212 MTB .dsbt 20 juny

Darrerament s’han posat de moda les carreres, o mes ben dit les marxes de gran distancia  en les que el repte no es tan guanyar als companys sinó guanyar a un mateix i ser capaç de completar el recorregut.  Per aquí ara tenim la ultra trail o mes a nivell de ciclisme  de carretera la 312.

Des de fa molts d’anys a nosaltres ens agraden aquestes matades i abans quasi cada any per aquestes dades sortíem de la roqueta i anàvem a fer transcatalunyes , meridians verds ( des del Pirineu fins Barcelona ) o els Pedals de foc non stop. Era una manera de tancar la temporada  i estar preparats per el gran viatge de l’estiu.

A Catalunya ara també s’han posat de moda les Brevet carreres de gran fondo que com a mínim han de tenir uns 200 km i en les que els participants han de funcionar de manera autosuficient  en un recorregut obert al transit. Així aquest proper cap de setmana es fa la CAT700 que amb 700 km per pistes i carreterones travessa  tota Catalunya des dels Pirineus fins el delta  de l’Ebre. Nosaltres de manera molt mes modesta i casolana aquest cap de setmana hem fet la nostra brevet i  seguint l’estela de la 312, hem fet la 212mtb.

Fa uns mesos en Torner ens demanava si enguany no tindríem cap repte a assolir a part dels possibles viatges en els que no tots els sectaris hi poden assistir, així va ser quan varem decidir que no podíem abandonar aquesta tradició de fa tants d’anys que també tenia que servir  per enganxar als que darrerament estaven una mica fora d’òrbita. Malauradament aquest darrer objectiu no s’ha complit del tot ja que ens han fallat alguns dels pilars del grup, però que li farem, la secta continua fidel als seus principis...

6:00 de la matinada al Parc de sa Faixina: Torner, bigel, pere, anton, miky, vp, lluistatoo,mapes i el gran convidat en aquests grans esdeveniments  es bini.

Desprès d’entretenir-nos veient com un grup de “juerguistes” acaben la marxa nedant dins la font del parc i d’enviar un washap a en Jonander informant de que partim iniciem la marxa pel carril bici del passeig marítim que en aquestes hores està totalment buit. En arribar al Molinar en Jonanda s’incorpora al grup i ja tots junts continuem el recorregut. Evidentment en aquest tram no miren el Gps i així es boten els petits punts singulars que estaven plantejats per tocar mes terra, com es  el tram arran de la torre d’en Pau o els camins laterals del Carnatge. A la zona de platja de Palma,  també com era d’esperar no podem anar pels caminois dels parcs de la Ribera ja que estan tancats. Passem pel pas subterrani de l’autopista en es Serral i enfilem cap es Pitlarí, s’Aranjassa i sant Jordi.

Comença la gran pujada del dia pel camí de can Cota i desprès de travessar per es camí de can Xoroi enfilem definitivament el de son binissalom i son Mandivia. El grup va bastant cohesionat i a un ritme còmode per tots, cosa una mica estranya. Així ens plantem  a la vall de Punxuat amb els seus magnífics sembrats alguns ja segats i alguns a punt de ser-ho. Quan ens fiquem en els camins que ens han de dur cap a son Roig, els Gps es posen a pitar indicant que hem de girar per un camí amb una cadena, no els hi fem cas i continuem la marxa  ja que el camí bo es el que seguíem, així de nou quan tornen a pitar no els hi  tornem a fer cas i aquí si que tenien raó ja que sense adonar-nos estàvem tirant cap a s’Heretat quan nosaltres volíem anar cap a son Saletes. Rectificat l’error arribem a Llucmajor mitja hora abans del previst ja que anàvem a una mitja de 20 km/h i les previsions s’havien fet a 15.

Com que era prest i no teníem massa gana decidim continuar tot i que el Randino, que suposadament ens tenia que sortir a camí,  no havia aparegut.  Sortim del poble per la “pestosa” carretera de Porreres que la deixem per enfilar les llarguíssimes pistes de son Frigola i es Tast que ens duen a peu de Montision i es  que una de les característiques del traçat es que aquest  intenta sempre acostar-se  als principals puigs del pla. Pel camí de can Corem arribem a Campos i desprès de cinc minuts dubtant de si ens aturem o no, ens anem fins la plaça de sa creu i allà fem parada  a un forn cafeteria  que  ja tenen bocatas preparats. Així  en 20 minuts estem llest de feines.

Reiniciem marxa cap el camí de sa Carrotja i desprès pel que va  resseguint la carretera de Felanitx i que segurament deu ser el primitiu camí . En travessar la carretera a la fi el camí es  torna de terra i comença  la pujada de son Oliveret. Tot i que la traça es bona  en un moment donat tenim que girar de nou cap a la carretera perquè en qualque moment el camí va desaparèixer. Un pic recuperada la traça ens fiquem per un boci d’aquest que nomes emprem nosaltres, ja que tot i que es un camí de carro el pas ara es d’un escàs metre per dins un túnel de vegetació que en aquesta època de l’any s’agraeix.

De nou tenim que travessar la carretera per seguir per pistes que en alguns trams  malauradament en aquesta darrera temporada electoral han estat asfaltats. Desprès d’un “conillcidi” amb agravant d’omissió d’auxili per part del que sempre vol anar davant i està mes atent de que no el passin que del que te davant arribem a Felanitx amb 1 hora per davant del previst i ja estem berenats. Plens d’optimisme encarem la nova fase de la 212 ara pels voltants de San Salvador.

Agafem la pista del cementiri cap a la creu de la cra del puig i d’allà hem d’anar a cercar la cra de Porto Colom, segons el track ho  teniem que fer pel recorregut mes senzill que enllaça amb el començament del trosset de carril bici de la cra, però decidim anar pels tiranys que van mes arran de muntanya i així evitar al màxim la carretera general. No se sap massa be perquè, o potser si..., els de davant es posen a tirar  i el grup queda disgregat així que els que anem en el vago de cua fem el nostre camí  fins que rebem cridada demanant a on som.

Resulta que els de davant han començat a enredar per  tiranys de per allà per enllaçar directament amb el camí de Son Duri  i per tant ara estan darrera així que decidim quedar al portell de Fangar . Sembla que no els hi ha bastat la primera pèrdua ja que de nou en partir  alguns dels mateixos d’abans tornen a posar-se a tirar aconseguint que els que van mes justos comencin a quedar per endarrere. Duim 80 km i ja comencen a aparèixer les punyides així que es el moment de donar un toc d’atenció als frissadors, ja que  si continuem així el que aconseguirem es matxacar als que van mes justs i aquí no es tracta de veure qui queda penjat sinó que de que tots arribem al final.

Fem un parell de rampetes gravosses i genegoses  i arribem a son Macià a on ens aturem per cridar al lloc a on hem de dinar per informar-los de que arribarem abans d’hora ja que nomes son les 11 i teníem previst arribar allà sobre les 12,30. Aquí també en Torner ha de fer qualque comentari als frissadors que es pensen que les coses surten be perquè si, i no perquè hi ha gent que es preocupa en organitzar-les. Reiniciem marxa amb la dura pujada del coll de Llodrà i enfilem pel camí de plata. En un moment estem per les graveres de son Coletes i tot haver avisat de que arribaríem prest encara ho fem amb antelació així que improvisem i fem un canvi de Planning i ens dirigim cap a la torre dels Enagistes per així anar cap a les rondes i la via verda.

Aquest tram estava previst fer-ho després de dinar, però ho avancem  ja que tenim un marge de mes de mitja hora per arribar al dinar. Tot i això, el temps es un poquet justet per anar per les vies fins a Sant Llorenç i tornar per son Talent, així que imprimim una mica de ritme ja que es  suposa que aquest boci es el mes planer i senzill de tota la volta. Malauradament la cosa no va tant be ja que aviat n’Anton es va quedant despenjat i entre ell i el grup a la famosa terra de ningú en pere.  En un dels múltiples creuaments de camins esperem que arribi n’Anton i ens confirma el que sospitàvem, el genoll cada vegada li fa mes mal, així  que decideix tornar enrere i esperar al lloc de dinar a veure si la cosa millora. 

La resta continuem i arribem fins sant Llorenç i després tombem per els camps de son barba , uns dels recons mes ben conservats del camp Mallorquí. Enfilem pel tiranyet que ens du al camí del puig de son Talent i a la fi arribem de nou a Manacor, ara en el seu costat nord. En entrar al Hiper centro, que  es el lloc a on hem comanat el dinar encara no estan fet del tot els macarrons. Així mentre esperem bevent i cervessetes  alguns aprofitem també per comprar al super aigua i gel. Ben dinats amb un plat a rebentar de pasta i carn, prenem una postra gentilesa crec des bini i desprès de que tothom estigui carregat d’aigua i buidat  de llastres innecessaris reiniciem la marxa.

Ara ens dirigim pels camins que ens duen cap el torrent de na borges, aquest petit hort de fruiters enmig del secarral de la marina de Petra. Com que no ens interessa anar fins el final del torrent en travessar la carreterona de sa vall l’agafem i així sortim de la fondalada i ens plantem a la cra de Petra a son Serra.

Nomes cincents metres d’aquesta la deixem i en fiquem en el cami de ses comunes que en forta davallada ens du a l’altre gran vall del torrent de Petra, aqui la sortida al ser la vall molt ample i plena de conrreus es bastant sencilla aixi que entre jornales que fan feina baix el bategue de sol arribem a Ariany. Ens aturem un moment a la plaça del poble i ens fem la foto de grup al cadafal que hi ha allà.

Nova baixada cap el torrent de mont blanc i per complicar una mica mes la cosa ens enfilem fins el puiget des Rafat de nou amb tiranys que ara que està tot sec son bastant genegosos. Per acabar d’adornar l’arribada a Maria ho fem segurament pel carrer amb mes pendent del poble, ja que segur que aquest supera amb escreix el 20 %. Perquè desprès diguin que nomes hi ha pendents als pobles de la Serra. 

Sortim del poble per la banda de les impressionants cases de Roqueta , moment en que ens aturem parca en Torner revisi la seva bici ja que la cadena no atura de saltar. La solució sempre que un està lluny de casa es una mica dràstica: llimat d’una dent del plat i extracció d’una altre. No hi ha temps que perdre i ames a mes hi ha ganes d’abandonar el redol que ha estat aromatitzat per en Jonanda.

Les barretes i demes productes comencen a fer els seus efectes i ja es comencen a sentir els típics  renous de budells dels habituallaments de les acarrerares. Per carreterones, camins i tiranys  arribem a LLubi a on creuem la nova variant per un pas soterrat que ens conecta directament amb l’antic cami d’Inca.

Malauradament el cami fou interromput per la via del tren i ara per ara i fins que no es senyalitzi i s’obri el GR d’Arta a Lluch, hem de passar a l’altre banda per la carretera. Tornem de nou al traçat històric i per un ombrívol camí tapat per alzines arribem a Son Catiu. 

Travessem la carretera de Muro i un poc a les males continuem el camí en aquest tram que la vegetació ha envaït l’antiga via, a poc a poc el camí va recuperant la consistència entre les parets de pedra que el delimiten però també comença augmentar el pendent ja que ens estem acostant a Santa Magdalena. Així per antics camins de carro arribem al inici de la carretera que puja fins l’ermita. El nostre objectiu avui no son els grans cims així que tombem per avall i ens fiquem dins el bosquet d’alzines que abans formava part d’un dels quartes de la zona. Com ja es habitual en miky que va per davant pren el cami mes evident i ens arrosega per el cami ample en lloc d’anar per la trialera que volta per allà dins.

Arribem al pont de l’autopista i el travessem per enfilar cap a Inca. Allà  el Randino agafa la directa i no es desvia per la carreterona per la que va el track i que entra a Inca de manera molt mes tranqui-la per darrera el poliesportiu. Ens dirigim cap al plaça del mercat que es a on hem quedat amb n’anton, que s’ha estimat mes evitar el passeig per els voltants de santa Magdalena. A la plaça el forn de Campos que suposàvem estaria obert no hi està, aixi que ens aturem a un glamuros eurosupermarket – carniceria a on a mes d’oferir carn “ halal”  també tenen begudes i gel. Carreguem camels  i bidons mentre en miky que va atiborrat de pastilles i barretes  cerca a on evacuar per quarta vegada. Abans  de partir rebem cridada del randino que tal com tenia previs abandona i tira cap a Sencelles a on tenia aparcat el cotxe, ja que es veu que això d’aparcar en grans poblacions no li inspira molta confiança.

Seguint un altre de les característiques de les nostres voltes en lloc de sortir de la manera mes rapida de la ciutat enredem una mica per passar per un dels indrets mes singulars d’Inca que es el Serral de les Monges , cosa que així ens permet rodar una mica per terra gaudint de unes vistes impressionants de la Serra. Ja son quasi les cin quan enfilem per el cami de son Marimon direcció Biniamar, sense adonar-nos han ant passant les hores i les cames comencen a resentir-se a cada pujadeta. Passem Biniamar i ens dirigim cap a Lloseta per es camí des puig. Crec que aquest ha estat el topònim que s’ha repetit mes durant tota la jornada, ja que si fa no fa, segurament hem passat per mes de cinc camins des puig.

Sortim de lloseta per l’àrea recreativa i desprès de sortejar el torrent d’Aumedrà agafem el camí de son Bonifai.  Ja duim 175 km en arribar al cami del raiguer així que la cosa pareix que pot acabar be. Rodem una mica per asfalt fins que arribem al desviament del vell camí de Banyols que l’agafem. Com no podia ser d’una altre manera una volta per terres mallorquines noes complerta si no passa per un camí empedrat, així que ara toca. Passem les cases i girem de nou per avall fins la cra de Alaró que la deixem per com no podia ser d’altre manera per enfilar el camí d’es.... ... puig. 

Ja duim dotze hores rodant  i el cap comença a perdre la noció del temps, entrem en aquella espiral en que un comença a pedalejar  de manera autómata, el cap ja no pensa en res, l’unic objectiu es rodar i rodar. Així arribem a can franco que es un bon lloc per fer la darrera aturada, reagrupar-nos  i gastar una mica tot i que no faci ganes donar gens de benefici al antipàtic que ara du el bar. Reiniciem la marxa i fem possiblement la tongada mes llarga d’asfalt fins el cami de caubet a on desprès de 195 km i dotze hores i mitja de rodar junts ens deixa es bini que es retira cap a cases, te pressa i no vola arribar fins a Ciutat tot i que te le cotxe aparcat allà.

Com que els dos sufridors del grup no estan per moltes festes obviem la pujada fins l’hospital i tirem pel camí de carro de can Molina que va per avall del turó. Ens afiquem pels caminois del bosquet arran de vies i arribem a son Amar. En entrar a Palmanyola en torner te que tornar a inflar, queden pocs kilòmetres i ja no val la pena canviar tot i que cada tant s’haurà d’aturar. El que no te mes remei es en Jonanda  que es pensa que el forat per on ha sortit quasi tot el líquid de la roda es taponarà. Així mans plenes de “sebro” posa càmera mentre en pere i n’anton avancen una mica. 

Al final 20 minuts desprès reiniciem la marxa els pocs  que quedem ja que tothom ha anat partint amb el pretext de que els que queden son els mes forts i així quan aquest narrador va a partir s’adona de que si deixa als pitbulls tots sols cap d’ells du GPS i ves a saber a on acabaran, així aquest pobre ca rater es queda amb les besties. Supos que per pura qüestió de supervivència em respecten i amb ells anem agafant als altres que ja estan rodant per passatemps. En arribar a Son Ripoll girem cap el pont de la cra de Valldemossa i així agafem ja el camí de la Real. En el kilòmetre 210 passem per davant el monestir així que desprès de 2km mes seguint el carril bici del camí dels reis arribem a la Riera amb 212 km ales set i mitja i busques.

Objectiu aconseguit.

Per celebrar-ho anem fins el bar del Mallorca a on ens prenem una cervesa mes, que amb l’estat de fatiga i deshidratació que acumulem  se’ns puja aviat al cap.

Per acabar com sempre agrair a tots els que han vingut i que han aconseguit que un any mes la secta inauguri un nou repte.

També agrair al sr Torner, tota la feina organitzativa i ser l’autentic impulsor de la sortida. Agrair  al Miky trainer world  pel seu programa d’entrenament que ha fet que els que l’hem seguit haguem arribat còmodament.

I com no reconèixer el mèrit d'en Pere i sobre tot de n’Anton que no havien pogut entrenar gaire  i per tant  anaven una mica  justs, però que a base de patiment i sofriment al final han aconseguit acabar tota la volta.   

Visca la secta, visca la 212, visca el mtb.

track wikiloc