Dissabte 7 de gener. Rodant fins Sineu.

Decimatio. Mesura de càstig màxim aplicat a l’exèrcit romà quan hi havia covardia o amotinament, que consistia en dividir en grups de deu soldats dels quals s’en triava un a sort que havia de ser executat pels nou restants, que després eren obliglats a dormir fora del campament amb el perill que això suposava en temps de guerra.

Per aquest dissabte de ressaca de festes, l’organ executiu del grup va proposar una sortida rodadora fins Sineu-Puig de son Nofre per cremar l’excés de calories del Nadal. La veritat és que de cremar, tenint en compte que perquè es produeixi aquesta reacció química fa falta arribar a una certa temperatura, res de res donat el matí gelat que va fer a primera hora. Tant de bo que el sol a partir de mitjans dematí va fer la seva feina que si no…
Així que quedam a les vuit i mitja ( horari temporal de hivern per no sortir a les fosques) “passades”, on sempre, Mapes, Biel, Pere I ( i primera sortida oficial del seu regnat ), Miqui i aquest destronat servidor. Més tard s’afegiran en Tià i Gerard. Moltes baixes avui, entre cumpleaños ( la gran lacra per alguns que no en surten ), viatgers per Orient, o griposos. El fred d’avui fa que cadasqú s’emboliqui com pugi o faci autèntics esforços imaginatius per paliar els efectes, desde la bossa de plàstic entre el calcetí i la sabata fins els que maquinen per endur-se’n guants encarregats per un altre, passant pels botins elfos d’en Biel o el doble calcetí de taló rovegat d’en Pere. Tot val per combatre la fretada que fa aquests dies.

Arrencam per la clàssica sortida de son Macià, Caülls, sa Bomba, i al camí des Raiguer ens esperen cagats de fred, com no pot ser d’altre manera, en Tià i en Gerard. Seguim raiguer cap amunt per després voltar en direcció cap a les vinyes de Santa Maria, previ pas per les vies del tren d’Inca. Com deiem, fred, fred, fred i més fred, però amb l’esperança d’anar entrant en calor. Sortim a la carretera de Sencelles i després enfilam per camí de camades cap a Morelló i can Quiant. Per aquí, sona la veu de “mi general, la tropa está diezmada”, terme que actualment s’usa per dir que la gent està patint els efectes de qualque desastre , pel fred en aquest cas. I és que duim més d’una hora en marxa i no hi ha manera d’agafar temperatura, tot el contrari, com que anem per pla desprotegit tenim fred i humitat tot el temps. Necessitam fer qualquna cosa, i aprofitam una clapa de sol enterbolit per fer una aturadeta a veure si reviscolam un poc. El que du la pitjor part, tot i que tots tenim els peus i les mans gelades, és en Pere, que du uns guants que no li serveixen de res. La cosa és que, després de cinc minutets aturats, notam certa millora i el mal cos minva, pel que decidim continuar la marxa. Arribam a Costitx, on, donada la siutació, ens plantejam aturar a berenar en lloc de fer-ho a Sineu, però com que ja fa més soleiet i la gent està més animada decidim seguir el camí previst cap a Jornets. Arribats a la carretera Inca sineu, les ganes d’arribar fan que ens despistem i agafem la carretera quan haviem de fer el camins paral•lels que van per l’altre costat.

Arribats a la voltadora, ja fa un bon sol, i l’optimisme ha tornat al grup. Molt bon berenar per molt bon preu, per no dir el millor de tots, ja que per cinc lauros ens hem fotut un bon pa amb oli, beguda i cafè. Com sempre, la tertúlia d’aquest moment volta en torn a qualque tema que en aquest cas ha estat els dels megagimnassos. Panxa plena i la tropa recuperada partim cap el següent objectiu del dia que és el puig de Son Nofre, un turó just enmig dels municipis de Sineu i sant Joan que suposa un punt de referència quan ets per aqueixa zona. Per sorpresa nostra, no de qui du el comandament, no hi pujam si no que hi passam per la tangent, iniciant d’aquesta manera el camí de tornada. Camins cap a sant Joan, idò, i pas pel bosquets que tant ens agraden, i enfilam cap a Lloret. Fa bon rodar i anem a bon ritme, quan ja agafam el camí vell de Pina. Passam pel poble i seguim per camí del mateix nom en direcció Algaida. En creuar la carretera Algaida santa Eugènia, en Pere I, en Tià i en Gerard ens deixen per tornar cap a casa. Els quatre que quedam, Biel, Miqui, Mapes i qui escriu, seguim la ruta establerta pel cami de Pedreres ( un de tants ), camí de son Lluch, vial de servei per ses Canyes fins son Gual. Aquí davallam pel divertit cami del barranc i sortim discretament pel golf. A partir d’aquí pestós vial de servei cap a casa blanca i son ferriol, que avui no és tant pestós gràcies al lleuger vent a favor. Només un emperò, el xivato vermell del genoll mapesià s’ha encés i procuram rodar fent bonda. Final feliç avui al bar del camp de fumbol de son Malferit, on entre futbolistes i tabac brindam pels 110 km de ruta d’avui.