CECIL’S WEEK 23 i 25 gen

Ja fa dos anys que en Cecilio se’n va anar i de nou aquest dia 23 férem el nostre petit homenatge en aquest gran amic rememorant el que ell feia cada setmana.

Fes neu o fes calor,  fos de dia o fos de vespre, sortia de casa seva a Consell i tal com ell deia, “enrabietat”, pujava fins al castell d’Alaró. Aquest any, la veritat, es que varem ser poquets els que pujarem ja que la majoria tenien bony o forat. El que no va fallar i tenia motius suficients per fer-ho, va ser n’Anton, que aquell mateix mati l’havien donat d’alta al Hospital desprès d’estar ingressat en observació tota la setmana  i a mes a mes, hi pujà dues vegades ja que primer va pujar  amb en Colau i desprès amb nosaltres. Es nota que  va ser el millor sparring d’en Cecicilio, ara que es  un autèntic  sectari. 

Desprès de l’aturada de rigor al petit mirador,  anàrem a sopar al poliesportiu de Consell. Allà ja varem ser bastants mes,  ja que,  a mes dels sectaris que no pogueren pujar  ens acompanyaren alguns sparrings i en Javi, fill d’en Cecilio, que cada any  vol estar una estona amb els amics del seu pare.

El dissabte, com no podia ser d’altre manera,  organitzarem una volta que passes pel camí d’en Cecilio.  Però com que teniem que berenar a prop ja que n’hi havia que tenien que partir prest i també es tenia que agregar n’Aldo i alguns companys seus  bombers decidirem enredar una mica per anar fins es Capdellà. Així per no pujar pel clàssic coll d’es tords decidirem anar pel costat sud de na burguesa. 

Primer tirarem cap a Madre Alberta a on ens esperava n’Andreu amb la seva nova “santacruz”. Nomes li faltava exclamar el famós “ In Hoc signo vinces” al igual que l’emperador Constantí quan va veure la  Santa Creu en el cel.

Caminois de son muntaner a on en Joan va fer un petit aterratge i “pestosa” rampa de mamooth.

Desprès d’aquesta,  cada un, anà pujant com pogué fins que ens varem desviar cap a Costa d’en Blanes pel caminoi que abans era una baixada fantàstica i ara es un autèntic pedregam.

Agrupats  ja a la pista, anàrem cap a costa d’en blanes a on passà el que sempre passa quan sortim per na burguesa:  disperssió i  caos. 

Desprès d’un tram del  passeig Calvià pujarem cap el coll d’es cucons a on tombarem cap a son bugadelles. Allà, en fran va tenir una petita averia que de nou returà a tot el grup ja que tots menys aquest narrador  no varen  continuar, tot i que lo lògic era seguir  fins al Capdellà a on en poc temps ens aturàvem a berenar i així no perdre tant de temps en aquests   dies en que som un grup tan nombrós i no arribem a agafar gens de ritme. Al torrent de Santa Ponça, en Sergi mitjavolta estrenà les seves sabatetes blanques  que varen quedar ben enfangolades i banyades. Desprès d’un bon i llarg berenar arrancarem de nou quan ja quasi eren les dotze direcció cap a Galatzó i el ratxo per així arribar al camí d’en Cecilio.

De nou, aturada de rigor davant la plaqueta commemorativa i foto en la que tothom es va col·locar per no tapar-la, menys en Pere que es va posar ben al davant en el darrer moment. 

Continuarem la marxa i quan pujàvem les rampes de son Net, cridaren a n’Aldo perque hi havia un denou a la família, així que aquest partí ràpidament cap Puigpunyent. Malauradament desprès ens assabentarem de  que aquest havia acabat  amb un fatal desenllaç. A poc a poc el grup s’anava desmembrant. Si en es Capdellà podríem dir que varem canviar sectaris per bomberos, a Son Net les pèrdues ja eren nombroses i en arribar a Muntanya de son Forteza el grup de 18 que arribarem a ser va quedar reduït als 6 o 7 incondicionals de sempre.

En el desviament de sa Campaneta, ja es veia que si es volia fer la volta completa arribaríem a les tantes i com que aquest narrador estava bastant perjudicat psicològicament i  pel lumbago, decidí avortar la sortida i tornar cap a casa. Al final crec que varen ser ben pocs el que la completaren ja que en el coll d’Estellencs es produïren mes desercions. Així aquesta setmana no podem oferir  dades definitives de la volta ni el recorregut oficial. Esperem que  les properes sortides no siguin tan accidentades.