cronica amb molt de retras.
Podríem
començar com sempre, hora i lloc de sortida es adir 7:00 al Port d’Alcúdia, però tots sabem que
els grans esdeveniments sectaris no comencen a l’hora que hem quedat per
partir, la desconnexió de la vida quotidiana comença al vespre abans quan un
intenta dormir i el seu capet comença a
repassar : farà Calor? , farà fred?, Crec que canviaré la camiseta tèrmica per una
normal , guants curts o llargs ? , aguantaré el ritme ?, he agafat les
barretes? Seran suficients ?, cada un te els seu embolics que fan que el vespre
a vegades sigui llarg i curt, perquè en aquest cas ens teníem que aixecar ben
pres per arribar a Alcúdia.
Arribà
l’hora i desprès de que en fran compres el bitllet, ja que s’havia apuntat el
divendres a les deu del vespre, pujarem al ja entranyable “nura nova “ amb els
seus 78 mt d’eslora i els dos motors de
2000 cv que sembla que poc rendiment treuen perquè la travessia dura
oficialment 2h, 30 minuts i realment sempre s’acosten mes a les 3.
Així arribem
a port devers les 11:00 i anem a deixar
les motxilles al nostre hotelet pel que l’hora real de partida acaba sent les
11:30. El primer objectiu del dia
es fer un tram de la costa sud, des de
cala d’en Bosc fins a cala Galdana, així enfilem des de les rondes pel camí de
s’hort de ses taronges , una carretereta amb un asfalt bastant xungo bona per
les mtb i infame per les bicicletes de carretera, cosa que ens reafirma que moltes
vegades les queixes dels mallorquins respecte a les nostres vies son plorades
de nin mal criat.
En un moment donat el track ens diu que hem de girar per un camí
de terra i enfilem cap a un lloc a on ens topem
amb el pagès que ens atura i ens demana si duim la clau, la clau?,
- ahhhhh,
- a si la clau , n’Andreu respon, es que el que
ens tenia que dur-la al final no ha pogut venir.
-Pues
sense clau no podreu passar i la senyora no vol que botin la barrera.
-ja
però es que......
-be
passeu, jo no us he vist.
Així
arribem a la barrera que es ben bona de botar i bordegem la urbanització de son
Xoriguer.
A la
fi agafem el camí de cavalls. Enguany
fem aquest tros de la costa que darrerament no havíem fet, ja que el seu roquissa
es molt semblant al nostre, aixi anem passant cales i calons i en arribar a son
saura feim un poc de tranpa i ens fiquem pels tiranys mes interiors que son
molt mes rodadors, tot i això de tan en tant tornem cap a la costa i en una
d’aquestes veim un grapat de policies guardant una cosa llarga embolicada, no
volem fer de quriosos i continuem sense saber massa be que era,uns dirien que
un mort uns altres que un paquet de ves a saber que, no ho arribarem a
esbrinar.
A la fi arribem a cala Macarella i desprès de dubtar per a on va el
track decidim seguir les marques del camí i ens equivoquem , pel que tenim que
pujar un munt d’escales de fusta, i es que aquest menorquins no miren prim, si
el desnivell es molt gran i el camí es faria mal be sense cap problema instal·len
unes bones escales de fusta. Aquí segur que acabaríem fent vint estudis
d’impacte ambiental i acabaríem posant un rètol de prohibit passar. En arribar
a dalt com que anem sense track, uns tiren via directa i aquest narrador va a
cercar el track per una pista, al final ens repleguem al pont metàl·lic de cala
Galdana, que necessita una maneta de pintura, però com que el límit municipal
entre Ciutadella i Ferreries passa pel mig del barranc es veu que no es posen
d’acord de aquí li correspon fer-ho.
Iniciem
la marxa cap el interior pujant pel camí de dins el barranc, tot i que un es
pensava que aniríem tot el temps per dintre, aviat el camí comença a agafar
cota i ens treu del barranc per pujar a la plana per anar cap a les cases de
santa galdana i torre petxina. A la fi de nou tombem cap avall ara ja pel vell camí
de Ciutadella Mao, que de nou es fica al barranc d’Algendar. Fem les corbes impressionants
cavades a la roca i ens fiquem en aquest paradís. En arribar al fons iniciem la pujada ara per
pista i en arribar al desviament en el que de nou agafaríem el camí vell, el
track ens fa anar per la carreterona.
Com que en fran va pel davant i sense
track, segueix els rètols de ferreries i el perdem, ja n’aprendrà. Després ens contarà les meravelles d’aquest
camí per intentar justificar-se. No sembla que sigui militar, si el recorregut
diu que no s’ha d’anar per allà, pues no si va i punt. Les instruccions son les
instruccions. Un bon soldat sap que si ens fan anar per un lloc determinat es
per alguna rao determinada, en aquest cas es que el nostre objectiu es pujar l’enclusa
i aquest tram de camí el farem el dia següent i de baixada. Així la resta del esquadró arribem a la
rodona de ferreries, tot un exemple de com s’han de fer les intervencions a les
carreteres, ja que aquesta no talla els vells camins, sinó que aquests passen
per davall de manera molt elegant.
Iniciem la dura pujada d’aquest cim, que no
te altre camí de baixada, pel que un pot
pensar que fer-ho es un doi, però com diria en Mallory la pugem perquè està
allà. Com a les grans etapes Alpines els
Bons han de demostrar-ho que ho son, aquí ja no val anar a dins el grup. Així
en Torner es posa al davant ja que aquesta escapada fora de l’illa el te molt
motivat, però no hem d’oblidar que en Miky te la malaltia de coronar allà a on
vagi, així que es posa a perseguir-lo i es veu que ho ha de donar tot,
tant, que a partir d’allà ja no tornarà
a ser el mateix, però al final la gloria
es per ell.
Per darrera, un enfilai de cosos que es van contusionant arriben a les barreres de l’antiga base
Americana. N’Andreu, posa mala cara ja que està afamegat, pareix mentida que
ell que sempre diu “ el grup mana “, no hagi fet el que ha fet el grup, es a
dir, berenar abans de partir tal com s’havia dit. Desprès de recuperar-nos una mica , i un cop
que la sang torna a fluir pel cervell
veiem un forat a la reixeta que ens permet entrar dins la base i fer una visita turística al recinte.
Iniciem la davallada
i en un moment ens plantem a un bar de ferreries a on ens espera en fran que ja
ha comanat els bocatas. Mentre mengem un grapat de ciclistes de carretera s’aturen
totalment accelerats, resulta que estan fent els 300. El tema consisteix en fer
300km, el que representa pels pobres menorquins anar i tornar de Mao a Ciutadella
un munt de vegades. La veritat es que amb això no ens fan enveja, per fer bici
de ruta la nostra roqueta es molt millor.
Panxa
semiplena, reiniciem la marxa i com no podia ser d’altre manera amb una forta
rampa pel camí de Rumà. De nou els bons es posen a tirar i els mortals veim com
a poc a poc se’n van sense que poder fer res mes que assumir el lloc que ens ha
tocat en aquesta vida.
Ens agrupem de nou i després d’un poc de baixada ja
agafem terra de nou fins arribar a la carretera de binimel·la, a on No ens
dirigim, ja que el nostre objectiu es arribar al nord del nord, es a dir, al
far de Cavalleries.
Continuem la marxa veient com el paisatge es va tornant agresta envoltat d’una
mar crispada que encara li dona al lloc un caire mes indòmit, està clar que ens
acostem al far de la fi del mon. A la fi arribem i desprès de les fotos de rigor
reiniciem la tornada.
Com sempre Cronos apareix, recordant-nos que ja son les
cinc i en fran te que està al port abans de les 19:30, tot i això, no ens fa
cas i decideix continuar una estona mes amb nosaltres. Travessem la platja de
cavalleria per no fer cas al track per començar el puja i baixa que es la costa
nord, fem una pujada amb la seva baixada i arribem a cala mica, fem el mateix d’abans
i arribem a Binimel·la.
Allà son les 17:30 i Ciutadella està a uns 38 km, aixi
que enviem en Fran que vagi ja directa cap el Port. Com que el nin es mes
caparrut que una somera es veu que fa algun dels seus invents amb el GPS, i
sense entendre massa que va arribar a fer es veu que s’embolica una mica,però segons sabrem desprès aconsegueix arribar . “Qui
no te cap que tengui cames “.
La
resta desprès d’un petit moment de crisis decidim reiniciar la marxa. El pla maquiavèl·lic ha funcionat, entrem a un territori a on ja no hi ha escapatòria i
els que tenien ganes de fugir ja no ho podran fer. Esta clar que aquest tram de
costa es el mes salvatge de tota l’illa i el menys ciclable, tal com demostra
una rapida ullada als tracks que hi ha penjats per internet, en els que llevat els que fan el camí de
cavalls íntegre, tots els altres eviten aquesta zona de la costa. Així la
majoria de pujades les acabem fent a peu cosa que va minant els ànims de la
tropa, l’unic que ho disfruta es en Torner, mentre en miky sembla que està a punt
d’amollar la seva famosa frase de “estoi hasta .. “.
Tal com sempre passa en aquests
moments critics cada un va fent com pot i ens anem reagrupant de tan en tant,
lentament, molt lentament anem passant les distintes cales: pregona, barril, calderer
i a la fi ets Alocs. En aquest punt ja hem superat la serralada que separa
ferreries de Ciutadella, aixi que ja ens podem escapar cap a l’interior, cosa
que fem sense pensar-ho gens ja que son les 19:30.
Via directa cap a la carretera general. Allà posem
la locomotora en marxa i a la fi quan el
sol comença ja a desaparèixer sobre el fons de les muntanyes llunyanes de la
nostra roqueta veim les llums de Ciutadella. Arribem a les 8:30 així que nomes
tenim temps per dutxar-nos i partir per anar a sopar. Ha estat un dia d’autèntic
mtb amb el seu puntet d’aventura que es el que caracteritza els nostres viatges.
93 km i 1500 mt de desnivell.
