S’ARROM Dsbt 8 Març

A la fi ha arribat el dia en que ens han deixat passar per s’Arrom,  ha costat, però l’espera ha valgut la pena.

8,00 a on sempre : Joan, vp, torner, bigel, pere, fran, rol, andreu, bordoy, sergi1/2volta  i mapes partim direcció Sóller via rapida es a dir per passatemps i Raixa. En arribar a Can Penasso es tenien que incorporar els del raiguer pero nomes hi ha en tibu. Es veu que en yerar, n’anton i en raul van una mica retardats  així que ens diuen que partiguem i que ja ens veurem a Sóller. Comencem a pujar acompanyats per un gri gri penetrant i agut que  fa que sigui  difícil discernir de on ve i  mes d’un es pensa que es ell el que el provoca però en arribar a Ses Porxeres, en joan s’atura i queda clar qui es el responsable. 

Mentre aquest intenta fer una reparació d’urgència la resta comencem a pujar moment en el que apareix en Salvador amb el seu cotxe que tot i que fa nomes dues setmanes va estar ingressat per una pulmonia, ara que ja s’està recuperant no es volia perdre l’excursió i ha decidit fer una versió simplificada de la volta. Avui ens ha demostrat que està fet de pasta “sectaria” . En el record queden les animalades d’en Cecilio que  també nomes amb  dues o tres  setmanes de sortir d’una operació ja  s’apuntava als viatges pels Pirineus  o pels Alps.

Com no podia ser d’una altre manera en Tibu ha vist la manera fàcil de pujar el coll i sense el mes mínim remordiment de consciencia, tal com ens va fer a les “cinque torri” en que va agafar un telecadira que el pujava directament al refugi, avui  s’ha enganxat  al cotxe i ha pujat còmodament. En arribar a dalt, considerant que en Joan pujaria amb els dels raiguer, hem iniciat  la davallada fins arribar a la boca nord del túnel a on ens hem desviat per el camí vell de ciutat. Tot i això alguns s’han quedat esperant un moment a les vies fins que ha arribat en Joan. Com que ja anàvem una mica endarrerits i ens hem assabentat de que els del raiguer ja eren al poble, hem decidit davallar directament sense pujar al pujol d’en Banya.  

Eren les deu i en entrar al forn ( pa pagès) ja ens tenien els disset “ bocatas”  preparats . Així  el berenar ha estat ràpid i econòmic ( 3,30 €  bocata + llauna de cocascola ). Aprofitant que estàvem tots reunits i que  la gent tenia un superhabit del berenar, els hi hem requisat una part per sufragar les botelletes de vi que varem dur  al propietari de s’Arrom en agraïment. El pitjor d’aquest berenar es que avui els cafeteros ens hem tingut que pagar el cafè, ja que aquest no entrava dins el preu establert.

Panxa plena hem partit cap el cementiri de Sóller i desprès d’un parell de despistes per triar el camí bo hem arribat al primera barrera que marca el inici del camí. Clau en ma l’hem oberta i hem entrat en aquest paredis. Si el cami del barranc podríem dir que es el màxim exponent dels camins de ferradura, el camí de s’Arrom es el camí de carro mes espectacular de tota la illa. Un queda meravellat de com un camí pot arribar a pujar a on puja aquest i a mes a mes amb un pendent tant còmode.

Aquí no hi havia preses, tots volíem “disfrutar” cada metre del camí al màxim. Ens aturàvem a fer fotos, a mirar, badocàvem i pareixíem nins amb sabates noves. Revolt darrera revolt , hem anat passat la primera tongada de 14 i desprès d’un petit tram pla hem envestit els darrers 14 que son els mes espectaculars i en el que es troba la barrera infranquejable  a quest graó de la serra d’alfàbia. Passem per davant de les cases ben tranquils i ens fiquem dins l’alzinar. 

Mentre, alguns comenten que gracies a que la finca esta barrada la zona està perfectament conservada, cosa de la que aquest narrador discrepa, ja que el barranc està totalment obert i també  esta impecable. Així iniciem l’eterna discussió de si  llocs com aquests s’han de conservar en secret i tancats o si s’haurien de donar a conèixer i permetre–hi passar. Un sempre ha defensat  que qui coneix, estima i que qui estima un lloc voldrà que aquest es preservi. Però be, tot i això al cap i a la fi nomes depèn del propietari que en aquest cas ha decidit tancar totalment la finca, cosa que respectem tot i que no compartim.

Així amb aquestes càbales anem pujant fins que arribem desprès de portejar un poc la bici a la partió entre s’Arrom i l’Ofre. Aquesta està totalment blindada i si no fos per les vistes  un podria pensar que està  sortint de Mauthausen o Treblinka. 

Obrim la barrera i sortim al mon lliure als peus del refugi d’en Xim Quesada, que ara gracies a la federació balear de muntanyisme que l’ha llogat a la propietat  s’està rehabilitant    i serà un dels pocs refugis oberts de la serra. Iniciatives com aquestes son les que no et fan perdre l’esperança en que en aquesta societat no tot es pur mercantilisme.

Ampli reportatge fotogràfic i iniciem la baixada pel camí de ferradura, ara en bastant bon estat, fins que arribem a la reixeta que tanca els prats de L’Ofre. 

Allà ens acomiadem d’en Salvador que baixarà per el barranc i de pas podrà deixar les claus a Sóller. La resta iniciem la dura pujada cap el coll d’es Jou, denou mentre anem sofrint amb la bicicleta a becoll, el cap torna a viatjar i recorda quan érem mes joves i aquets indrets eren com a la nostra segona casa, cada un guarda magnífics records de per allà , alguns, amb companys que ara ja no estan entre nosaltres.

A la fi arribem al coll i desprès de pedalejar per autèntics prats Alpins iniciem la davallada, al principi molt tècnica i al fina quan el camí passa a ser de carro ja  mes fàcil. En sortir de l’Alzinar en Rol que ja feia estona que anava perdent aire decideix posar càmera. 

Un cop reparat ja tots junts sortim a la carretera d’Orient a on ens dividim, ja que els del Raiguer decideixen tombar cap a casa. Moment en que es posen a discutir si ho fan per Solleric, pujant el castell, per coa negre o per s’Estalo- cas Secretari, mentre en Sergi que avui no havia tingut possibilitat d’escapar-se, al·lucinava com aquests desprès del tute que dúiem encara cercaven mes guerra en lloc de tirar-se còmodament per l’asfalt.

La resta reiniciarem la marxa cap el coll d’honor que el férem tot per carretera  fins Bunyola. Allà en Sergi ja va poder abandonar , al igual que en tibu que tenia el cotxe a can penasso i en Vp que no anava gens fi, ja que sembla que estava una mica “costipe”  a causa del sopar del vespre anterior.

Els que quedarem enfilarem cap a Caubet i els camis per cavalls des Rafalot. Arribant a Ciutat per Passatemps i encara en ganes d’anar a prendre una cervesseta.

Per acabar agrair a la propietat que ens va deixar passar, a en Joan per les gestions fetes per aconseguir-ho, a en yerar i n’andreu per anar fins a Sóller a cercar les claus i encarregar-se del detall d’agraïment amb la propietat i a en Salvador per tornar les claus.

79 km i 1800 mt de desnivell.