COMUNA / SOLLERIC Dissabte 8 de novembre.

BY TORNER

“Pocs però ben avinguts”

Què més es pot dir quan només som tres assistents?  És que no podem dir ni tant sols que “erem quatre rates”!  Idò això, pocs però: un bon rotlloo!

En Pere, en Pietro, en Peret, o en Pierre Nodoyuna, si parlam en termes automobil·listics; en Jeroni, “Jeronimus Màximus”, home polifacètic que tant et fa un arroç brut, com t’arregla un gps, com negocia un preu; i un servidor, que tampoc en dóna una: tant m’es fotre un bon esclat, com cremar les fotos, com saludar un paio que està xorant fil de coure.

No hi ha discussions a l’hora d’establir la ruta: on berenam? a Alaró, doncs Son Macià, Planera, Son Piza, cap a Sa Comuna pujant pels Cocons. Comencem la pujada pel pedrós tram de sa casa-cova, que per cert està en venda. Allà ens trobam a un tipo estúpid com ell tot sol,  que puja a peu amb un ca. I és que ni ens va tornar la salutació. Anava amb un fashion “The Norh Face”, que, pels que no ho sapin, vol dir “conec en Pere”, com així va ser.

Seguim cap amunt, mentre el posam a parir, fins que ens trobam amb el tram xungo, després de la darrera barrera, allà on en Gerard va fer un zero segons en Sergi ( curiós, no? ). Nosaltres feim un tres. Continuam per dins un paisatge de tardor idíl·lic fins que en Pere punxa. Mentre esperam que es repari el forat, en Jeroni aconsella en Pere de que miri ofertes a “automóviles el truño” o algo així, però pareix que el nom no el convenç. Es produeix el miracle, i el líquid fa bé la seva feina. Cas Garriguer, i volem anar per la pista cap a la baixada de Coa Negre i Son Pou.

De camí ens trobam en Miquel Bordiu que feia una sortida express amb un colega, i ens diu que dissabte que ve apareixerà. A la trialera coincidim amb un simpàtic biker de S’Indioteria que duu una flamant Canyon Spectral de 27,5. Feim la baixada plegats i després d’un petit intercanvi de sensacions ens separam i, ja nosaltres tres, en perfecte harmonia, per si no ho hem dit, pujam per Cas Carnicer, un cop més per un lloc preciós.

Alaró té un carrer i tot amb el seu nom.

Mentre empenyem les bicis, parlam del posible futur empresarial de cert sectari, desitjant que li vagi molt bé i que no sigui tant matraca com en Gerard. Ja a dalt, baixam per la pista de formigó, i quan arribam al poble ens demanam què putes fa en Tià vivint a Puntiró quan a Alaró té un carrer i tot amb el seu nom.

Bon berenar a Sa Granja, com sempre. Una horeta clavada de berenar, i és que avui no hi ha dictadura que valgui: avui feim el que ens passa pels collons. Tot i que berenar a Alaró és síntoma de retirada covarda, no feim cas dels auguris i partim cap a Oli Clar i Solleric.

Pel camí ens adonam de que la Secta té certa fama, a jutjar pels comentaris d’uns bikers que ens trobam. Seguim pujant, ara ja en silenci ja que les cames comencen a fer mal. Passam ses cases i cap amunt a bon ritme, fins la divertida baixada que ens duu fins el camí de Tossals. 

Un cop abaix, mentre passam la barrera, parlam de l’atractiu exòtic de les dones orientals, i aquí atur perquè estam dins horari infantil. Carretera ( o el que va quedant ) cap a Lloseta, camí de Bonifai, camí Raiguer, que ja és com ca nostra, i ja amb les cames cuites aturam a Can Franco. Qualsevol dirà que som massoquistes, però es que es troba a una lloc immillorable per fer una aturada. Merescuda cervesseta mentre anam parlat de les nostres coses, arribant a la conclusió, en Pere i jo, de que en Jeroni és el nostre ídol. Ens despedim d’en Pere, i amb la agulla a la zona roja, arriban a Palma per Sa Bomba, Caulls, Son Macià amb un bon vent de cara de regal.

Bona ruta, senzilla però amb feineta, i sobre tot moooolt bon rotllo.  76,4 km, 1404 de desnivell, 5 hores de bici, i devers quatre i mitja de xerraduries.