L’objectiu del dia era esbrinar a on havia mes neu, si ales xarxes socials
d’internet o a la Serra. Així quedarem a les 8,30 a Lloseta: Anton, yerar, vp&miky
, pere, andreu, bigel, rol, salvador, raul, largo, mapes, jetroni i un amic basc anomenat curiosament Ander, tot i que no “andaba” com el nostre jon.
Partim via directa cap a Selva tot i que a la proposta inicial era a anar
per camins cap a Biniamar i Mancor. Teníem una mica de pressa ja que havíem dit
a Cas Gallet que arribaríem a les 10,30 i no sabíem si per mor de la neu
tindríem que caminar molt. Arribarem a
Selva i ja pel camí vell anarem fins a Caimari, allà, tot i que encara era prest,
el poble ja començava a estar col·lapsat de tants de cotxes de gent
que volia pujar a veure la neu. Començarem a pujar pel camí vell i allò
pareixia el Born. A poc a poc i a mesura que anàvem pujant van anar
desapareixent la gent i en arribar a la barrera de la comuna de Selva
bàsicament el que quedaven eren bikers i
runners. Allà ens trobarem amb els toys i en ppferoz.
En arribar a les rampes formigonades les clapes de neu deixaren de ser-ho i allà començarem a rodar sobre neu. Tanta era la neu que alguns es plantejaven sinó seria millor anar a cercar la carretera, però els que anaven davant decidiren tirar cap l’empedrat. Al final va resultar que es pujava la mar de be, ja que s’havia fet un caminoi de neu compactada i com que no es fonia no es generava gel i per tant no patinava. Així vàrem anar superant les bretxes i arribarem al coll de sa batalla.
Avui Lluc era territori mountain biker, ni els carreteros ni els excursionistes en aquella hora havien arribat allà, tot i això cas gallet estava ben ple. Pareixia que estàvem a un refugi d’alta muntanya rodetjats de neu per totes bandes. Allà l’entreteniment era veure com els bikers que anaven arribant pegaven per terra, ja que la costa del carreró estava gelada i tant els que anaven a peu com els que anaven muntat acaben patinant sentint com la gent de dins els aplaudia.
En arribar a les rampes formigonades les clapes de neu deixaren de ser-ho i allà començarem a rodar sobre neu. Tanta era la neu que alguns es plantejaven sinó seria millor anar a cercar la carretera, però els que anaven davant decidiren tirar cap l’empedrat. Al final va resultar que es pujava la mar de be, ja que s’havia fet un caminoi de neu compactada i com que no es fonia no es generava gel i per tant no patinava. Així vàrem anar superant les bretxes i arribarem al coll de sa batalla.
Avui Lluc era territori mountain biker, ni els carreteros ni els excursionistes en aquella hora havien arribat allà, tot i això cas gallet estava ben ple. Pareixia que estàvem a un refugi d’alta muntanya rodetjats de neu per totes bandes. Allà l’entreteniment era veure com els bikers que anaven arribant pegaven per terra, ja que la costa del carreró estava gelada i tant els que anaven a peu com els que anaven muntat acaben patinant sentint com la gent de dins els aplaudia.
Arribà l’hora de partir tot i que no feia moltes ganes sortir a defora.
Després d’abrigar-nos tirarem per avall cap a l’entrada del GR de Pollença,
moment que va ser immortalitzat per les càmeres de la “cuatro” a on en Bigel i
en Jeroni xupaven càmera, ja que no era qüestió de desaprofitar la repercussió
d’un medi d’àmbit nacional.
Aviat ens adonarem de que no rodaríem massa, ja que allà ningú havia obert “traza” , decidirem anar cap a dins l’alzinar per veure si davall els arbres hi havia menys neu, però tot i que certament n’hi havia una mica menys, tampoc era massa ciclable.
Tot i que mes d’un trobava que el millor era tornar enrere, en Vp es negava a donar mitja volta, així l’anàrem seguint mentre per darrera es comentava si avui s’havia passat amb les píndoles màgiques o havia fet qualque mescla explosiva amb viagra. Arribarem al coll pelat i tot i que en Vp insistia que volia continuar cap Alcanella segons el previst, la resta decidirem tombar cap a Menut. Tot i que la pista es ben ample hi havia tanta neu i branques caigudes que era difícil esbrinar per on tirar i tot i que era davallada però també queda clar que era molt difícil rodar .
Arribats a la carretera de Binifaldó poguérem rodar una mica ja que allà ja hi havia “huella” i així arribarem a la carretera a on les maquines estaven deixant un pas obert. La única opció per tornar per avall sense tenir que patjar molt era tornar per el camí vell i així ho férem. Si quant pujàvem ja hi havia gent en davallar allò ja pareixia des Guell a Lluc. Com poguérem anàrem davallant esquivant a tota aquella fauna que aconseguí que els mes puristes com en yerar s’aclaparessin. Les seves muntanyes eren profanades per ordes de Domingueros.
Aviat ens adonarem de que no rodaríem massa, ja que allà ningú havia obert “traza” , decidirem anar cap a dins l’alzinar per veure si davall els arbres hi havia menys neu, però tot i que certament n’hi havia una mica menys, tampoc era massa ciclable.
Tot i que mes d’un trobava que el millor era tornar enrere, en Vp es negava a donar mitja volta, així l’anàrem seguint mentre per darrera es comentava si avui s’havia passat amb les píndoles màgiques o havia fet qualque mescla explosiva amb viagra. Arribarem al coll pelat i tot i que en Vp insistia que volia continuar cap Alcanella segons el previst, la resta decidirem tombar cap a Menut. Tot i que la pista es ben ample hi havia tanta neu i branques caigudes que era difícil esbrinar per on tirar i tot i que era davallada però també queda clar que era molt difícil rodar .
Arribats a la carretera de Binifaldó poguérem rodar una mica ja que allà ja hi havia “huella” i així arribarem a la carretera a on les maquines estaven deixant un pas obert. La única opció per tornar per avall sense tenir que patjar molt era tornar per el camí vell i així ho férem. Si quant pujàvem ja hi havia gent en davallar allò ja pareixia des Guell a Lluc. Com poguérem anàrem davallant esquivant a tota aquella fauna que aconseguí que els mes puristes com en yerar s’aclaparessin. Les seves muntanyes eren profanades per ordes de Domingueros.
Arribats a Caimari desprès de sortejar els embotellaments kilomètrics de la
carretera tombarem cap a Mancor i Lloseta a on ens aturarem a fer unes bones cerveses
. Pocs kilòmetres però moltes rialles.
1 comentario:
Lo dit, un disabte diferent,molta neu i moltes rialles.....
Publicar un comentario