeer! Ya me corta el cronista; si no me has dejado hablaaaaaaaaaar!

Ponemos rumbo hacia la coma de ses sitges, no dejo de ver los pedazo nubarrones que nos rodean, el viento frío me desencaja la mandíbula, pero como hay que seguir se sigue y punto, aunque no lleve nada más de abrigo, los “dinámicos” aprietan sin saber a donde van, Pere intenta algo sabiendo el resultado de antemano, detrás Yerard y Juan va a ritmo hablando de tiempos pasados, yo sigo con mi ritmo pasado de vueltas, antes de que llegue el pateo intentaré subir hasta que la bici de gran superficie que llevo me escupa. Aún así sudo como si estuviéramos en agosto, menos mal que mi madre me puso un pañuelo de tela con mi inicial bordada por si lo pierdo. Sudado y Callado pero haciendo cálculos veo que tardamos menos de cuarenta minutos, eso está bien pues nos deja en uno de los parajes más bonitos y salvajes que tenemos. Si contamos el tiempo que tardamos volteando por el lado de Andratx o Banyalbufar para llegar hasta el refugio de la coma den Vidal creo que nos sobran unos cuarenta minutos más a favor, coñooooo acelero veo que se acerca Pere con cara de IVA,…

Yo no hablaré ni me esforzaré mucho no sea que luego pete, tras de mi dejo un rastro verde. Recuerdo tiempos viejunos en los que con Yerar huíamos del “francés y su land rover” (antiguo propietario, antes de queb el molt hnrble señor Matas nos comprase la finca) entre bancales y pista abajo con nuestras reliquias de acero Columbus y xtr de los buenos. Bajamos tiesos por el frío pero a ritmo, está fatal para todos, menos para Sergi que no consiente tener a nadie delante, adelantamiento descontrolado; la grava y una curva lo llaman al orden. Ponemos rumbo hacia el área recreativa previo encuentro con Toni de Tramunbike y un grupo de clientes que los lleva de travessa en dos días por un módico precio…, son las 11:40 h, van mal. No diré más.

Ay va la ostia! Si parece el Norte, frío , tierra y verde, éste Sergi no se me escapa por mis huevos, como me toque los huevos se va a enterar quien es de Bilbao, la hostia, carajo!
-Pero si solo tienes “horaymedia” donde vas??? Para poner tantos pies mejor que andes- . -Como dices que se llama? La que de servera, poal de cervezas, bah! como sea- la cuestión es tirar “pa rriba” la verdad que el camino dicen que nunca había estado tan bien, sin enganchones y limpio. Al final nos pasamos un desvio menos mal que estos vienen cerca y nos avisan. Agur.
Voy primero, voy primero, dale, dale, un puntito más venga todos de pie!!  A topeeeeee! Coño que estoy en el paraiso que esto no es el Mega. Y encima se me ha pasado mi “horaymedia” Tranquilito y buena letra,… la verdad que no se si he venido por aquí, da igual voy primero  coño que me pillan  el coletas acecha y los otros detrás, ya queda poco para el coll d’Estellencs y pasarle la crónica a otro. Si ese al que Joan le ha dicho que como participe de la ruta le tocaría escribir parte….

Be si un moment que em criden per teléfon: - si , si digués, ja si el tema de la preparació- , -si un moment, em criden per la línea nº dos-, -si , ah Constança, si ehhh, arribaré prest, com que no sou a Biniali, que sou a Deià, vale si d’aquí vint minuts, no trenta,… Constança, Constança? Beep, beep, beep…
Ah si hola , be aquest paissatge en sisador com diria Marian Aguiló; es tan esgarridor com una soca rustida per la tramontana dins del maillot durant tota la ruta. Aguanta Pere aguanta un parell de frases més que passat sa Campaneta ja no contaràs res mes, no li donis a “s’escribano” el gust de manipular-te. Coron Com puc el coll pensant la ruta d’escapatoria, en Joan comenta que millor sa granja i coll den claret que no Planicia, Banyalbufar,… no se ,no se… hem disfrutat del camí auténtic fin ara, hem lluitat amb el duo dinámico, la scott m’ha respectat ,no he perdut res i no he anat es darrer non puc demanar més…

 A falta de personal, Yo Magps todopoderoso y eterno tomo el mando de la crónica, la vuelta por cas metge, ca na lluisa y bajada por Bunyolí , bah! Un clásico sin novedad aburrido y muy visto, la pateada, un desfase de hernias discales echando humo y un sinsentido , además en el wikilock no queda bien, me gustan las rutas diedricas y poligonales ya no mola lo épico y técnico, ni las barritas bajo un tejado ruinoso, molan los manteles y las tres cifras de las cuentas, mola mirar el Iphone mientras meriendo sin hacer caso a mis súbditos, lo rancio no mola, no mola los cojones por montera.

CICLOCROSS

La gent de ritmo bisonte han penjat aquest vídeo molt il•lustratiu de ciclocròs a America. Ens pensàvem que el CC consistia en donar voltes per descampats marginals plens de fang, però veim que també es pot fer dins una desguàs de cotxes... La veritat es que pareix que s’ho passen molt be.

PUIG DE SES ESQUERDES. Dsb 1 Nov.

Divendres horabaixa i encara no hi ha res clar, be si, segons la rutina que emprem per aquesta època de l’any en que alternem un dissabte de tramuntana amb un de pla, toca pla. Així en moyos, que es el veciat del grup, ha proposat anar a Manacor ja que les sortides de Palma les tenim una mica avorrides.
Per altre banda, en tibu havia dit que volia venir i a ell l’hi va molt be anar a aquella zona ja que li queda a prop de son Serra.
Per acabar el “pro” tenia sortida de “equipo”. Així que avui era el dia perfecte per agafar cotxes i partir ( gracies als nous horaris i a les pegues que ara posen per dur les bicis al tren han aconseguit que ja no ens plantegem anar-hi ). L’únic problema era que no teníem ruta..
S’acosta Nadal i ja hem començat a parlar del sopar mes famós de cada any, i es famós, no pel sopar en si, sinó per les discussions que es generen abans per trobar el dia , el lloc i el preu que ens vagi be a tots. Però aquest any la cosa està una mica apagada, i no es per la crisis que també ens afecta, es senzillament perquè ens falta en Cecilio. Aquest serà el primer Nadal sense ell i així ja ho havíem comentat entre uns quants de nosaltres.

Cavil•lant amb que podíem fer per la zona de Llevant, aquest narrador va pensar en rescatar la feina que estàvem fent amb en Cecilio unes setmanes abans de que ens deixes. La veritat es que no hi havia hagut ànims de tornar-hi i havíem abandonat el projecte, però veient les fotos (amb la data fatídica de gener de 2012) un creu que precisament el que ell hagués volgut, era que hi anéssim i així ho hem fet.

8,30 estació del tren de Manacor: Jon Ander, pietro, andreu, salvador,torner, bigel, moyos, tibu, frenando i mapes partim pels clàssics camins del puig de son Talent i son Barba. Aquest indret es el que volia fer en moyos ja que es un dels paisatges mes autèntics que queden de la nostra illa. Uns terrenys amb suaus ondulacions totalment oberts, sense parets ni cases amb camps perfectament cuidats. Sempre que anem per allà,a un li venen imatges idíl•liques de la Cerdanya o la Garrotxa.
Arrivem a Sant Llorenç i part del grup, tot i que anaven amb en fernando que duia Gps amb el track, es desvien cap al centre de la vila. Els recuperem i reiniciem la marxa per anar cap a Son Carrió per son Granot i per un tram de vies del tren.

En arribar a son Carrio passem per davant les immenses cotxeres i tallers dels trens que pareix a ser que no s'empraran  mai i que quedaran com a  monument a la crisis i a les decisions estúpides dels nostres Governants. Pont del torrent de can Amer  a on ens tenia que esperar en Largo que com sempre vol apurar tant que el que aconsegueix es que en lloc d’esperar ell al grup, tinguem que ser nosaltres el que l’esperem. Així es normal que tinguem la fama  que tenim de que ens aturem molt i de que no ens reten els kilòmetres. De fet, la prova la tenim avui, ja que en moyos i en tibu en sortir de Manacor no s’han enredat i han partit, tira a tira, seguint el track i no els hem agafat fins a son Servera tot i que el grup anava aviadet, lo que a “la mallorquina”, es a dir, a tot gas fins que algú es perd o s’atura pel que sigui i aleshores ens parem en sec, perdent tot el ritme.

Desprès de son Carrio agafem 4 camades manacorines i un poc mes de vies de tren per així arribar a na penyal on podem disfrutar d’algun tram de corriol. Arribem al poble i ens aturem a pegar una mossegada al forn de la plaça que no està molt assortit, tot i que te napolitanes mes dures que una pedra i panades de carn amb pèsols o “pollo con cebolla” que tal com li indica  en jon ander  a la fornera son “buenas para ...”

Reiniciem la marxa i tornem a pujar cap a la muntanyeta serverina per passar pel coll de son escrivà i tornar cap a terres llorencines pel camí vell passant per poca farina i son vives, el darrer turo fins on arribaren les tropes republicanes del general Bayo. Ja es veu l’objectiu del dia, el puig de les esquerdes, així que en desviem cap s’esteparó i en travessar la carretera d’Artà iniciem la pujada. Primer per un camí de carro ben definit que a poca poc es va embrutant fins a convertir-se amb un autèntic camí de ferradura aguantat per una marjadeta de pedra que va fent un zig zag per pujar els quasi 400 mt que te aquesta muntanyeta.

Tothom queda sorprès de que al mig d’aquells paratges ens haguí aparegut un camí típic de la serra de tramuntana. A la fi arribem a dalt on ens agrupem per força, ja que allà el camí es mig perd entre el càrritx i els hi he d'ensenyar el cami que nomes un bon trescador com  en Cecilio va ser capaç de trobar.

Carenetjam una mica i ens dirigim cap el puig del tresor on ens trobem que els magnífics prats que durant l’estiu son els únics paratges que queden una mica verds en aquell redol, han estat totalment llaurats hi ha desaparegut el camí que travessava tota la serralada. Una mica com podem anem baixant per un coster pedregos de terra flonja que a un li recorden algunes pistes de sky dels Pirineus. A la fi, apareix de nou la pista i ja davallem sense majors incidents, llevat d’una petita pèrdua d’uns quants que es fiquen per dins la garriga i surten tots escarritxats.

“Qui il maestro fini”. Quan es representa la opera Turandot, a la meitat de l’acte tercer la funció s’atura de cop i a vegades el director exclama aquesta frase. Fins allà arribà la partitura original de Puccini ja que ell no la va poder acabar. Quan el divendres a la una del vespre aquest narrador estava dibuixant el track de la ruta en arribar en aquest punt es va trobar una mica així, fins aquí havia arribat la investigació amb en Cecilio. Tenia algunes notes en els plànols 1:25000 de camins sense asfaltar per aquells redols però no conformaven cap ruta, també tenia el magnífic mapa de rutes amb bicicleta de Manacor. Aixi mesclant un poc d’aqui i un poc d’allà es va poder traçar un itinerari per poder arribar fins el torrent de na borges, territori ja conegut. L’experiment ha sortit be i avui hem rodat per unes zones bastant desconegudes, així hem passat per les cases de Calicant i per l’estret i divertit camí de ses cases noves.

Això si, a cada carreterona que hem creuat hem perdut a un membre del grup, primer ens ha deixat en tibu i desprès n’hoyos, que tot i això, ha reaparegut desprès per Manacor. Al torrent de na borges els de davant desprès de generar un tap perquè es volien menjar una taronja de les moltes que s’estaven tudant en aquest petit paredis que recorda mes a la vall de Soller que a la comarca de llevant , el grup s’ha estirat i ens hem deixat algun tram del track, però com que ja tot eren ganes d’arribar no hem intentat rectificar. Al final l’objectiu d’arribar prest s’ha complit ja que a les dues érem a lloc amb 70 km i uns 1100 mt de desnivell.

Sorprenentment en arribar els que tenien presa ja no en tenien així que ens hem aturat a fer una canyeta al bar de l’estació on s’ha acordat que el sopar de Nadal serà el dijous dia 20, el lloc encara estar per definir. Almenys ja tenim data.

PRE-TRAMUNTANA. Dsb 24 nov.

En aquesta època de l’any les nostres muntanyes sofreixen la màxima pressió humana, pareix que tothom hi vol anar i això fa que es generin conflictes, sobre tot per la gent mes novella que no sap que s’han d’evitar els grans vedats de caça com ara na burguesa, monnaber, es teix etc. Els nostres recorreguts en aquestes dates   intenten transcorre per camins clarament públics o per zones no conflictives.

De la mateixa manera que els Pirineus tenen un prepirinenu, la nostra serra també te una pre-tramuntana. Aquesta esta formada per un seguit de petites serralades d'altura inferior: na burguesa pel sud, el conjunt de la comuna- castell d’alaro- alcadena, a la zona central i sant miquel, son mascord i crestatx al nordd. Avui hem fet feina al nucli central, que l’hem travessat i bordejat un munt de pics per: s’estorell, aumadra, solleric, Alaro, pas de s’escaleta, pas de s’estalo, es freu, coll des pico comuna i coma gran.
Això son els aspectes geogràfics del dia, però com que a la gent el que l’interessa son les xafarderies, els titulars del dia podrien ser :

- Èxit de convocatòria  amb uns 16 participants.

Avui en una sortida en que no s’havia plantejat res extraordinari, potser per les bones previsions del temps hem arribat a ser 16, des de Palma hem partit 13: frenando, bigel, vp, tofolet, andreu, miquel (b), yono, pere, fran, jonander, torner, moyos i mapes i des del raiguer, micot, anton i yerar.

A l’hora de berenar tambe ens ha acompanyat en Jeroni que encara no ha solucionat els seus problemes de disfuncio de caderes.

- Reapareix en Jon Ander desprès d’uns quants mesos sense venir i en Tofolet, que ha baixat expressament des de cala d’or per acompanyar-nos.

Hem de destacar que desprès de bastants de mesos en Jon Ander, el membre mes internacional del grup, ha pogut venir. Es veu que el final de temporada de raids s’ha ajuntat amb el naixement del seu nou fill i ha estat molt engrescat. Per altre banda hem de destacar les ganes den Tofol de tornar a colcar amb nosaltres , ja que ha tingut que matinar per davallar des de Porto Colom. Es veu que es vol preparar i compenetrar amb el seu company d’equip en Vp per anar, tal com ja varem informar, a la Andalucia Bike Race.

- Absències d’en Joan Galera amb problemes de sinusitis i del “piquito de oro” del grup amb una nova frase “yo tengo una familia y no puedo perder el tiempo con la secta”

Sempre es un motiu de tristor l’absència de un dels nostres pares fundadors: en Joan, que com cada any els constipats se li compliquen una mica. Es veu que ha passat una setmana bastant dolenta i al final s’ha estimat mes intentar recuperar-se. Esperem que la setmana que ve ja estigui a tope.
Per altre banda el “piquito de oro” del grup  ens ha sorprès amb una altre perla “yo tengo una familia y no puedo perder el tiempo con la secta”. Es veu que ara vol fer punts amb el “equipo”.

- Presentació en societat de la nova “Scott spark 29 “ d’en Yerar.

Desprès de que la setmana passada superes el període de proves amb un batiament de foc pel coll de ses cases de neu, avui ha estat presentada en societat el nou “pepino” d’en yerar, amb aquesta dins el grup hi haura 5 Scott Spark: la que avui es presentava, la d’en Vp, la d’en Pere, la d’en Felix i la que està en camí d’en Salvador. Qualque cosa deuen tenir que tenen tants de partidaris.

- Petit incident d’en Fran sense conseqüències. Pensàvem s’hauria romput un dit però al final nomes ha estat una dislocació.

La volta ha transcorregut sense incidències, en el primer tram amb molt bon ritme i acomplint estrictament els horaris establerts. En el pas de s’escaleta, avui hem descobert un nou cami ja que en Fran (no podia ser altre) i en Jonander ens han arrossegat cap allà i en lloc de baixar colcant pel camí de carro hem baixat majoritàriament a peu per un camí de ferradura, molt llenegadís amb una magnifica font que ens ha deixat a la carretera d’Orient.

A la baixada de la comuna per la coma gran, en Fran, que pel que es comentava baixava una mica descontrolat,  en una de les barreres ha fet una estranya maniobra i per evitar caure ha ficat un dit dins la barrera i tal com ell deia “se lo ha “tronchado”. A part del mal que li feia, desprès de baixar a peu la part difícil que quedava del camí,  ha aconseguit tornar rodant a ciutat. A la Planas, on ja l’esperaven, l’hi han fet una radiografia i veient que el dit no estava espatllat, li han tornat a posar al seu lloc.

Bona volta, bon Ritme i molt bona companyia. 84 km i 1480 mt de desnivell

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3650006