EL PUIG DE RANDA. Sbt 16 feb

Desprès d’admirar el nou prototipus d’en Frenando, una magnifica orbea occam29er

Vp, torner, bigel, moyos,  frenando, salvador, fran, pere i mapes  ens hem muntat a les  nostres bicis i hem sortit catapultats a tot gas direcció Randa, l’objectiu del dia. Primer hem anat per un tram una mica “underground”, el torrent de na barbara i desprès per la carretera vella de Sineu. Les barriades anaven passant aviat i a cada una s’incorporava algú mes al escamot. N’Andreu a Casa Blanca, en largo a sant Jordi i a son Mandivia hem canviat en moyos per es randinaire i en pep, un amic seu. 

No hi havia temps que perdre, teníem que fer 80 km i a la una i mitja  arribar a casa, així que tots formant un grup compacta hem anat seguint  el que anava tirant en cada moment . Així passat son Mandivia, en pep l’amic del randinaire, ha agafat el timó i  ens ha dut cap un petit paradís del mtb ple de trialeres que pujaven i baixaven per dins els boscos  des comú d’Algaida. Després ja en territori conegut, el grup s’ha dirigit atot gasss cap a son Roig i s’heretat, mentre en frenando i  aquest narrador hem anat via  directa a Randa per comanar taula.

Bon berenar en el que   han faltat en pere i en fran que  no s’han aturat ja que tenien presa. Panxa plena tots els que quedàvem menys en bigel, que pareix que no anava fi,  ens hem dirigit cap a l’objectiu del dia i per encalentir hem pujat per l’empedrat del carrer des puig ambles seves  rampes del 20%. Ja en plena muntanya el camí s’ha convertit amb una pista planera que anava bordejant el puig  amb unes vistes brutals de la zona, en primer pla els puigs de ses bruixes i de galdent i de fons la badia de palma.

Però el passeig  idíl·lic ha durat poc, en voltar cap el costat sud de la muntanya el humit alzinar ha passat a ser de garriga i  de cop i volta  el camí  de carro s’ha convertit amb un de ferradura amb bastant pendent i amb trams aeris que semblaven balcons per mirar cap Llucmajor amb Cabrera al fons. Tots intentàvem pedalejar al màxim, ja que si nomes  ens preocupéssim per si podem caure de la bicicleta segur que  mai  pujaríem i es que la sortida tenia de tot, dificultat, alegria, emoció i inclús la mort.

 Però desprès del camí de ferradura, la cosa encara s’ha complicat un poc mes quan hem arribat al pla superior, ja que allà  aquest ha desaparegut i hem començat a seguir un tiranyet que anava sortejant un paisatge caòtic de velles pedreres, que ens recordaven  certs cims de pels Alps, on en alguns llocs ens    apareixia un paisatge caòtic de trincheres  i muntanyetes de  pedres fruit de cruentes batalles. 

Bicicleta al coll, a la fi, ha arribat la baixada on en Rol, com sempre, ens ha meravellat  amb el seu domini de la bici. Sense interrupcions, desprès de gracia hem continuat la baixada cap a l’àrea recreativa de can Pancuit seguint un subtil tirany que anava perdent cota  a estones amb ziga zagues  i a estones  amb trans rectes fins que hem arribat   a la solitària area recreativa, d’allà ja hem agafat el camí de s’aresta que ens ha permès baixar, tot per terra, fins el vell camí de montuiri.

 Seguint aquest cami que bordeja tot el macis de cura hem arribat a son Satre, allà el track previst ens duia cap a porreres,  però per assegurar-nos de complir horaris, hem decidit iniciar la tornada i hem tombat cap a Pola i sa mata, per així arribar a son Coll. 

Com sempre la zona de castellitx  ens ha deixat bon gust de boca, ja que com diria no se qui, “això tant  verd, no pareix Mallorca”. A bon ritme en continuat la marxa, aqui no s'en perdona ni una ja que els dissabtes son per donar canya i si es necessari escopir sang per la boca.

Drecera de castellitx i cap a Algaida, de on hem sortit pel camí de sa comuna i  vell de ciutat. 

En arribar a marina hem fet un poc mes de terra i desprès per asfalt hem anat   via directa cap a la garriga de xorrigo, que es la manera mes rapida de tornar cap a ciutat, encara que el seu darrer tram estigui cremat. Amb vent en contra de nou hem format esquadrilla i hem fet els darrers kilòmetres fins a ciutat seguint la disciplina d’equip. Perquè ja se sap el ciclisme es una disciplina d’equip i quan un no en te, hi ha  que cercar-lo en el “peloton”.  

En altres moments hem estat millor però també, en altres,  hem estat pitjor i es que desprès de 5 hores  pedalejant al limiti un se sent amb pau .   78 km i 850 mt de desnivell.

PS.

Els llocs i els personatges que apareixen en aquesta crònica son reals, part de la descripció de  com ha transcorregut la volta i els comentaris adjunts  son  pura ficció “made in Armstrong”.

PS2.

El gregari amb classe, ara, NI ve, NI ens contesta al telèfon  i n’Anton,  ha desaparegut del mapa?.