PINETONS sabat 17 gen

DISSABTE DE SANT ANTONI O DISSABTE BLANC ( per alguns privilegiats)

by Torner.

Vuit del matí on sempre, amb una temperatura ben freda: VP, Biel, Rol, Pere, Jeroni, Andreu, Fran, Miqui, Sergi “mitjavolta” (que avui retorna, dos mesos més tard de l’anunciat i amb un nou intent de convertir-se en sectari), Raúl, que s’ens afegirà a Son Torrella, i jo mateix, el negre d’en Mapes. “Els onze d’en VP”, igualet que la peli d’en Clooney.

Dia de  grans absències també: en Joan, liat amb tasques familiars; en Tià “es sonat”, castigat a fer feina; en Salvi, que devia tenir qualquna auditoria; en Micot, un altre pijocoleta, de vacances per Puigcerdà; n’Anton, entre el insomni i la feina; Tibu el simpàtic, vetllant durament per la seguretat de tots; en Jonander, columbiándose per qualque lloc; en Llerard, de viatge surrealista a la neu amb el seu germà i tirant la casa per la finestra; i el nostre master-tracker, en Mapes, també a la neu amb l’al·lota, però amb menys ostentació que els magnats de l’automòbil.

L’objectiu del dia proposat per en Vicenç és fer tope als Pinetons per anar tornant pel raiguer. Partim idò a ritme de cames nervioses, pel fred que fa, cap a Passatemps i Son Termens, amb un Peret un tant despenjat no se sap molt bé per quin motiu. Tots junts, ens ficam per la zona verda de Palmanyola, perquè ens agrada l’emoció que té la possibilitat de trepitjar merda de ca. Anem a cercar les vies per anar cap a Caubet, on donam una sorpresa al grup amb l’emputat bucle que feim darrerament els dels horabaixes. Son Serra i carretera fins la pedrera de S’Extremera, on comença la part furtiva del dia fins que sortiguem d’es Cabàs. 

Arribam a Son Torrella on ens espera en Raúl i enfilam cap a Son Pou i Coanegra. Al pas per la casa, n’Andreuet ens deixa bocabadats pujant-se el tram fins la barrera amb un zero que no em fuig del cap. En el fons crec que encara no sabem del que és capaç aquest al·lot. Així, ens plantem al primer pateig del dia, on cadascú fa el que pot per colcar una mica. Els més llestos van a peu. Quan som a dalt, torçam cap a Cas Secretari ( no sabem si antigament hi havia una oficina per allà) i, torrant pastilla ens tiram per la vertiginosa baixada fins Alaró, per berenar a Sa Granja. Ens trobam al moment més perillós del dia, i és que Alaró té gafe. Omplim la butza per 5,5 pavos, i comença el dilema: que si en Micot ha dit que està molt brut, que si és millor anar a Lloseta i després Tossals i Solleric, fins i tot el fidel Miqui s’enfronta al seu amo.

Així, en Vicenç s’adona de que ha treure l’autoritat que du dins i no li queda més remei que aplicar el reglament sectari amb tota la seva contundència sobre el rebels. Això no afecta als dos forasters del grup ja quen tenen pressa i se’n van a casa cercant no sé quin camí. Un cop tothom al seu lloc, tiram cap a Solleric pel pestós i polèmic empedrat. Tancam el grup en Raúl i jo que pujam de més bon rotllo. Tiranyet cap a Tossals i, com no podia ser d’altra manera, en Pere la torna a fer, i es que després d’saludar educadament a un colega corredor, surt per orelles i romp la pantalla del gps ( bona excusa per comprar-ne un de nou i ja que hi som, un de millor). Després de ser atès psicològicament per en Biel, ens juntam a la barrera i feim la pujada fins el refugi, que encara està tancat i en obres.

Comença el segon i fastigós pateig del dia, per anar a trobar el camí dels Pinetons. Els homes carrera, com no, pugen com coets, mentre els altres anem amollant pestes. Un cop al camí comprovam que el que diu en Micot és vera, està brut de Càrritx i troncs caiguts, i el camí està un tant confús. Tot i així, n’hi ha que el fan amb satisfacció, però no és el meu cas ja que vaig tres quarts petat i no faig més que travar-me. Acabam el camí doncs, amb el fortíssim Miqui en primer lloc, i baixam cap a Mancor per la pista particular que arrenca des de la casa ja que és la manera més ràpida segons  els experts.

Ja a Mancor, tornada típica per Lloseta i camí Raiguer, més o manco a bon ritme, amb exhibició inclosa per part d’en Jeroni amb un magnífic invertit perfectament controlat tot i la tremolor. Seguim tirant a ritmet llevat dels que duen dorsal que peguen i s’en van atacant-se entre ells, guanyant en Sergi que demostra que a terreny fàcil no té rival, amb el permís d’en Micot clar.

Arriban a Palma, més desfets que sencers, i fem la clàssica cervesseta a un baret de l’Amanecer, als baixos de la monstruosa finca-estafa de color marró merda. Com no, donam la nota al bar amb els continus exabruptes que surten de la boca d’en Miki a tota veu, cridant l’atenció de les cambreres que ens miren amb estupefacció. 

Ens acomiadem entre els agraïments d’un Sergi que pareix que poc a poc van entenent l’esperit sectari, tot i que encara li quedin moltes hores de vol.

En resum, 96,8 km i 1539 m de desnivell.