ALPS 2018: VOLTA AL CHAMBEYRON. (II)

9 agost

Etapa 2: Vars Pass - Larche por el Col de Mirandol y Col Mallemort
D +: 2200m - D: 2,500 m - 40 km 

Ens aixecarem una mica mes tard que el primer dia, ja que els cossos estaven mes cansats i  el berenar era una mica mes tard. De nou ens sorpreneren amb un magnífic “Petit dejeuner” que ens va deixar ben carregats. Iniciarem la marxa pujant els dos kilòmetres que ens quedaven per coronar el coll de vars (2.110mt) , desprès d’un poc de baixada i en el primer gran revolt de la carretera, agafarem un magnifica pista amb unes vistes espectaculars de la vall de l’ubaye fins que s’endinsa en el bosc mentre anava agafant cota. 

De sobta ens trobarem amb unes reixes altíssimes que barraven el camí ja que al darrera hi havia el Fort Claus que segons un retol era propietat privada. Peró com que no estàvem a Mallorca sino a França, un altre retol ens condui a un tiranyet que bordejava la fortalesa i ens conduïa a una baixada vertiginosa per dins el bosc que en 3 km baixava 600mt amb un delirant ziga zaga que als mes patosos ens feia girar la bici de manera pedestre.

Arribats al fons de vall per camins entre moraduix ( si aquesta planta  que aquí la tenim dins cossiolets allà es una herba salvatge) i lavanda  arribarem al poble de Saint Paul sur Ubaye. Continuarem seguint el track de pujada i el psicòpata del autor, tal com el va batiar el capitan estebes, ens fe un dels seus regals que van apareixent com a perles d’un collar al llarg del recorregut i ens du fins el pont de l’estrecht o chatelet, impressionant obre d’enginyeria no per la seva longitut, que nomes es de 27 mt , sino pel desnivell que salva que es de 108 mt .

Superat el pont i el seu tunel continuem per la carreterona agafant cota fins el poble de Fouillose a on un inici de ploguda ens fa tapar inecessariament ja que la cosa dura poc. Continuem l’ascensio ja per pista forestal que com es habitual acava en tirany rodador amb un darrer tramet d’empenya que ens du al coll de Mirandol  (2433 mt). 

Iniciem la davallada per un nou tirany perfectament ciclable cap el Poble de Saint Ours. A mitja baixada l’amago de pluja que ens havia fet abans es confirma i comença a arruixar mes fort, aixi que cada un tira pel seu vent per arribar quan antes a cobert. Ens reunim al guite de Saint Ours, cercant  entre el personal si trobem algun jove  amb les fisonomies d’en buba,  fruit de l’estància memorable que varem fer allà ja deu fer uns 17 anys. 

No el varem veure i potser per això no ens feren massa cas i nomes ens volgueren donar uns cafes en llet i unes porcions de pastis. Com que a fora seguia plovent el grup conservador decidirem que prendríem la ruta mes curta per arribar al refugi a on dormíem llevant-nos la pujada a Viraysse. En aquest cas el grup dels valents nomes el conformaren en Fran i en  Joan que volia incomplir per tercera vegada la promesa que havia fet de no tornar a pujar mai mes a aquella maleïda fortalesa a on va sofrir tant a l’Iron Bike.

Aixi els primers en uns 20 minutets arribarem a cobert mentre els segons tardaren un parell d’hores i arribaren ben xops però contents d’haver fet la visita al santuari sectari en que s’ha convertit la tete de viraysse (2771mt). Desprès de sopar a quasi a la mateixa sala a on dormíem férem el típic passeig pel poble que en aquest cas no tenia cap element molt memorable mes enllà de l’església del s XX i que demostra que al ser un poble tan prop de la frontera segurament no es va considera mai un lloc molt segur per viure. Passarem pels controls policials de carretera i ens anarem a dormir a la nostra habitació comunal amb galliner a on dormi en fran. 

Dormir: Gite d’etape refuge de Larche 1/2 pensió 46 €

http://www.gite-etape-larche.com   tel 04 92 84 30 80

VISUALITZACIO RECORREGUT

TRACK

10 agost

Etapa 3: Larche> Chiappera por el Col de Ruburent y el Colle Ciarbonet
D +: 1700m - D: 1,800 m - 33 kilometros

Iniciarem la tercera etapa amb una mica d’inquietud, ja que sabíem que en aquesta estaríem tot el dia per terra inhòspita sense poblacions ja que no davallaríem dels 2000 mts, així per evitar quedar-nos sense dinar encomanarem un dinar de picnic al refugi. Partirem de nou ben prestet i abrigats cap amunt per una carreterona que seguia vora el riu mentre la carretera anava agafant cota per poder arribar al coll de Larche (1991).

Tot i això aviat la carretera es convertí en pista i també comença a agafar cota per abandonar el costat de la  vall i acabar creuant la carretera. Un cop situats al costat que tocava i enfilant la vall que teníem que pujar varem veure que la cossa seria eixuta, així començarem a pujar per un tirany que malauradament era ciclable majoritàriament i nomes en alguns tramets curts teníem que empènyer per així descansar una mica.

Com qui no vol la cosa en 3 km pujarem quasi fins la cota 2.400 a on verem el primer llac i en passar un dels escalons de la vall ens trobarem amb el llac superior de l’Orrenaye, un dels llacs mes macos que hem vist en els nostres periples alpins, ja que estava bordejat de penya-segats recoberts de molsa verda amb una petita península interna. 

Continuarem la marxa sens arribar a tocar el fons de vall per dirigir-nos cap el coll de la scaletta (2614mt). Allà restes de filats  de filferro ens recordaren que estàvem passant la frontera i abandonàvem França. 

Tot i estar ben amunt al costat Italià ens aparegué una magnifica strata militare totalment ciclable que paradoxalment a mesura que baixava s’anava complicant a causa segurament de les torrentades fins que arribarem a una granja ja comunicada amb el mon per pista que conduïa fins el poble de Pratorotondo.

Malauradament encara ens quedava una darrera pujada aixi que quan ja veiem el poble encara que bastant avall , abandonarem la carreterona i enfilarem una altre magnifica strata militare apta per vehicles que anava pujant de manera constant en un traçat que mirat des de dalt es veia perfectament traçat amb compàs. 

Com que encara no havíem dinat ens aturarem a un revolt desprès d’haver carregat d’aigua a la font d’una cas de per allà.  Panxa plena reiniciarem la marxa a on els libèl·lules es picaren una mica i a on queda clar que en pendents llargues, constants i rodadores el Randinaire es el rei.  Un cop arribats al coll de Ciabornet 2206mt  realitzarem el ritual que ja era habitual de treure el dron i saludar-lo. 

Iniciarem la baixada aquest pic per un tirany boscos molt tècnic ple d’arrels en un terreny  estrany que besunyava aigua per tot. Mentre uns anàvem baixant com podíem en fran continuava amb la seva recerca malaltissa de segments de Strava que no li permetien aturar per descansar o gaudir dels recons d’aquell bosc. Arribarem a la fi a un camping i d’allà a una carreterona que anava cap a Saretto.

De nou el psicòpata del track quan ja no esperàvem cap novetat ens fe passar per un lloc a on com si fossin les fonts ufanes brollava aigua de per tot i que es recollia amb una gran sèquia que la duia cap el poble. Aquí en fran que no estava per poesies ho passa de llarg mentre els altres abandonarem el track i continuarem per sobre la sèquia que ens dugué de molt bona manera i per algun tirany mes fins el poble final d’etapa

Chiapera a on com que era prest ens aturarem a un bareto a prendre cerveses  i com que fins ara quasi no havíem gastat tirarem la casa per la finestra i demanarem un bon assortit de productes “tipiquis” que com Deu mana s’els cobraren be. Amb el cap una mica embotit per les cerveses decidirem arribar al refugi que estava a les afores del Poble.

Soparem de peixot i mes coses i per acabar d’arrodonir la jornada tornarem fins al poble a gastar una mica mes. Ens anàrem a dormir pensant que ara que ja li agafàvem gust a la cosa ja nomes ens quedava un dia de marxa.

Dormir: Rifugio Campo Base 1/2 pensió 44 € (pagats 90 €)

http://www.campobaseacceglio.it   tel  04 92 84 30 80

VISUALITZACIO DEL RECORREGUT

TRACK

ALPS 2018: VOLTA AL CHAMBEYRON. (I)

4 dias de mtb, 150 km i 8.000 mt de desnivell.

Del 7 al 12 d’Agost.

Perquè pugem muntanyes ?

Si se li fa aquesta pregunta a un alpinista el més probable és que rebi un rosari  d'explicacions: el paisatge, el repte personal, la vista des del cim, el repte esportiu, el risc, la relaxació que produeix l'entorn, la pujada que produeix fer cim, etc ... Però en el fons, Mallory, ho defineix de manera clara: "Perquè hi són"

Així nosaltres també ens podríem demanar: Perquè pugem als colls mes alts dels Alps amb la bici? , uns dirien perquè els paisatges que veuràs mai els veuràs a les rutes mes rodadores, altres per les baixades mes increibles, altres per un repte esportiu  o per la satisfacció que tens  al coronar un gran port desprès de molt d’esforç, etc

Està clar que es per tot això però també, perquè  estan allà esperant que nosaltres hi anem i ens els enduguem en el nostre record.

Aquest any, com va dir el randino,  ens quedà ben clar que el viatge d’estiu s’ha d’escriure amb “ A “ d’Alps.  

7 Agost

Barco: Alcudia 7:30 arribada Toulon 17:00

Cotxe : Toulon 17:30 arribada  Ceillac 21:00

El dia començà ben prest, sobre tot pel Randino, que va tenir que baixar del poble per anar al primer punt de trobada que era can bordoy devers les quatre de la matinada, desprès, un darrera l’altre, varem ser recollits per la furgo de l’equip A i partirem  cap a Alcúdia. Allà ens sorprengué l’intensa activitat que hi havia al port a les 6 de la matinada amb camions per amunt i per avall, abandonàvem una Mallorca al límit amb ple mes d’Agost. 

El viatge fou un autèntic plaer amb un vaixell molt per sobre del nivell amb  que ens  castiga acciona i balearia. Així arribarem a Toulon  i desprès d’aconseguir sortir d’aquesta gran ciutat desconeguda enfilarem directes cap a Ceilac.

Arribarem a les 21.00 i gracies a Deu , desprès de que aviséssim de que arribàvem tard es varen compadir de nosaltres i ens guardaren el sopar.

Panxa plena férem una passejadeta pel que ens pensàvem que era el poble i veient que no hi havia res ens anàrem a dormir. L’endemà a la fi veuríem en realitat el recorregut i sabríem de que havíem de morir.

Dormir: Gite les Baladins  1/2 pensió 41 € 

Tel 04 92 45 00 23 http://www.lesbaladins.comhi

8 agost    

Etapa 1: Ceillac - Col ​​de Vars pel Pic d'Escreins i Paneyron
D +: 2500 m - D-: 2100 m - 37 km;

Ens aixecarem ben prest, i desprès d’un bon berenar de Gitè, ens vestirem i traguérem les bicis de la furgo, que en un moment estaven muntades i llestes per partir. De molt bon rotllo iniciarem el recorregut cap a baix , en un moment estàvem rodant per dins els boscos alpins amb fresqueta i bon rodar.

No podíem començar de millor manera. Però la baixada no podia continuar molt de temps ja que  sabíem teníem que pujar , i molt.  Així en arribar a una vall transversal començarem a enfilar-nos per una pista / tirany rodable però amb un pendent molt exigent que feia que al final posessis peu. Així arribarem al primer gran graó que el superarem amb una petita caminadeta d’uns 15 minuts.

Ja estàvem de ple en els paisatges grandiosos dels Alps i curiosament podíem rodar, tot i que anàvem rodant i no es veia gens clar per on podríem sortir d’allà. Al final ho vérem, un tiranyet s’enfilava per un nou graó, però aquest bastant mes serio que l’altre a  on ja no valia empènyer la bici. 

Allà tinguérem la primera crisi d’en fernando que com que duia la bici mes pesada patia mentalment  al igual que aquest narrador , ell pensant en que no estava físicament en condicions i aquest narrador pensant en si havia estat encertada  o no l’elecció d’aquesta volta. 

A la fi arribarem als peus del puig dels Escreins( 2734) a 2650 mt i poguérem veure la baixada que ens esperava. Un magnífic tirany perfectament ciclable que anava fent ziga zagues per un coster desolat però en el que no hi podia haver errors.

La davallada seguí el protocol habitual, zona descarnada de pedres, prats, bosc amb algunes torrenteres que ja complicaven una mica mes la baixada, i tirany pista al final de tot.

Així arribarem al fons de la  vall d’Escreins amb les 4 cases i un magnífic guite a on menjarem una bona “ommelette” que ens va recordar aquelles entranyables truites que menjarem al primer any sectari pels Alps.

Reiniciarem la marxa i aquí aquest narrador i en frenando veient com havia anat la primera part del dia pensarem que pot ser seria mes sensat bordejar la muntanya per un magnífic camí que sortia al plànol,  que enfrontar la nova pujada que plantejava el track. 

Els valents del grup decidiren continuar amb el previst i pel que contaren, certament les pujades foren molt dures, però la grandiositat del paisatge que veren els compensà amb escreix i així ho reflectiren amb tot tipus d’espaviments  per intentar expresar l’emoció que havien experimentat. El recorregut alternatiu tot i que al plànol pareixia una pista sencilla , acava sent un tirany bastant tècnic que a cada torrentera que trobava pujava i baixava. 

Tot i això amb un parell d’horetes ho esclovegarem i així arribarem les Claux , una autentica estació d’esquí reconvertida durant l’estiu en centre endurero i a on ens va costar trobar un culotte per en Fernando que se’ls havia deixat a Ciutat i havia anat tot el dia rollo endureta. Desprès d’una petita pujada arribarem al refuge Napoleon davant el seu llac.

Mentre ens dutxàvem i preparàvem les coses arribaren els intrèpids amb un alt grau d’excitació com si haguessin estat afectats pel síndrome de stendhal que els hi continua mentre gaudíem d’un magnífic sopar que va ser de la conformitat del capitan esteves que pensava que aquell era un bon lloc per venir amb la família. Una mini passejada pels voltants, ja que feia una mica de fred i a dormir que encara ens quedaven moltes sorpreses grates.

Dormir: Refugio Napoleon  1/2 pensió 55 € 

tel 04 92 46 50 00 http://www.refuge-napoleon-vars.fr/

 VISUALITZACIO RECORREGUT* (fdo imapes)

TRACK 

Hort de sa Cova. Primer Banyito. 14 Jul

Buscaré sota el cel ,el sol de l'hivern
sense saber si soc aquell que ara en té por
de seguir un camí que no és el seu
i si tot em va bé, i encara puc, tornaré
pobre, brut, però somrient.

Sopa de Cabra

En Pere havia dit que enguany encara no havíem anat a prendre cap banyito, així es va decidir esmenar aquesta mancança en el lloc mes paradisíac que tenim que es l’hort de sa cova.

Però aquest dissabte no el recordarem pel magnífic capfico, el recordarem perquè ens han  ensenyat la llum i aquesta te nom i es diu KETO.

Keto es el camí, Keto es el final,  keto es vida, Keto es un nou mon.

Visca el Greix, mort als Carbohidrats.

8:00 a la BP: Pere, Bigel, Bordils, Andreu, Frenando ( amb el Dron), Jonanada ( amb el seu cos cetònic) i aquest narrador ( amb el seu cos adipós) partirem cap a Valldemosa pels clàssics de Son Espases, Son espanyol, Rotgetes i s’Estret. 

Allà es suposava que tenia que aparèixer en Geri700, però com sempre  va voler fer mes coses de les que un pot fer i no ens agafà fins que arribarem a s’hort de sa Cova. Així anàrem fent, tira a tira, mentre l’esperàvem de tan en tan, poguent contemplar com ara el inici de la baixada de George Sand ha quedat totalment encaixonada pels murs dels xalets que la delimiten i que farien impossible que per allà passes qualsevol vehicle d’emergències que anés a apagar un foc o qualsevol altre contingència.

El banyito fou espectacular, en aquesta Mallorca plena de guiris, nosaltres poguérem gaudir de tota la platja per nosaltres i en acabar ens donarem una  dutxar davall la cascadeta de la Font. Reiniciarem la marxa per es coll d’es Pi i el xalet de can Sales, a on ens trobarem al seu propietari que ens saludà afablement, demostrant  que diferent que es aquest Fortuny del seu germà . 

Qui diria que aquest Senyor que estava arreglant una olivera i  pertanyent a una de les famílies de grans propietaris de la illa,  quan era un jove estudiant formava part dels grups clandestins que lluitaren entre d’altres per salvar a Salvador Puig Antich, el darrer condemnat a mort pel regim franquista.

Continuarem la marxa cap es Port d’es canonge, a on ens va abandonar n’Andreu i d’allà cap a sa volta d’es General a on ens toparem amb en Kapax i la seva nova muntura que segons ens indicà l’havia tirat a terra.  En arribar a Banyalbufar anàrem a la nostre punt habitual de reposta, el bar son Tomas a on per culpa de les necessitats hídriques el compte va pujar mes del desitjable.

Mentre degustàvem els nostres magnífics bocatas en Jonanda amb un platet d’olives ens obri els ulls demostrant-nos que  hem anat errats tota la vida pensant que teníem que menjar carbohidrats, l’home primitiu no tenia farina, no tenia arròs i nomes menjava carn i fruites. A partir d’ara tots a menjar greixos , visca la dieta KETO.

Reiniciarem la marxa per les terribles rampes del cami del correu que les deixarem a la meitat per enfilar cap el camí de s’Arbossar, amb igual de pendent però de terra. Així en arribar  a la pista de Planicia i per fer la combinació innovadora del dia,  girarem cap a l’esquerra i en el portell de la Finca enfilarem pel camí vell d’Esporles Estellencs, redescobert desprès del litigi famós i que ara ens esta vetat a les bicis. 

Així com a fels servadors de les normes direm que anàrem a peu fins que arribarem a la part alta del camí d’es correu, a on ja si que es pot muntar. Així el seguirem per desprès enllaçar pels camins de la granja cap a Son tries a on repostarem aigua. Arribarem a Ciutat per son Malferit i Sarrià i com a bon dissabte acabarem beguent cada un 2 gerres ben plenes de cervesa, gentilesa, com no, del senyor Bordoi.

Molt bona volta, 66 km 1400 de desnivell.

RECORREGUT

BubasDay 18. 7 jul

Que passaran els anys, i vindrà l’adéu, com així ha de ser.

Lluis Llach

Potser estigui arribant l’adéu, mai havíem estat amb estat de formes tan dispars  i  mai hi havia hagut dos viatges d’estiu.

Ja fa 11 anys d’aquell trist estiu  en que en  buba havia decidit no venir al principal viatge de l’any per primera vegada des de que venia amb nosaltres. Desprès passà el que va passar. Al final férem el viatge però amb un regust amarg, una mica potser com farem el d’enguany.

Però no tot està perdut, el record del que varem ser i dels que varen estar entre nosaltres encara ens uneix.

Així un any mes ens reunirem un munt: Biel, Joan,Torner, Pere, Rol, Geri, Frenando( amb el dron), Andreu, Bordils,Anchon, Predro,Sergi, Jeroni i Miky  per recordar el nostre company buba, passant pel seu balcó a on ara també l’acompanya sa mare.

La volta recuperà una mica l’antic esperit de les nostres sortides en que a cada volta hi havia d’haver qualque novetat:  un camí nou,  un enllaç distint, una combinació que mai havíem fet , un canvi de sentit, etc.

En aquest cas,  com a novetat havíem pensat en baixar es comellar de ses someres en lloc de pujar-lo com sempre ho hem fet. Per acabar de vestir la volta férem un recorregut per la carena de na burguesa per la que tantes vegades rodarem  amb n’Angel, baixarem per costa d’en blanes i  sa guixeria, pujarem el torrent de santa Ponça i el camí d’es Ratxo i tornarem a Ciutat davallant per es comellar de ses someres i vell de ciutat .

Per completar el dia, tot i que havíem fet un berenar que es va allargar mes del que es normal i en el que entre comanes s’haguessin pogut reparar totes les rodes punxades del grup, acabarem fent un dinar en el Secar a on hi assistirem quasi tots menys els que tenien compromisos o el que tenia que reparar una roda.

Per molts d’anys buba.

recorregut

69 km i 1400 mt de desnivell

Dissabte 7 d'abril. Pancaritat Plus.

Com cada any per aquestes dates, la tradició sectària diu que toca fer una ruta de patiment, sacrifici i resurrecció, i quin millor lloc per dur-ho a terme que una ermita? El nostre beat, a l’hora de dissenyar aquesta ruta, intentava, amb prudència, consensuar la ruta amb els seus escolans, qui li donaren el vist i plau, és a dir, cinq ermitetes i una cent trenta-quaranta quilòmetres, i a més, amb un dinarot pel mig. Perfecte! A més, li deiem alguns, com que enguany no tenim previst fer cap matada com els anys anteriors ( dues edicions de la 345 non stop, o la de 200, fat to far, ... ) vam dir, bé, serà aquesta la d’enguany i llestos. I no sabem si va ser aquesta expressió o una possessió demoniaca, però a l’hora de informar de la ruta ens trobarem amb un recorregut de nou ermites, 190 quilòmetres i tres mil de desnivell!!! Au, aquí teniu la patata calenta, i ja us arreglareu que jo no he fet els deures i no l’acabaré. Tàcitament, això èra el que ens venia a dir. Collons amb el beat! Pensavem nosaltres. Però com que som obedients amb la seva santitat, assumirem la penitència. Més va patir Crist, batualmón! Teniem per davant, doncs, Cura, Montisión, Sant Salvador (via Campos ¿?) amb regalet sorpresa del Calvari de Felantix, Santa Llucia de Manacor, Bonany, Sant Nofre, Consolació de Sant Joan, Sant Miquel, i Castellitx.

Així, doncs, ens trobam a les vuit a son Malferit ( si, devora el camp de Balears, per no perdre temps ¿? !!! ) Vp, Antón, Biel, Andreu, Mapes i aquest humil servidor. A Algaida s’ens ha d’afegir en Gerard que liat i tal i tal, bla bla bla, no pot arrencar amb el grup. Partim més o manco puntuals, bé n’hi ha tres que els hi ve de cinq minuts davant un fotimer d’hores i se n’adelanten, quedan més retrassats en Mapes, Andreu i Torné. No ens agruparem fins les costes de son Binissalom, germanor, si senyor! Ja per aquí, n’hi ha un que rebufa, n’Antón, que es justifica dient que porta un trancasso a sobre, si trancasso, no porrascasso.
 

 Seguim per son Mandívil, Punxuat, que està espectacularment florejat, i cap a Randa, ons ens trobam amb en Gerard, i enfilam cap a Cura, la primera del dia, per les draseres habituals, on de pas evitam el peregrinatge d’un munté de ruteros de pert tot. Un cop a dalt, segellam la cartilla i sense badar massa, tornam per on hem pujat fins a Gràcia, on agafam la trialera que ens du a can Pancuit. 
 

Després, camí des Pontarró, camí des Serral d’en Bessó, fins la carretera de Porreres, que la seguim amb aqueixa direcció fins el desviament del camí de son Frigola, que agafam, i que amb aquest sentit pica cap avall i es fa rapidíssim. Travessam la carretereta i seguim un poc per poc després agafar un altre tram de pistesta, el camí de sa font des Moreis, per després tornar a la carretereta d’abans. D’això es tracta, de fer el màxims trams de pistes o camins de terra, tot i que sembli més enredós, no hem d’oblidar que fem bici de muntanya. Seguim en direcció Porreres fins que poden agafar el cami des pou den Cota que ens deixa a peu de la pujada a Montisión, que es fa majoritariament per asfalt llevat de qualque drecera, ja que són camins que donat el fort pendent, són més de baixada. Tot i així, es fa el que es pot. Un cop a dalt, segon visat de cartilla del dia, i ara si, per camins fem la davallada, això si, evitant els trams descenders per no fer-nos mal, que ho tenim fàcil. 

Ens dirigim cap el poble, Porreres, mentre n’Andreuet ja prepara el terreny per fer la que serà la primera fuita del dia, i és que ha simulat una trobada amb els seus pares per acompanyar-los no sé on. Situació indiscutible idò, però no s’en anirà sense berenar, això si que no. Ambient festiu el que trobam a Porreres, i un acollidor baret amb ambient musical, on berenam estupendament. Mentre satisfem la fam, en Mapes, i per sorpresa de la majoria, anuncia que hem d’anar a Felanitx via...Campos!!! Aqueixa si que no me l’esperva! Si no hi ha cap ermita!, diu en Vicenç. Si, peró els camins valen la pena, ens argumenta. Tot i això, en Mapes planteja obviar el tram, però n’hi ha dos que diuen que el track és el track i s’ha de cumplir. També, els 190 han de sortir de qualque banda, no?

Fet i fet, són passades les dotze quan reprenem la marxa, i només duim una cinquentena de quilòmetres. Ja sense n’Andreu, agafam camí de Pedreres per, a un moment donat agafar a la dreta per dins una guapa garrigueta fins enllaçar amb unes pistes que en tendència a baixar ens enfilen cap a Campos. Però aquestes pistetes finals, ara descobrim que s’han convertit en asfalt, tot per arribar a unes cases de qualqú. Els que no creiem amb l’anada a Campos, amb aixó, encara hi veim menys sentit. Arribats al poble, agafam el recorregut que ja sabem, camí de son Xorc, per darrera el corté dels picolets, i després el vell de Felanitx, que transcorre amb la mateixa direcció que la carretera principal, alternan-la per un costat i l’altre, i d’aquesta manera anam per pistes, només trepijant un poquet d’asfalt al camí de sa Tortuga i al de son Mesquida. Començam a anar un poquet cuits, i es que també fa un poc de calor. Travessam el poble per enfilar cap el bonus extra del dia, el calvari, que per més inri no enfilam bé el camí ciclat i hem de pujar a peu per una empinadíssima escala entre mitjaneres.
 

Un cop a dalt, passam la fitxa i iniciam la baixada cap el camí de sant Salvador. Per aquí coincidim amb una excursió de guiris amb bmvés, que els anirem trobamt fins Manacor, cosa que farà sospitar en Biel sobre el track que duen. Arribam a les primeres rampes i ens senyam, a veure si ens serveix d’ajuda, perquè les dreceretes de sant Salvador tenen molta tela: fort pendent i pedra ganivatera clavada al terra, un autèntic destrossa cossos. Per cert, n’Antón ha dit que no puja i que ja ens veurem a Manacor, que el porrascasso, vull dir el trancasso no el deixa anar fi. També n’hi ha que a canvi de passar pel confessionari, fan la pujada per asfalt. Un cop a dalt, foto de rigor i segell al passaport, repostar aigua, i cap avall per les divertides trialeres del darrera el monastir, que per cert hi fa una pudor a fecals que no vegis, s’entén que no hi hagués ningú al berenador.
 

Reagrupament a les pistes de baix i sortim a la carretera de Portocolom on ràpidament agafam el camí des Fangar. Són devers les tres del migdia i ja tenim clars dubtes de que arribem d’hora per dinar en condicions. Intentam travessar la finca el més ràpidament possible i un cop a son Macià ens plantejam dinar aquí, ja que si ho volem fer a Manacor seran les tantes i ho haurem de fer a un mcdonalds. Per tant feim un periple per dins el poble fins que per alegria nostra trobam un restaurant amb menú de tumbet, entre altres coses. S’ens fa la boca aigua, i és que anem afamagats. Passen cinq de i mitja, i veim que la cuina tanca a i mitja en punt. No obstant, en Mapes fa una gestió dins el restaurant, i , després de consultar amb el cuiner, aquest respon que "està cansat", amb dues taules servides!! Amb cara d’incredulitat, ens aferram a un forn cutre on menjam un parell de cocarrois i pandanes estantissos i un altre bocata mixto. Després del decepcionant àpat reprenem la marxa per les dures rampes cap a les graveres de Manacor, on tornam a coincidir amb l’excusió motard. Duríssim tram que ens fa pensar amb el que encara ens queda. Un cop a la carretera de cales, en Mapes anuncia la seva retirada. Al final veurem que va fer bé. Els quatre genets de l’Apocalipsi que quedam enfilam cap a Santa Llucia i tal com ha de ser, arribar-hi no és cap regal. 
 

Visat de rigor i ens tiram per la baixada descender, certament assequible amb qualque punt delicat. Arribam a Manacor o feim una ràpida lubricació a les màquines i continuam per la ronda de Felanitx per travessar la ciutat. Ara toca agafar el camí de son Pou Nou, en direcció a na Borges, on un cop a la zona dels horts, dins la vall, començarem a sortir-ne per la part de les planes i la ràpida pista que ens durà cap a Petra. És un dels pocs moments on tenim sensació de velocitat, perquè la ruta és un continu de pujades curtes on la sensació d’avanç es poca. Travessam el poble i enfilam cap a Bonany, per asfalt fins que trobam el sender que fa un temps que està encimentat, cosa que li lleva gràcia, però que en aquests moments de flaquesa agraïm. 

Segell de torn a la cartilla i cap avall pel mateix camí, per després agafar el camí de l’Infern rumb sant Nofre, i ja ens coneixem bé el camí, repetxos, repetxos i més repetxos, ah! I els pinarets tan xulos que en aquests moments no ho són tant, el cansament no et deixa fer valoracions objectives. Ens anem apropant al proper cim, a la vegada que intentam apreciar le bellesa dels camps florejats. 
 

Sant Nofre el tenim també recent, i sabem que és una pujada curta però intensa i per tant un sobreesforç car, i a més el gestors de la ruta Vp i Biel ens recorden que encara queden uns setanta quilòmetres. Una altra fita al sac, i ja en duim...sis, set? hem perdut el compte, i procuram no pensar massa el que queda, tot i que un es fa la il·lusió de que un cop fet sant Miquel, ja està, només quedarà un tram de "només " quaranta quilòmetres favorables. Són petites estratègies psicològiques per donar-se ànims un mateix, perquè la sensació d’avanç és feble. Arribam a sant Joan, i tant de bo que dins el mateix poble tenim la següent ermita, consolació, però també suposa pujar... es que no n’hi ha cap que estigui a peu pla, cagondell? 

Foto de rigor, i moment d’aclaparament, quasi no hi ha llum i veim que la previsió horaria que teniem no es cumplirà, hem de telefonar a casa avisant del retràs, ens queden encara més de dues hores. Hi ha nervis però ningú ho fa saber, la processó va per dins, i és que encara ens queden cinquanta per arribar, bé al Gerard la meitat ja que aturará a Algaida. Seguim i ens dirigim cap a sant Miquel, que pareix que està aprop, però no, la cosa durà feina. Però ens sorpren l’enllaç fins allà, carreterona estreta, pista, i sender que d’una manera bastant directa ens hi apropa. L’unica crítica és un bocí de pateig que no ens esperàvem, però el problema és nostre, és que estam cansants. A la fí albiram la muntanyeta i com sempre, ens hi hem d’enfilar superant un bon pendent. Ja necessitam llum i tenim un handicap, només du focus en condicions en Vicenç, els altres duim els pilotets perquè ens vegin, i en Biel a més ulleres fosques. O sigui que anirem ben aplegadets per veure-hi el millor possible.
 

Ens apropam a Montuïri, i nova sorpreseta, hi ens hem d’enfilar a dalt de tot, i té unes costetes...! ara toca baixada i fa fret, per tant, ens abrigam i tiram cap avall, per anar a cercar el vial de servei i el camí cap a son Coll. No s’hi veu un pebre, i anam per una camí entre horts amb bassiots i molt tancat d’herba, amb els pilots que ens enlluernen. Aquest tram, fins Castellitx s’ens fa caòtic. Arribam de mala manera a l’ermita. Foto de prova, rostres derrotats. 

Després del que acabam de passar, i per no alentir més la ruta, i sense llum en condicions, decidim fer el que queda per via ràpida, carretereta de Binicomprat, Algaida i vial de servei cap a ciutat. Per raons òbvies, evitam el trams de terra i el barranc de son Gual, només tenim ganes d’arribar. Deixam en Geri a Algaida, i els tres que quedam ens tiram cap al final de la ruta el més aviat que podem. Així i tot, ens durá feina, no ens sobre ni un fil de força. A les deu i quart tocam meta. Foto finish gentilesa de na Beatriz que ha vingut a recollir n’Vp, pequè si no, encara n’hi quedaven quinze fins ca seva. En resum, 193 km, més de 3300 de desnivell fets a base de costetes, i una bona pallissa. Per enguany, ja hem cumplit.
 

FOTOS PANCARITAT 2018