PER SANTANY . Dsbt 21 feb

by torner.
Com que aquest dissabte teniem el nostre trackerman convalecent per un grip – no sabem molt bé si li va afectar a les vies altes o a les baixes -, ens vam haver de cercar la vida i recórrer al segon entrenador, com diuen al fumbol. Així, doncs, en Vicenç exercí la seva responsabilitat i proposà una ruta per Santanyí aprofitant part del track de la CDextrem, i també per fugir de la pluja que entrava per ponent a primera hora. Així que agafam els atapins i partim cap a Santanyí amb la resistència d’en Pere que no volia agafar cotxe; per què s’els compra tan bons idò? Se suposa que li agrada conduïr.

 

 Vuit i mitja, idò, VP, Jerard, Antón, Jeroni, Pere, Andreu, Miqui, Villel, i en Torné. Partim dirección Felanitx per anar a cercar la pista que ens durà fins Consolació. Allà en Gerard comenta que no sap perquè, rel·laciona aquest lloc amb en Fernando. Suposam  que és perquè a certa edició de la cdx ell  va comparéixer allà.   Baixam per la senda de sempre i que ens du a la carretera de Cas Concos. La travessam i seguim un camí de pujada cap un turonet on saludam per segona vegada a un vellet que passeja amb el ca. Típic de la cdx, tenir la sensació de que de vegades no et mous del redol. Al moment de devallar, i ignorant les advertències d’un home que ens diu que no arribarem enlloc, ens aturam davant Can Pesal, que és la casa d’un germà d’en Vicenç, i els saludam, ja que també hi ha na Lourdes. Ens crida l’atenció el semblant bessó del germà, amb el mateix aspecte de loco (més guapó però, deien alguns, jjjjj).

Seguim cap avall, i per camins que encara tenim frescs, arribam a n’es Carritxó, un autèntic paradís allò. No és extrany que els alemanys vagin bojos per fer-se amb qualque propietat en aquest indret. Ens dirigim cap al torrent. Allà dins recordam el que patim a l’estiu. Superam aquest tram, preses incloses, i pegam a Porto Petro. Aquí,  prèvia compra d’unes coques colas, berenam al moll envoltats de luxe nàutic. Avui només gastem poc més d’un euro, però ens quedam sense café, per decepció d’en Jeroni. Reprenem la marxa, ara ja vorera de la mar, passam la platja del port i arribam a Sa Barca Trencada. Anam fent els divertits caminois per dins el pinar,i sense perdre de vista la mar ens plantam a Cala Mondragó. Per darrera el xiringuito passam cap al torrent, que amb el que ha plogut pareix una autèntica albufera, i d’un xiringuito pegam a un altre, el de sa platja de s’Amarador.

L’atravessam, i sortint per les escales ens obrim pas entre excursionistes de l’inserso alemany.  Feim una volta ben rodona, per tonar al mateix lloc, i després tiram cap al torrent Amarador, on coincidim amb uns amables cavallistes que ens cedeixen el pas. Amb el camí ben marcat per les quadrúpeds, ens guiam pel flaire àcid de les seves deposicions. La cosa és que dóna gust fer aquests divertits caminois sense la calor i la pols de l’estiu. Només ens interromp qualque arbre caigut, fet que aprofitam per explicar-li a n’Antón el que és la processionària, i és que un no s’en va a dormir sense haver aprés qualque cosa nova.

Anam tirant, i entre esprintades  convulsives pegam a S’estel des Temps i després a Sa Punta des Moro, havent recorregut per complet el parc de Mondragó. Com que es posa a ploure, i ja és l’una del migdia, decidim tornar cap a Santanyí sense remordiments, perquè avui una de les condicions era anar sense cap pressió.  Anam a fer la clàssica cerveseta al bar de la plaça, on amb talant simpàtic ens serveixen les begudes. Hi ha ambient de mercat, i més d’un ha quedat enamorat d’una espectacular venedora. Després ja ens han perescut totes guapes, malgrat siguin de cartó.

 

Bona ruteta, uns 50 km i a les tres a casa.