LA COSTERA PELS TUNELS sabat 26 ABR

Ultra Trail, 312, sembla que es temps de fer grans proeses i com que sa setmana que ve uns quans ens anem a fer una escapadeta per sa península decidim que sa volta d’aquest dissabte sigui un bon entreno i per tant sigui sa nostra petita proesa de sa temporada.

En principi teníem que pujar fins es puig major però al final  per causes internes de  s’exerciti no ha pogut ser i acomplint un desig d’en yerar hem decidit anar fins a sa costera des de Ciutat però pujant per Solleric / túnels i tornat per Sóller i es seu coll.

8,00 a on sempre: fran, pere, jeroni, bigel, andreu, bordoy,mapes i en torner que ha arribat tard per culpa d’un budell que volia que el buidessin.

Partim via rapida cap a son Macia a on se’ns incorpora en David, a veure si el recuperem definitivament, es caulls i sa bomba a on apareixen en micot i en raul que tambe  s’afageixen en es grup.

Camí de sa taulera fins Alaró que el travessem per anar cap es camí de Solleric. Com que arribàvem una mica mes tard del previst, a sa barrera d’avall no trobem ni n’anton ni en yerar i suposem que han començat a pujar. Efectivament, en arribar a ses cases ens els trobem amb en tibu. Sabrem qualque dia el que realment va passar per Eivissa?.

Així ja tots junts, iniciem sa pujada.  Es mes racings comencen a tirar mentre es mes conservadors que sabem que es dia pot ser molt llarg ens anem reservant. Arribem en es primer túnel i els que hi han pensat treuen es llums i els que no, anem com poden per allà dins. Comença es pateo. Penitencia ¡¡¡, ja que aquest dissabte no hem anat a fer es tradicional pancaritat, almenys farem de costalers  portant sa nostre creu a sobre. Tot i que això no sigui un entreno molt bo per la Bi6000 de sa setmana que ve , segur que ho serà per es viatge d’es Alps. Així, entre gemec i gemec, anem tirant mentre pensem que no recordàvem que sa pujada fos tan llarga.

Això es esgotador, lo de la bici no, lo d’anar salant contínuament seguint ses noves tendències i això que encara no hem arribat a sa mar, sa Mare de Deu, etc. Abandonem els consells de na trepitja i continuem amb “lo nostro”.

A la fi arribem a dalt , nomes han estat 20 minuts però la sensació ha estat que hem estat un munt, ens tirem cap a la llera del torrent que avui duia  bastant aigua i iniciem el darrer pateo, aquest d’uns 7 minuts. 

Ens arrepleguem sobre la presa i anem fins a la font des noguer a on ens aturem a berenar mentre ens entretenim mirant un ultratrailer corrent per allà, com dirà en Jeroni: ja pot córrer aviat que si no sap a on va, de poc li serveix. Ja que  l’havíem vist anant cap els túnels i desprès donant voltes com un xot acorralat pels redols de la font.

Aquest es el punt de no retorn, així que els frissadors tibu i micot parteixen cap a cases. Sabrem qualque dia tot el que realment va passar per Eivissa ?.  Panxa i camels plens ens tirem per avall cap al gorg blau i turixant a on per entrar de nou en calor iniciem la pujada del coll dels reis. Allà, el grup s’estira i cada un marxa al seu ritme tan de pujada com de baixada fins que ens arrepleguem de nou a Cala Tuent.  A la fi iniciem la "cRostera" mentre pensem lo enfora que estem de casa i lo molt que  encara ens queda. Tot i això, val la pena, les vistes son espectaculars i el camí  es divertit i entretingut. 

Com sempre que el fem en aquest sentit un no acaba de valor que es millor: fer-lo amb aquesta direcció en que  bàsicament es de pujada però  i per contra no has de fer la pestossa pujada de sa Calobra o fer-ho al reves en que gaudeixes al màxim del camí però desprès ho has de pagar pujant la carretera... Cada un te la seva opinió que varia segons el dia i segons com un  es trobi.  Arribem al coll de biniaraix i ens arrepleguem de nou per iniciar tots junts la baixada cap a Balitx a on ens aturem i uns quants anem a prendre qualque cosa.

Potser sigui una mica car, potser un suc de taronja just abans d’una pujada no sigui el mes recomanable, però un creu que val la pena pagar-ho per donar suport a la única finca que mante la seva autenticitat i està tal com sempre,  sense convertir-se en una casa de nous rics o  agroturisme de luxe.

Anem a partir i els que no havien entrat ja han fugit per amunt seguint la pista principal, nosaltres optem per anar pel camí de  carro antic, que es molt mes tranquil i puja amb molt menys rost que la moderna pista. En arribar a Balitx de dalt ens agrupem tots de nou i tirem per avall cap a Sóller.

Arribats a la plaça els que no s’havien aturat a Balitx estan desanats, així que ens aturem de nou al nostre forn de referència i iniciem la tornada. Tal i com estan els ànims, evidentment optem per no endoiar pel camí de ciutat i anem pel tram mes pestos del coll que es la recta fins el túnel. Allà el grup es divideix amb els que van tirats per n’andreu i en yerar , Sabrem qualque dia  tot el que realment va passar per Eivissa ?, i els que es volen prendre la pujada amb mes tranquil·litat. 

Tanca la proceso en Fran  que fa la pujada com pot amb companya del senyor del "mazo". Així en arribar a dalt el reanimem una mica enxufant-li gels i esperant a veure si te una pujada de sucre amb convulsions  com la  famosa d’en joan al tete de viraysse a un Iron bike de fa molt , molts anys . i es que abans es contaven les coses  perquè: Sabrem qualque dia  tot el que realment va passar per Eivissa ?. 

Com que el "apajarado" respon positivament i no  dona gens de morbo,  iniciem la tornada a casa. A s’alqueria ens acomiadem dels del raiguer amb en yerar i en raul que tiren dels cansats pere i anton i la resta arribem a ciutat via raixa i passatemps amb en fran ja recuperat i aquest narrador totalment quadrat amb dificultats per davallar de la bici.

106 km i 2400 mt de desnivell. Alea jacta est.

Sabrem qualque dia  tot el que realment va passar per Eivissa ?