PERA DE S’ASE. Dsbt 27 juliol

“Siau qui sou”

Desprès de fer la primera volta a Mallorca amb en Joan, els seus amics li demanaren, que tal son aquests ?. La resposta fou senzilla , son “Pestosos”.

NO érem  racings, ni homes carrera, però mai en teníem prou. Aquesta es la paraula que ens definia i aquesta es la que possiblement millor ens segueix  definint.

Així,  “pestoso” és en Torner que  quan se li romp el quadre en munta un de nou amb el que troba  i va amb una 26 que pesa dos quintals sense queixar-se  mai  i sempre vol acabar totes les voltes.

“pestoso” es en yerar , que surt de la feina a Palma, es va amb bici fins a Portocolom , aguanta a un sopar  fins a les tantes i al mati següent  encara te humor de venir a les set a colcar amb els amics.

“pestoso” es en Salvador, que tot i que aquest cap de setmana ens ha demostrat que  ja comença a estar a punt per anar als Alps , fins ara, tot i estar  en  baixa forma, seguia encaparrotat en fer les voltes senceres  encara que  arribes el darrer i que qualque vegada el deixessin tirat.

“pestoso”  es aquell que per poc que pot no falla els dissabtes , fa les voltes senceres i no posa excuses de que   quedem molt prest o de que arribem molt tard o que  els “desarrollos” que   du a la bici  no son bons per la volta programada, etc , etc.

I es que  els que posen aquestes  excuses  son  flors  d’un dia  que brillen un moment  però que tard o d’hora desapareixen  ja que no son “pestosos”.

7.00 dotze bikers: jonanda, sergi, raul, yerar, pere, jetroni, salvador, bigel, torner, rol, fran  i mapes  en la que segurament serà la darrera volta de dissabte abans dels Alps.

Primer objectiu: Bunyoli, aqui frescs de cames que no de cos pujarem a bon ritme amb petita punxada del senyor pietro, que es va resoldre nomes inflant una mica. Reagrupament i cap a ca na Lluïsa i cas metge per on passem amb sigil·li. Nova pujada per sa comuna i sa campaneta a on anem pel camí empedrat per no tenir problemes amb un cotxe que veiem per les marjades i arribem a les nou tocades al coll d’Estellencs. 

Allà ens agrupem i iniciem la baixada sense majors incidents per dins el fresc alzinar de Planícia  i  es que Planícia, sempre es una aposta  d’èxit segur. Arribem a les cases i tirem ja tot per asfalt fins el portell de la carretera a on en Jonanda, intentant baixar un tobagan,  desllanta i es salva de pur miracle d’una bona nata. Com que aquest jove es del nord i això dels “bañitos” no ho acaba d’entendre, el deixem amb uns quants  que també es manifesten “hidrofobs” perquè reparin i organitzin el tema del berenar a Banyalbufar ja que allà no tenim cap lloc determinat.

Així els del banyito arribem fins a la torre del verger a on ens trobem a l’esperit errant d’en tibu que ens acompanya fins al port de la pedra o pera de l’ase a on ens disposem a pegar un capfico, però quan un estava a punt de tirar-se detectem que l’aigua es plena de grumers i que fa mal ficar-se sense topar-se amb ells. Així que pugem tot el que hem davallat i ens anem directes cap als poble a on es suposa que ens ho trobarem tot preparat.

Tal com diu ma mare “ qui pets envia, merda espera “ i així ha estat, en arribar els veiem asseguts a un banc berenant del que han trobat al forn.  Com que això no era el que volíem i   ja ens havia bastant amb la frustració del capfico,  decidim anar al primer bar que trobem, en aquest cas, el Bellavista, a on ens fan un bon pa amb oli, que tal com ens temíem, se’l cobren bé. 

Panxa plena i butxaca buida partim cap a la volta del general a on de nou s’imposà el bon ritme fins el port d’es canonge. En fila d’un ens fiquem  pel tirany de la costa per anar cap a can Sales per on passem tranquils ja que com es diu a Mallorca,  allà tenim bo. Arribats a l’hort de sa cova per evitar l’assolejada de la pujada de George Sand, tal com  havíem planificat,  partim cap a mirant de mar, primer per pista i desprès per la carretera. De nou els “libelulas” es posen a  tirar i  segons ens han contant en Sergi, que ara es el personatge de moda, dona una bona passada al seu amic/ rival, en Jonanda.

Com ja es habitual en tibu es retira desprès de fer una mica el gallet i arrossega en Jeroni amb les seves males arts.   Camí des pescadors per avall, a on aquest narrador es te que aturar un munt de vegades a causa de la maleïda rodeta del canvi que desprès d’estar emprenyant durant tota la volta amb els sotrots no s’atura d ‘enganxar la cadena.  Als abeuradors d’Esporles mentre ens agrupem de nou,  en Jonanda,  es fica  sencer dins l’aigua que no tenim molt clar si es aigua corrent o es un circuit tancat.

Mentre uns segueixen endoiant per la font,  els altres iniciem la marxa cap al coll de s’heura pel camí vell de l’ermita. En arribar a son Malferit ens trobem  que els que s’havien quedat per la font han pujat per asfalt. Ja tots junts iniciem el retorn, sense majors incidències que una caiguda espectacular del senyor Torner quan intentava llançar un bidó a en fran. Com que es prest i per molt que sortiguem d’hora,  sempre hem d’arribar tard a casa,  ens aturem en es ferreret a beure unes cerveses i a contar batalletes  alpines i a fer-li les dents llargues a en Sergi. 73 km i 1800 mt de desnivell d’una bona volta “pestosa”.