cronica by torner.
60 x 80 = 3115 ? Està clar que les matemàtiques no són lo nostre.
60 x 80 = 3115 ? Està clar que les matemàtiques no són lo nostre.
A la fi arribà el gran dia, 03/01/2015, una data per
recordar, amb molts de significats, i per festejar-la, el protagonista,
l’amfitrió, el jubilat d’or, no se li ocorre una altra que organitzar-ne una de
les seves: un recorregut per les serres de Levant i la costa Felanitxera per
deixar-mos ben capolats, això si amb una bona recompensa. Estam xerrant d’en
VP, un personatge que ha aconseguit arribar als 60 tacos en un estat de forma immillorable
i que molts de nosaltres envejam, amb un mèrit afegit, cumplir-los sense que se
li posi cara de senyora com a molts d’homes d’aqueixa edat. Tot lo contrari, té
cara de tipo dur, i ho demostra fent-mos patir damunt la bicicleta.
Set i mitja a un fred i boirós Puig de Sant Salvador:
Lluc, Tòfol, Salvador, Antón, TIbu, Llerard, Biel, Mapes, Joanot, Jonander,
Andreu, Micot, Raúl, Miqui, Pere, Tià, Fran, VP , Torner, i un gran absent, en
Jeroni, que des de que s’ha acostat a n’en Pere les coses no li van tant bé.
Després d’un parell de fotos malparides, i una sessió de
tassa calenta al Californian Tea Saloon, partim cap avall, per, després d’una
baixada “neutralitzada” fins al cementeri, començar en sèrio.
Emperò, als cinc
minuts n’hi ha un que ja ens ho posa difícil, en Pere Noendoncuna, i és que no
sabem si ho fa per tenir una excusa per canviar les llantes, però clava un
pardal de tatxa a la roda que li travessa dins i tot l’exclusiva llanta de
carboni. Mentre s’enreda entre plors i laments, ens posam mans a l’obra per
posar una càmara (molta bici però una puta merda de càmera de 26”) i poder
seguir.
Enfilam, doncs, pels camins que ens duen cap a Son Gall,
amb una pujadeta que ja ens posa la patata a bullir. Així, anam envoltant el
Puig pels divertits camins i trialeres en direcció al coll de sa rota penjada,
quan en un moment donat, en Lluc, el nebot d’en Vp fa una bona excursió fora de
pista que, tot i l’aparatositat de la caiguda no té cap conseqüència. Anem
seguint el singe track, fins que al moment de agafar cap a can martorell, en
Mapes, veient el “percal”, decideix anar de manera més directa cap a Santueri.
Seguim la resta pel camí previst per un continu puja i baixa on es comencen a
veure les primeres cares d’asfíxia. També n’hi ha un, condecorat recentment,
que fins i tot crida i plora desesperadament a la vegada que es caga amb la transmissió
de la bicicleta.
Arribam a la carretera que puja a Santueri on ens trobam de nou amb en Mapes, i tots plegats acabam la darrera i dura rampa, però sense arribar al castell, ja que enfilam cap a Horta vella. . El ritme és bo, i com que molts duen el track no passam massa pena pels que es despenjan un poc, i així arribam ben puntuals al berenar a Calonge.
Arribam a la carretera que puja a Santueri on ens trobam de nou amb en Mapes, i tots plegats acabam la darrera i dura rampa, però sense arribar al castell, ja que enfilam cap a Horta vella. . El ritme és bo, i com que molts duen el track no passam massa pena pels que es despenjan un poc, i així arribam ben puntuals al berenar a Calonge.
Degut a l’alta humitat de la zona, anam totalment xopats.
Felicitam amb una original cançoneta d’aniversari a n’en Vicenç i brindam amb
els cafés, quan el pobre Antón és betiat amb un de ben calent per part del
cambrer que li socorre les cames.
Cercant el sol com a sargantanes partim cap a Porto
Colom, on començarem la part costanera per després ficar-nos dins S’Algar. Així
anam fent l’entretingut i sinuós camí de terra i roca fins que hem d’aturar
perquè en Fran ha foradat la “rueda del detràs”. Mentre esperam, en PereNoenfaigunadedreta aprofita per destrossar les ulleres a n’en Joan. Pareix que
amb la llanta no en tenia prou. Segueix l’espera mentre elogiam l’esquena
peluda d’en Joan, i en Tibu prepara el terreny per fer una de les seves
escapades, al·legant problemes de la antiestètica i molesta trencadura que
passeja fa un parell d’anys, però com que és en Tibu, així està el tema.
Emprenem la marxa i arribam a Cala Murada, on en Gerard quan anam a sortir a l’asfalt fa mostra de la seva habilitat fotent un esclat que el deixa trabucat damunt les pedres cul a l’aire: més indigne impossible. Després del ridícul, ens apropem al paradís de Cales de Mallorca pels tobogans que fa la carretera, on curiosament, el de la petada més estrepitosa del dia, n’Antón fa una exhibició de força. Pareix que ho va deixar tot allà. Agafam la pista ample que dibuixa la costa i que ens durà a la trialera que dóna a Cala Magraner. Aquí en Gerard és renyat per no respectar el torn i a damunt fer un embós baixant a peu. Pareix que ara vol ser l’antisectari de l’any. Sense més dil·lació sortim de la cala pel divertit torrent que ens duu als sembrats per on arribarem a la carretera de Porto Cristo a Cales.
Immediatament collirem la llarga costa del camí dels Presos , Aquí ja n’hi ha un parell que comencen a fer figa, entre ells en Lluc, cosa que reconeix. Un cop a dalt, ens enduim la sorpresa de que en lloc de voltar cap a la dreta per acabar de pujar el coll, tombam cap a l’esquerra per un agressiu caminoi ple d’argelagues. El ritme segueix sent bo, i així arribem a Fangar, on disfrutam de les seves magnífiques pistes a velocitat comandada per l’escuder, secretari i personal training Miky que en cap moment abandona el cap del grup. Aturam a la sortida del ranxo per agrupar i buidar dipòsits, i de nou sortim al mateix ritme, fins la carretera de Porto Colom. En aquest moment la falta de beguda, l’exigent recorregut puja i baixa i les hores que ja duim es noten a les cares. En Micot cerca aigua apropant-se a una casa sense èxit. Un poc de carretera i tot d’una ens ficam per les pistes que ja ens apropen a les faldes de Sant Salvador. Ja veim el final, però no serà cap regal degut al seguit de rampes que travessen els sembrats que a la fi ens col·loquen a la carretera. Ara ja si, ensumem el final, que per molts de nosaltres és agònic, fent la pujada amb un fil de força. Un cop a dalt ens felicitem, “molt bé tios, eh, molt bé tios, eh tio eh tio”, a la vegada que feim recompte i, encara en falten dos, en Salvador i el gran petat del dia, n’Anton, el més sacrificat de tots ja que ni entrena ni dorm.
Emprenem la marxa i arribam a Cala Murada, on en Gerard quan anam a sortir a l’asfalt fa mostra de la seva habilitat fotent un esclat que el deixa trabucat damunt les pedres cul a l’aire: més indigne impossible. Després del ridícul, ens apropem al paradís de Cales de Mallorca pels tobogans que fa la carretera, on curiosament, el de la petada més estrepitosa del dia, n’Antón fa una exhibició de força. Pareix que ho va deixar tot allà. Agafam la pista ample que dibuixa la costa i que ens durà a la trialera que dóna a Cala Magraner. Aquí en Gerard és renyat per no respectar el torn i a damunt fer un embós baixant a peu. Pareix que ara vol ser l’antisectari de l’any. Sense més dil·lació sortim de la cala pel divertit torrent que ens duu als sembrats per on arribarem a la carretera de Porto Cristo a Cales.
Immediatament collirem la llarga costa del camí dels Presos , Aquí ja n’hi ha un parell que comencen a fer figa, entre ells en Lluc, cosa que reconeix. Un cop a dalt, ens enduim la sorpresa de que en lloc de voltar cap a la dreta per acabar de pujar el coll, tombam cap a l’esquerra per un agressiu caminoi ple d’argelagues. El ritme segueix sent bo, i així arribem a Fangar, on disfrutam de les seves magnífiques pistes a velocitat comandada per l’escuder, secretari i personal training Miky que en cap moment abandona el cap del grup. Aturam a la sortida del ranxo per agrupar i buidar dipòsits, i de nou sortim al mateix ritme, fins la carretera de Porto Colom. En aquest moment la falta de beguda, l’exigent recorregut puja i baixa i les hores que ja duim es noten a les cares. En Micot cerca aigua apropant-se a una casa sense èxit. Un poc de carretera i tot d’una ens ficam per les pistes que ja ens apropen a les faldes de Sant Salvador. Ja veim el final, però no serà cap regal degut al seguit de rampes que travessen els sembrats que a la fi ens col·loquen a la carretera. Ara ja si, ensumem el final, que per molts de nosaltres és agònic, fent la pujada amb un fil de força. Un cop a dalt ens felicitem, “molt bé tios, eh, molt bé tios, eh tio eh tio”, a la vegada que feim recompte i, encara en falten dos, en Salvador i el gran petat del dia, n’Anton, el més sacrificat de tots ja que ni entrena ni dorm.
Amaguem les bicis, ens mudam i anam a dinar. Ens tenen
preparat un bon tiberi típic: sopes, arròs brut i ensaïmada de figues. El seixanter
sectari pressideix la taula, ben acompanyat pel seu fidel escuder i parella de
fet, fent mos pensar que assistim a una boda gay.
Brindam pels nuvis entre crits que fan empegueir a més d’un. A l’hora dels obsequis, no falta la tianada típica d’aquests events, i és que ens ha fet creure a tots que li regalava un ca a VP. El “susto” no és per menys, en Tià està sonat i sovint ens acollona.
Brindam pels nuvis entre crits que fan empegueir a més d’un. A l’hora dels obsequis, no falta la tianada típica d’aquests events, i és que ens ha fet creure a tots que li regalava un ca a VP. El “susto” no és per menys, en Tià està sonat i sovint ens acollona.
Contents i panxa plena ens acomiadam no sense esforços ja
que no sabem renunciar a les despedides a la mallorquina, i ja en pot fer
de fred!
1 comentario:
Molt bé!!un dia complet, ambientasso i germanor
Enhorabona a VP i a tots per aquest dia, que esper que es repetesqui al resta de l'any.
Per molts d'anys!!
Publicar un comentario