RUTA DE L’ORDI O PRE 2012. FINS SAN SALVADOR sbt30maig

S’acosta la data de l’event sectari d’enguany i toca posar-se a fer els deures. Aquest cop, la idea ha sortit no sabem bé si dels cosmètics que empra en Miki o per fer competència a la 312 de carretera. La cosa és que, tot i les crítiques dels detractors o dels que d’entrada ja es “rajen”, n’hi ha que ens anam mentalitzant i ens ho agafam amb il·lusió, i malgrat ens donin la pallissa, procuram fer un poc de preparació també entre setmana, sense amagar res, i ho feim disfrutant de la companyia i del paisatge, si, del paisatge!, i amb la sort de comptar amb l’assesorament del MTW (Miki Trainning Word).

La proposta del dia, idò, era arribar fins Sant Salvador i tenir una presa de contacte amb el traçat, la distància i les hores de bicicleta. Per tant, set i mitja on de costum, Pere, Biel, Mapes, JonAnder, Miki, Andreu, Antón. A Casablanca m’hi afegiré jo i a peu de Xorrigo en Tià. Moltes baixes també: en Jeroniet estudiant ( aquest rus el matarà ); en Raúl, Vicens i Micot de carreres; en Rol i Fran fent d’enduretas; en Salvador desaparegut; en Tibu tenia hamaca; i en Sergi de festa tecno.

Parteix el grup cap a “aceitunas perez”  amb el  típic recorregut suburbial fins el km zero de la carretera de Sineu i per aquesta fins Son Ferriol per enllaçar amb la carretera de Manacor pel camí de Son Coll Vell. Vuit i quart a Casablanca on s’afegeix un empanat servidor i en yerar . Poc després ho farà en Tià a Xorrigo.

Ens mesclam un moment amb un veterà grup de carreteros. Creuament cordial – si que vais ràpido…¿y estas biciclestas qué llevan frenos de disco y “esas cosas” no? Elegantment ens endinsam dins la garriga xorriguera i sortim a Son Gual per seguir perl camí vell d’Algaida i, sense arribar hi, per dins Marina anirem a trobar els camins de Castellitx, per on pareix que no ens hi volen. Superam l’obstacle de torn i ja per dins Castellitx de la Pau arribam a l’ermita. Foto de situació, passam per Son Coll i després voltam cap a Pola per anar a trobar el camí vell de Porreres, on hi arribarem amb l’horari adelantat gràcies al vent de popa que ens ha empès.

Berenam al bar del poliesportiu on perdem tot el temps que hem guanyat ja que la sang dels cambrers encara no s’havia despert. Pa amb oli tarifa plana i escampada de n’Andreu, que és de melisucre, en Gerard, que és molt bon pare, i en Tià, que s’en va ben content després d’haver-se empassat mig litret de cervessa.

Liam un poc de caos per dins els carrers del poble, quan apareix en Frenando que s’havia apropat amb el dron fins Llucmajor per fer un bocinet amb nosaltres. Així, quatre rates que quedam, concretament vuit, amb ritme i cadència ens plantam als peus del Puig de  Sant Salvador, on hi anam pujant per les dreceres. Hi ha que dir que després de tant de rodar el fet de posar plat petit suposa una plaentera sensació. Feim cim, qualquns fent un poquet de trampa –eh Antón? ,

Foto de rigor cortesia d’una veterana ciclista extrangera, repostatge de líquid, i començam a devallar amb el dubte de per on ja que en Mapes ens ha fuit sense dir res. Ens trobam a mitja baixada, per poc després tornar-lo a perdre. Intuïm el camí seguit pels capdevanters i enfilam cap el cementeri, però just abans d’arribar-hi en Jon, que duia el track, ens desvia a la dreta tot i veient que els altres que havien seguit recta – que es por ahí ostia, que lo dice el gps! Ens enfilam fins El Calvari mentrestant en Mapes, Pere i Antón ens esperen al cementiri.

Parlam amb ells i quedam a la plaça de ses palmeres on també hi haurà en Fernando. Nosaltres baixam  per les fastigoses escales. Prenim uns refrescs al súper, cervessa pels de Bilbao, i renyada de torn:  Mapes - ¿por dónde habéis bajado?, Jon – por los toboganes de la derecha,  Mapes – nnnnnnoooooooeeee! Era por la derecha! ( rialles de fons).  Partim cap a Campos pels camins que alternen per un costat i l’altre de la carretera principal,  sota l’observació de les rodes de palla que decoren els camps i embriagats pel flarie de l’ordi recent recollit (això dedicat al Gerard).

Per la ronda del poble entram i sortim i agafam de nou una carreterona alternativa a la carretera oficial en direcció a Llucmajor i a un moment donat, al camí de Ses Peles, ens trobam amb una barrera que hem de botar per travessar per la vorera d’un camp de blat i arribar a un altre camí asfaltat. Continuam direcció Llucmajor fins que ens hem de desviar a l’esquerra i ja per pista arribar a la carretera que va a Porreres. En aquest punt el grup es desfà un poc ja que es comencen el notar les hores i la calor. 

A Llucmajor tornam a refrescar-nos i menjar un poc, i prenem cap a la carretera d’Algaida on voltarem a l’esquerra per la pista que ens durá cap a Punxuat. En aquest punt perdem el contacte amb n’Antón i en Mapes fins que en Pere telefona i sabem que hi ha un problema amb el fren de l’Specialzed, com no, i es que aqueixa bicicleta necessita més atenció mecànica que el McLaren de n’Alonso. L’hi haurien d’inventar un carregador de pastilles de fren a l’estil dels caramels pez. En aquest moment també aprofita per deixar-nos en Jon que tenia pressa i a més volia veure el Giro. Hi ha que dir que aquest dissabte se l’ha vist flaquejar un poc, no poguent seguir el ritme del fortísssim Miki i el seu gregari Biel. 

Arribam a Son Mandívia, després Son Binissalom i a Sant Jordi ens plantejam si tornar per la pestosa carretera de Manacor o per S’Arangada i S’Orinal. Aplicam el reglament i cap allà s’ha dit, S’Aranjassa, Es Pil·lari, parquecitos de S’Arenal i Can Pastilla. Aquí comença el pitjor de la ruta, la petada retxa vermella desde Cala Estància, Carnatge, Ciutat Jardí, fins Palma. 

Un caos de gent per tot, inclós grups d’alemanyes madures d’u vuitanta en bicicleta venint de front intimidant el pobre Pere. Al Portixol ens despedim d’en Mapes a la vegada que feim balanç i donam l’aprovació a la viabilitat de la 212, ja que n’hem fet tres quarts amb nou hores, i “només” n’hem d’afegir sis més, deia qualqú…Llavors cadasqú cap a ca seva ja amb un fil de força, menys n’Antón que els darrers quaranta quilómetres ha disfrutat especialment.

Total 145 km i més de 1300 de desnivell. Força 212!

Mortitx dsbt 23 maig.

Tenia raó en Torner, les cròniques s’han de fer en calent, ja que passada mes d’una setmana els records es difuminen i costa molt reflectir els matisos d’aquell dia, tot i això, no podem deixar de contar el que passà aquell dissabte en que ens ho passarem tant be.

En yerar està fortissim ¡¡¡  ha coronat tots els ports dins la seva categoria de master 50, o no,  ja que la data real del seu naixement es un tema  que mai  s’ha aclarit del tot i  potser per això no arriba mai l’anunciada festa per celebrar-ho. Al final haurem de fer una tómbola...

Continuant amb la preparació de la ja per alguns menyspreada 212mtb, tocava rodar, fer una mica de desnivell i seguint la regla bàsica del grup de variar de zona, tocava tramuntana Nord. Així les coses, varem pensar amb anar fins a Mortitx abans de que els embassaments comencin a buidar-se i es tornin  verds. Un pic clar l’objectiu es tractava de cercar un recorregut alternatiu que no fos el clàssic del camí vell de Lluc. O pujàvem des de Pollença tal com deia en Miky o anàvem per Massanella com proposava en yerar. Com que feia que temps que no anàvem per allà i per fer content al sectari de l’any optarem per aquesta darrera proposta.

7: 30 del mati a la BP de sempre partim miky, bigel, pere, lluistatoo i mapes per la carretera de Sóller per anar a cercar el camí de Passatemps. Avui, desprès del discurs de la setmana anterior pareix que regna el bon rotllo i anem a un ritme  còmode per tothom. Així arribem al bosquet de Caubet a on tot i que hi hem anat mil vegades, no se perquè, ens embullarem per allà dins. Recuperem el camí bo i desprès de pujar i baixar de l’hospital enfilem el fastigós tram d’asfalt cap el raiguer.

Allà ens apareix n’Anton, que tot i que mes tard passarem per el seu poble, ha decidit rodar una mica mes i ens ha sortit a camí. Ho hem de reconèixer,  n’Anton actualment es el mes “pestoso” del grup i per tant el mes sectari de tots,  ja que tot i que acaba rebentat de fer feina amb jornades maratonianes  i quasi no dorm, a la mínima que pot,  ve a colcar  tot i sofrir  mes que ningú. Continuem rodant i a can franco se’ns ajunta en Largo. Una mica mes accelerats, ja que fèiem tard, partim cap a Lloseta a on se’ns incorporen en yerar, en raul i en meli. Arribem a Biniamar per darrera l’església nova i enfilem cap el camí vell de Mancor i en un moment arribem al poble i a l’entrada de Massanella.

Desprès de pagar amb resignació el peatge, iniciem la pujada que tant li agrada a en yerar, aquí, cada un puja mes o menys al seu ritme i intentant no posar peu, cosa que aconsegueixen els bons.  Re agrupats al coll dels pilons iniciem la davallada i arribem en es Gallet exactament a l’hora  que havíem dit quan hem cridat per reservar lloc. Malauradament no ens tenien la taula parada, així que hem tingut que esperar una estona i lluitar per asseure, ja que un altre grup se’ns volia colar. Desprès d’una hora d’haver entrat reiniciem la marxa, aquí, no se sap massa be perquè, uns quants es despisten  i en lloc d’anar al camp de Futbol i pujar pel camí vell de Pollença ,  van per asfalt fins l’entrada de Menut.

Així desprès d’una bona estona d’esperar-nos,  uns a un lloc i els altres a un altre, ens ajuntem de nou i anem fins a Binifaldo per despres davallar cap es Pixarells.  D’allà  fem un bon tros d’asfalt fins a Mortitx ja que no volem ficar-nos per Muntanya.

En arribar a Mortitx enfilem cap el primer embassament i desprès pujem cap el segon per les dures rampes plenes de grava relliscosa. Allà l’únic que va es fidel a la tradició es en yerar que es donà un bon banyo mentre els altres el contemplem o es posen els peuets en remull com en meli.

Es tard i estam  molt lluny de Ciutat així que iniciem la tornada pel mateix camí d’anada, gaudint d’aquells paratges agrests i que alguns com en Lluis no coneixien. En arribar al coll de sa batalla desprès de fer una bona tracalada d’asfalt tornem a anar cap a Comafreda, ja que com que hem pagat, tenim que aprofitar al màxim la inversió. Així refem la pujada cap el coll del pilons, que s’entravessa una mica a en Meli que ja està d’hores baixes per “el caloret” .

Desprès fem  la llarguíssima baixada, que per els blan dengues de braços o per els que han estat tota la setmana carregant paquets  sens fa una mica dura. Ja per carretera arribem a Lloseta a on ens aturarem de nou a fer un refrigeri i a comentar les jugades del dia. Allà  surt de nou la famosa frase del “porque y para que” que tot i ser una tonteria  posa una mica nerviós al seu autor ja que alguns no aturen de retreure-la i es que darrerament s’estan fent alguns comentaris tant d’una banda com de l’altra  que estan tocant moltes susceptibilitats que hauríem d’evitar ja que alguns  ara  tenen la pell molt fina.

Tot i que l’aturada era per  acomiadar-nos dels del Raiguer aquests desprès  ens acompanyen fins a Santa Maria. D’allà, els pocs que quedem arribem a Ciutat pels clàssics de sa bomba, es Caulls i son Macià amb135km i 1800 mt de desnivell.

ADEU BARRANC

Adéu barranc, adéu mola de son pacs, adéu cingles de son rullan, adeu pas vermell...

Ho han fet, de pressa i correns, sense contestar al·legacions per escrit.

 

Ara nomes falta que surti publicat al boib.

FINS A SANT ELM dsbt 16 maig.

“Sic transit gloria mundi “

que n’és d’efímera la gloria

- Ocho, ocho, ocho,  cridava en Cecilio mentre pujaven d’Arestui cap el coll de Triador

- Si quereis guerra, la tendreis pero ahora vamos a intentar subir juntos.

Hi així ho férem, eren aquells temps en que anàvem amb grup, llevat d’alguna picada de tan en tant.

Ara les coses estan canviant,  ja ha acabat la temporada de triatlons, de raids i demes disciplines estranyes, ara compareixen tots  i alguns volen  demostrar  que forts que estan. Així les coses, aquest dissabte  el corral estava ple de gallets i ja es sab que un galliner així segur que no pot funcionar  be.

Tocava rodar i fer desnivell ja que nomes  queda un mes per la nostra 212 mtb. Com que la setmana passada varem estar per Tramuntana central, aquesta tocava la sud pel que recuperarem una volta que férem curiosament pel solstici d’estiu del 2011: rodadora, amb desnivell i bastant  kilometratge.

7:30 a la BP: Miky, rol, fran,  andreu, jetroni, bigel, torner, pere, anchon, jonanda, sergi, lluistatoo i mapes partim cap Son Espases a on s’incorpora en vp. Anem rodant de bon rotllo cap a Son Espanyol, es muntant i pel coll d’en Portell arribem a Esporles. Allà, tot i que havíem quedat amb en gerard, aquest no apareix i com que moltes vegades en lloc d’esperar comença a pujar no ens aturem i enfilem cap a Pescadors. Aviat el grup es disgrega i cada un puja mes o manco al seu ritme. A dalt en agafar el tirany que anava cap a la carretera descobrim que ara ja no es un tirany ja que s’ha convertit en un ample camí de carro. Es veu que estam  d’ eleccions i ara els hi ha pegat per netejar camins i també tirar porqueria de grava reciclada de les obres de carreteres.

Arribem a Mirant de Mar i en Gerard segueix sense aparèixer. Desprès d’una cridada ens informen  de que han  arribat tard i estan començant a pujar. Si un es retrassa perquè ha tingut un denou, se l’espera, però si es perquè s’ha torbat prenent el cafè i llegint el diari, pues com que no. Així reiniciem la marxa cap a la divertida baixada  que ens du cap a la carretera del Port. Aquí, aquest narrador que en aquell moment tenia el cap en una altre banda, es despista i segueix el tirany del camí de pescadors pel que ha de tornar a pujar  el tros que havia fet, quina vergonya. Tots agrupats  de nou fem el tiranyet que va per davall la carretera, que ara també ha estat totalment desbroçat i enllacem amb la pista de Planicia.

Cada vegada el ritme  puja una mica mes , tot i això el grup es torna a agrupar a s’Arbossar a on  encara no han aparegut els del Raiguer tot i que es suposa que han anat un tram per carretera per poder agafar-nos.  Continuem la marxa fins a Planicia i seguim sense noticies dels “tardons”, a la fi, baixant cap Estellencs apareixen i almenys podem berenar plegats. Es el moment de que en Sergi li pugui contar totes les xefardaries al seu mentor. Com que havíem cridat, en un moment ens duen els bocatas i un plàtan, obsequi de la casa. Berenar amb cafè 6 €, sense 5.

Reiniciem la marxa  pel camí vell d’Andratx que en el seu primer tram es d’asfalt . En el coll d’es Pi, ja per terra tirem cap es Grau , moment en que els gallets es descontrolen i es posen a tirar en un tram que ni es una gran pujada ni una gran baixada i per tant no costaria gaire anar a un ritme de grup, però avui es veu que toca estúpit ritme de carrera.  Com mes tard dirà en Rol de manera molt encertada, s’instaura  el “salvese quien pueda”.

Els cavalls van desbocats i evidentment es passen el desvio cap a sa torre Nova, tot i això recuperen traçada i  de nou es posen a tirar, ara la meta es el coll de sa Gramola. Allà ens agrupem i aquest narrador aprofita per  inflar la roda de davant que estava ja quasi buida amb una bombeta d’aire  que li ofereix en Jonanda. Ara reconeix que el que s’hauria d’haver fet era posar càmera per no estar tot el temps de la volta patint i inflant a cada aturada.

Arranca de nou la carrera fins la propera meta que es situa  a mitja baixada de ses rotes de s’Hereu. Tot i això, aquest narrador i en torner, passant un poc de la moguda, ens aturem de tant en tant a fer qualque foto ja que el lloc s’ho mereix .

Després d’un comentari que obviarem però no oblidarem reiniciem la marxa i tot just  ens tornem aturar ja que  en Jonanda i en Tattoo han pinxat, mentre reparen uns quants decideixen, tot i que nomes son les dotze ,  que ja en tenen prou i anuncien la seva imminent retirada.

En torner tenia excusa i a mes a mes a ell no se li pot recriminar res ja que es un dels que sempre completen tota la volta, en Jeroni també tenia bul·la  ja que encara estava baix els efectes dels medicaments, n’Andreuet ... n’Andreu  es de mel i sucre. En Rol amb la seva 26 tots sabem que les distancies llargues se li entrevessen.  Però en yerar..., en yerar no te perdó i mes quan desprès hem sabut que en arribar a Ciutat se li han acabat les preses  i s’ha aturat  a prendre cervesetes ja que el motiu de retallar era simplement perquè es volia reservar per la volta rutera del diumenge i deia que estava cansat. Definitivament cada pic està mes en crisi el títol de sectari de l’any.  Els altres desertors no es mereixen ni un comentari...

Els que quedem continuem la ruta per el tram mes interessant de la volta que es la zona de Sant Elm, una zona plena de pistes i divertits tiranys. Així agafem el caminoi que va cap el coll de Palomera, amb la primera pèrdua d’en Miky que encara du el chip carrera i es perd per el laberint de tiranys i s’en va cap a s’arraco. Així en arribar al coll l’hem d’esperar a que reaparegui per la carretera. Continuem per la pista polsegosa de can Tomevi a on com també era d’esperar es torna a equivocar i gira a l’esquerra, quan el nostre objectiu era arribar a la punta mes septentrional de l’illa  que es la punta negra. Allà ens fem la foto de rigor mentre en Jonanda se n’adona que torna anar pinxat.

Com que estem molt a prop del poble tirem fins el super i mentre ell repara els altres,  de manera una mica egoista, prenem un “tente en pie”. Desprès de que en Tatoo i aquest narrador tornem  a inflar iniciem la tornada cap a casa. Aquí en fran per una vegada fa cas al Gps i ens condueix pel bon camí per la magnifica pujada de la serra de sa Tea. La veritat es que es un camí que fem molt de tan en tant, però com diu en Pere, es una manera molt elegant  de tornar cap a s’Arracó. Així primer pugem les dures rampes amb restes de ciment que de tant en tant et permeten veure les magnifiques vistes de la zona. 

Desprès entrem  a dins el comellar i amb un còmode peró dur ziga zaga arribem  al desviament del pas vermell que no prenem i iniciem la baixada. De nou aquest narrador avisa de que en un moment donat  ens tenim que desviar pel camí de carro de l'esquerra, i així ho fan , el que ja no fan es agafar desprès el tirany que ens baixa cap al poble pel que en fran, en miky , en jonanda i en lluis tornen a parar al coll de Palomera. Desprès de les pertinents cridades ens tornem a agrupar al poble  i anem a cercar el camí de son Castell que el pugem ja amb un bon sol de justícia però ja a un ritme mes normal, no com es veu que ho han fet els de la volta curta. 

Entrem a Andratx i el travessem per dalt pel que ens estalviem el camí de son Xina. El que  No evitem es la pujada pel camí de ses guixeries.

En arribar al coll d’en Esteva  aprofitant que en lluís està inflant, aquest narrador per aprofitar  eltemps decideix començar a davallar , cosa que no pot consentir en Miky ja que es veu que està obsessionat amb estar sempre al davant. Hi ha que reconèixer que aquesta mania comença a ser com a malaltissa.  Arribem en es Capdellà  i mentre en tatoo i aquest narrador tornem a inflar la resta prenen un nou refrigeri. Desprès,  conduits per un autèntic mallot verd que marca el ritme còmode pel grup anem tornant cap a Ciutat, obviant les punyides d’en Miky. En un moment donant no ens entemem i en Lluis es veu que es torna aturar per inflar i tot i que l’esperem una bona estona al coll des Tords ja no el tronem a veure. En arribar a  Palma els que no tenim presa ens aturem a fer una cervesseta en es ferreret, nomes una hora i pico  mes tard que el grup que suposadament tenia tanta frissor.

110 km i 2100 mt de desnivell.

PS. Desprès qualcú va fer la pregunta, perquè per Menorca o per Artà ens ho passarem tant be i aquest dissabte molts no teníem la mateixa sensació.

Qui vulgui carreres  que hi  vagi  , que segur ja sap a on en fan.

SA CROSTERA,

Puja un pinyó, s’aixeca, es contorsiona una mica i admira les seves cames en tensió, gira el coll i mira de reüll cap enrera, van per darrera sofrint, ningú  te intenció d’atacar.en Miky està fortiiiissim.

A  la fi ha arribat el dissabte per fer la Crostera, i com que la volta es llarga i dura si es vol fer partint de Ciutat, quedem a les 7,30 a la BP. Rol, Pere, Jetroni, Bigel, Torner, Fran, Jonanda, Sergi, Anton ,Miky i Mapes. Partim per la cra de Sóller i després de  “empujar nuestra alma”  enfilem cap a passatemps. Com sempre en tocar terra el ritme s’accelera. Arribem a son termes i de nou un descans fins que entrem de nou al tirany de Raixa, a on els cards han crescut i ens piquen les cames i mans. Es una bona manera de començar la penitencia.

Arribem a can penasso i els del Raiguer no hi son, passat els minuts de cortesia cridem i ens diuen que sortiran per s’alqueria. Així continuem la marxa i a lluny veiem en yerar i en Raul,, com que teníem que comanar bocatas  al nostre forn de referencia  a Sóller i aquells no hi eren en el moment en que estàvem aturats,  els tornem a cridar per saber si en volen o no, així els returem una mica i els agafem. El grup no te pietat i mentre aquest narrador es posa a cridar i en yerar es dedica a amagar el seu mòbil, veiem com se’ns escapen.

Continuem la marxa i es xulet d’en Raul que es sent poderós s’escapa per anar a cercar el primer grup, però en lloc de returar-los per que tots ens agrupem es posa a tirar al davant accelerant mes el ritme, fins que la resta el deixa partir amb en jonanda que es l’únic que el segueix. Així pugem el coll en dos grups  i no ens reagrupem fins l’entrada de Sóller. Anem al forn i ja ens tenen els bocatas preparats, així que berenem mal asseguts enterra ja que son tan curts que posen les bicis al primer lloc que troben sense pensar que la posen al bon lloc per a seure.

Partim per el caminoi dels rentadors i comencem la pujada de balitx, aviat els de davant posen bon ritme i el grup es va disgregant. Quan som a balitx de dalt alguns ens aturem a esperar als de mes enrrera,  però passen els minuts i no venen. Qualque cosa passa.

Efectivament , hi ha hagut un denou, en jetronic ha tingut un petit atac d’asma així que quant està una mica normalitzat decideix retirar-se. 

Els que quedem baixem  cap a balitx pel camí de carro vell, cosa que evidentment no han fet els de davant que anaven una mica desbocats. Ja tots junts iniciem la pujada del coll de biniamar i ens topem amb en micot, que com sempre fa la seva pel·lícula i  per tant  no te res  adir si decidim canviar les dades de certes sortides. Com no podia ser d’altre manera en Miky que està fortíssim corona i mira des de dalt com anem arribant els pobres mortals. A la fi arriba el tan desitjat tram de la Crostera, que avui està esplendit, net de càrritx i sense gaire gent.

Així anem  fent, mentre en Jonanda, queda admirat d’aquest recó de Mallorca que encara no coneixia fins que al final arribem a cala Tuent a on de nou ens reagrupem. Anem al bar d’es verger a fer tal com s’havia indicat en pla de ruta, un “tente en pie”, i recarregam aigua per iniciar el pitjor de la jornada que es tota la pujada de la Calobra. Cada un va pujant com pot i aviat es generen subgrups, al davant com no podia ser d’altre manera en Miky, a darrera en raul, que avui estava gallet tot i que tanmateix poc tenia que fer, despres en yerar que miraculosament estava per allà tot i que no surt mai acompanyat d’en jonanda, per darrera i a terra de ningú en fran que va fer arrancada de cavall i arribada d’ase, i per darrera els subs grups que anàvem a vegades uns mes endavant i avegades uns mes endarrera.

En arribar a Turitxan en Rol i en fran com que tenien presa decideixen anar per carretera cap el coll de sa batalla i toranr amb tren, com era d’esperar la jugada no els hi va servir de molt perquè si fa no fa, mes o manco arribarem igual que la resta. A la font del nogue tots ens tirarem a la piqueta a beure i a refrescar-nos per així poder continuar amb la ruta, baixada fins la tuberia dels embassaments i patejada fins el coll del bosc.

Iniciem la baixada pel bos gran i passem per les cases sense major incidències ja que teníem permis tot i que no hi havia ni una anima per allà en aquelles hores. En arribar a Orient fem la darrera pujada en la que n’anton i aquest narrador, que es lamenta d’haber donat la seva darrera barreta a en pere,  tanquem la processo.

A la fi arribem a Bunyola a on desprès d’una xocolatina un es recupera i pot fer amb dignitat els darrers kilòmetres per Caubet i passatemps a on per rematar la jugada en Miky torna  a posar ritme alegre. Arribem a Ciutat i els que poden s’aturen afer una cerveseta i els que tenim pressa partim cap a casa amb una bona panxada de kilòmetres i desnivell.

110 km i 2462mt.

S’ESCLETXA (DIACLASA ) DE NA COSTITXA. dsbt 2 maig

Como deciamos ayer...

I es que avui , com si no haguessin passat unes  quantes   setmanes ha reaparegut en VP, i tal com estava i tirava pareixia que no hagués estat de baixa.

L’objectiu del dia era fer una volta per tramuntana sud, ja que en consideració a en Jetroni, ( tot i que no s’ho mereixia ) havíem decidit posposar una setmana mes sa crostera. En vista de que un dels  traïdors de la setmana passada havia anat amb  els Toys pel camí vell de Galilea a n’es Capdellà, el castigarem repetint un boci de volta.  Per altre banda,  feia poc havíem  trobat l’escletxa de na Costitxa , que també havíem vist en algunes fotos d’altres grups  i per tant ara hi havia que ensenyar-ho a la resta.

 8:00 a la BP: Rol, torner,vp, miky, salvador, yerar, bigel, pere, tia i mapes partim cap la carretera de Valldemossa i el seu carril bici, allà al  gran port de son Espases en miky corona. Continuem travessant les instal·lacions sanitaries i arribem a la Real i d’alla per can Gaza, arribem a la carretera d’Establiments. Després ens fiquem per Bunyolí i fem l’enllaç cap a la carretera d’es Verger per un nou pas que ens trobaren en bigel i en torner, molt mes eficient que el que abans fèiem. Així arribem a l’entrada del camí de Son Roca i iniciem la pujada per el comellar de can Manent.

Lamentablement, ara el primer tram te bastants d’arbres caiguts i el segon està una mica envaït  pel càrritx, tot i això, la pujada es ben entretinguda. Ens agrupem a dalt i iniciem la petita davallada que ens du a la pista principal i després al camí vell. Fem el primer tram d’aquest amb les seves magnifiques vistes i restes dels xiprers que l’acompanyaven. Aquí , el cap  sempre es trasllada a principis de segle i s’imagina  als senyors pujant per aquell camí amb un  citroen stromber anant de vacances decimonòniques.  Passem la barrera de la finca i fem la baixada fins la carretera de Puigpunyent. Així, arribem al poble per asfalt i ens desviem cap el camí de la drecera de Conques que la pugem amb qualque pèrdua al principi com  es habitual.

Anem tirant fins que arribem al pou que marca l’inici del punt crític de la volta. Avui mes o manco, ens hem organitzat i en fet una bona cadena humana i les bicis han passat sense majors problemes. Tot i això , un es planteja si es l’edat o les 29, però quan descobrirem aquest pas els que férem les investigacions el passarem tots sols, cosa que ara un dubte si es veuria amb coratge de fer-ho. Continuem la marxa pel camí pedregós a on en Vp en cara es resenteix una mica de la caiguda. 

Així en arribar a Galilea decideix baixar per carretera i la resta iniciem la baixada pel camí vell des Capdellà. Al principi el camí te bastant pendent i està molt destruït pel que fa mal montar-hi, tal com va poder comprovar en Torner el dia que havíem anat a investigar-ho. En  entrar al alzinar el camí  ja està totalment definit i mostra un magnífic empedrat que no te res a envejar d’altres de per la serra. Al final s’arriba al fons del comellar a on es creua amb un petit torrent que l’ha destruït totalment. Ja d’una  manera plana el camí , que ara es un tirany, va resseguint el curs del torrent que en un principi està ben sec i que de cop va ple d’aigua, ja que te un petit albelló de on surt una bona aigua que alguns aprofiten per recarregar bidons.

En arribar prop de les cases, tot i que sabem que el camí es públic, tal com es reconeix en el catàleg de Puigpunyent , decidim evitar-nos problemes i tenir que estar discutint i donar explicacions i sortim una mica a la mala cap a la carretera.

La seguim uns pocs metres i just al portell per on teníem que sortir ens trobem en vp que ens espera. Diuen que el criminal sempre torna al lloc del crim, tot i que en vp no en te res  d’això no deixa de ser singular que avui el dia de la seva reaparició passem pel  lloc de l’accident . Així ens fiquem dins son Claret  i seguim les senyes blaves tot i que a l’itinerari s’havia indicat explícitament que teníem que anar per les granes.

Sense cap incident arribem com a senyors a  n’és Capdellà a on avui decidim canviar de lloc per berenar i anem al bar de la piscina. Hem de reconèixer que el pa amb oli no estava malament, però el preu no es el del bar nou i tot i que ens conviden  als cafes, ens surt tot per un ull de la cara. No te sentit que per dues llesques de pa et cobrin 6, 5 €. Reiniciem la marxa  amb un sol de justícia pel camí principal de Galatzó que el deixem per desviar-nos cap ca l’amo en biel i així poder agafar el camí des Ratxo.

En arribar a la barrera avui la trobem tancada pel que anem per dins el torrent per desprès iniciar la Cecilio. Com manen les bones costums ens aturem a fer la foto de rigor davant la plaqueta i mig entabanats per la calor acabem de pujar. En el collet dels vials de Son Net, en Salvador, que anava agonitzant, decideix abandonar, mentre la resta seguim pujant per anar cap l’enllaç del coll d’Estellencs.  En arribar al desviament abans del portell de muntanya tots els que anaven al davant giren cap el proper objectiu. 

No es el cas d’en yerar, que es veu que havia quedat per darrera i pensant que hi havia possibilitats de que s’hagues despistat per qualque tram ens returem a esperar-lo. Veient que no venia i que no contestava al mòbil el bon al·lot d’en biel decideix baixar per anar a cercar-lo. Al cap d’un moment apareixen tots dos amb en yerar remugant en lloc de doanr-li les gracies per que s’havia preocupat per anar a cercar-lo. El mon n’està ple d’agraïts.

Ja tots junt arribem a la paret  de partió que ens permet entrar a na Costitxa a on anem a fer la visita turística del dia. La imponent fissura o diaclasa de na costitxa. Un crui d’uns 2 mt d’amplada amb una profunditat de mes de 8 mt en alguns trams i una llargada de mes de 200 mt. En vp, en yerar i aquest narrador anem a cercar el principi i entrem a peu pla i sortim grimpant una mica devora el pontarró que la creua.

Com queja es tard i fa molta calor, decidim que ja es hora de començar la retirada, així que anem fins a Muntanya i baixem pel camí vell d’Estellencs. Passem per son Fortessa sense cap incident ja que en aquella hora no hi ha el cafre del pagès i via directa per carretera arribem a ciutat. Allà  ens aturem en es Ferreret a on ens prenem unes bones cervesses mentre passem revista i planifiquem les properes sortides. Com que al final no arribem a concretar res decidim que el millor es quedar un dia entre setmana per fer un soparillo per veure si ens posem d’acord per concretar la dada de la 212 mtb.
75 km i 1616 mt de desnivell.

Quan aquest narrador, ja en solitari va  tornat cap a casa, recorda que abans sempre ho feia amb en Tolito, ja que tots dos vivíem per la Soledat.  Curiosament el diumenge en Pere ens ensenyà  fotos de la pujada que han fet al puig major amb la dona i els fills d’en Tolo  per recordar que aquest  29 d’abril ara ja fa cinc anys  que ens deixà. Potser que les seves restes sempre romandran allà enfora, però el seu record sempre estarà amb nosaltres.

Per molts d’anys Tolo.