FINS A SANT ELM dsbt 16 maig.

“Sic transit gloria mundi “

que n’és d’efímera la gloria

- Ocho, ocho, ocho,  cridava en Cecilio mentre pujaven d’Arestui cap el coll de Triador

- Si quereis guerra, la tendreis pero ahora vamos a intentar subir juntos.

Hi així ho férem, eren aquells temps en que anàvem amb grup, llevat d’alguna picada de tan en tant.

Ara les coses estan canviant,  ja ha acabat la temporada de triatlons, de raids i demes disciplines estranyes, ara compareixen tots  i alguns volen  demostrar  que forts que estan. Així les coses, aquest dissabte  el corral estava ple de gallets i ja es sab que un galliner així segur que no pot funcionar  be.

Tocava rodar i fer desnivell ja que nomes  queda un mes per la nostra 212 mtb. Com que la setmana passada varem estar per Tramuntana central, aquesta tocava la sud pel que recuperarem una volta que férem curiosament pel solstici d’estiu del 2011: rodadora, amb desnivell i bastant  kilometratge.

7:30 a la BP: Miky, rol, fran,  andreu, jetroni, bigel, torner, pere, anchon, jonanda, sergi, lluistatoo i mapes partim cap Son Espases a on s’incorpora en vp. Anem rodant de bon rotllo cap a Son Espanyol, es muntant i pel coll d’en Portell arribem a Esporles. Allà, tot i que havíem quedat amb en gerard, aquest no apareix i com que moltes vegades en lloc d’esperar comença a pujar no ens aturem i enfilem cap a Pescadors. Aviat el grup es disgrega i cada un puja mes o manco al seu ritme. A dalt en agafar el tirany que anava cap a la carretera descobrim que ara ja no es un tirany ja que s’ha convertit en un ample camí de carro. Es veu que estam  d’ eleccions i ara els hi ha pegat per netejar camins i també tirar porqueria de grava reciclada de les obres de carreteres.

Arribem a Mirant de Mar i en Gerard segueix sense aparèixer. Desprès d’una cridada ens informen  de que han  arribat tard i estan començant a pujar. Si un es retrassa perquè ha tingut un denou, se l’espera, però si es perquè s’ha torbat prenent el cafè i llegint el diari, pues com que no. Així reiniciem la marxa cap a la divertida baixada  que ens du cap a la carretera del Port. Aquí, aquest narrador que en aquell moment tenia el cap en una altre banda, es despista i segueix el tirany del camí de pescadors pel que ha de tornar a pujar  el tros que havia fet, quina vergonya. Tots agrupats  de nou fem el tiranyet que va per davall la carretera, que ara també ha estat totalment desbroçat i enllacem amb la pista de Planicia.

Cada vegada el ritme  puja una mica mes , tot i això el grup es torna a agrupar a s’Arbossar a on  encara no han aparegut els del Raiguer tot i que es suposa que han anat un tram per carretera per poder agafar-nos.  Continuem la marxa fins a Planicia i seguim sense noticies dels “tardons”, a la fi, baixant cap Estellencs apareixen i almenys podem berenar plegats. Es el moment de que en Sergi li pugui contar totes les xefardaries al seu mentor. Com que havíem cridat, en un moment ens duen els bocatas i un plàtan, obsequi de la casa. Berenar amb cafè 6 €, sense 5.

Reiniciem la marxa  pel camí vell d’Andratx que en el seu primer tram es d’asfalt . En el coll d’es Pi, ja per terra tirem cap es Grau , moment en que els gallets es descontrolen i es posen a tirar en un tram que ni es una gran pujada ni una gran baixada i per tant no costaria gaire anar a un ritme de grup, però avui es veu que toca estúpit ritme de carrera.  Com mes tard dirà en Rol de manera molt encertada, s’instaura  el “salvese quien pueda”.

Els cavalls van desbocats i evidentment es passen el desvio cap a sa torre Nova, tot i això recuperen traçada i  de nou es posen a tirar, ara la meta es el coll de sa Gramola. Allà ens agrupem i aquest narrador aprofita per  inflar la roda de davant que estava ja quasi buida amb una bombeta d’aire  que li ofereix en Jonanda. Ara reconeix que el que s’hauria d’haver fet era posar càmera per no estar tot el temps de la volta patint i inflant a cada aturada.

Arranca de nou la carrera fins la propera meta que es situa  a mitja baixada de ses rotes de s’Hereu. Tot i això, aquest narrador i en torner, passant un poc de la moguda, ens aturem de tant en tant a fer qualque foto ja que el lloc s’ho mereix .

Després d’un comentari que obviarem però no oblidarem reiniciem la marxa i tot just  ens tornem aturar ja que  en Jonanda i en Tattoo han pinxat, mentre reparen uns quants decideixen, tot i que nomes son les dotze ,  que ja en tenen prou i anuncien la seva imminent retirada.

En torner tenia excusa i a mes a mes a ell no se li pot recriminar res ja que es un dels que sempre completen tota la volta, en Jeroni també tenia bul·la  ja que encara estava baix els efectes dels medicaments, n’Andreuet ... n’Andreu  es de mel i sucre. En Rol amb la seva 26 tots sabem que les distancies llargues se li entrevessen.  Però en yerar..., en yerar no te perdó i mes quan desprès hem sabut que en arribar a Ciutat se li han acabat les preses  i s’ha aturat  a prendre cervesetes ja que el motiu de retallar era simplement perquè es volia reservar per la volta rutera del diumenge i deia que estava cansat. Definitivament cada pic està mes en crisi el títol de sectari de l’any.  Els altres desertors no es mereixen ni un comentari...

Els que quedem continuem la ruta per el tram mes interessant de la volta que es la zona de Sant Elm, una zona plena de pistes i divertits tiranys. Així agafem el caminoi que va cap el coll de Palomera, amb la primera pèrdua d’en Miky que encara du el chip carrera i es perd per el laberint de tiranys i s’en va cap a s’arraco. Així en arribar al coll l’hem d’esperar a que reaparegui per la carretera. Continuem per la pista polsegosa de can Tomevi a on com també era d’esperar es torna a equivocar i gira a l’esquerra, quan el nostre objectiu era arribar a la punta mes septentrional de l’illa  que es la punta negra. Allà ens fem la foto de rigor mentre en Jonanda se n’adona que torna anar pinxat.

Com que estem molt a prop del poble tirem fins el super i mentre ell repara els altres,  de manera una mica egoista, prenem un “tente en pie”. Desprès de que en Tatoo i aquest narrador tornem  a inflar iniciem la tornada cap a casa. Aquí en fran per una vegada fa cas al Gps i ens condueix pel bon camí per la magnifica pujada de la serra de sa Tea. La veritat es que es un camí que fem molt de tan en tant, però com diu en Pere, es una manera molt elegant  de tornar cap a s’Arracó. Així primer pugem les dures rampes amb restes de ciment que de tant en tant et permeten veure les magnifiques vistes de la zona. 

Desprès entrem  a dins el comellar i amb un còmode peró dur ziga zaga arribem  al desviament del pas vermell que no prenem i iniciem la baixada. De nou aquest narrador avisa de que en un moment donat  ens tenim que desviar pel camí de carro de l'esquerra, i així ho fan , el que ja no fan es agafar desprès el tirany que ens baixa cap al poble pel que en fran, en miky , en jonanda i en lluis tornen a parar al coll de Palomera. Desprès de les pertinents cridades ens tornem a agrupar al poble  i anem a cercar el camí de son Castell que el pugem ja amb un bon sol de justícia però ja a un ritme mes normal, no com es veu que ho han fet els de la volta curta. 

Entrem a Andratx i el travessem per dalt pel que ens estalviem el camí de son Xina. El que  No evitem es la pujada pel camí de ses guixeries.

En arribar al coll d’en Esteva  aprofitant que en lluís està inflant, aquest narrador per aprofitar  eltemps decideix començar a davallar , cosa que no pot consentir en Miky ja que es veu que està obsessionat amb estar sempre al davant. Hi ha que reconèixer que aquesta mania comença a ser com a malaltissa.  Arribem en es Capdellà  i mentre en tatoo i aquest narrador tornem a inflar la resta prenen un nou refrigeri. Desprès,  conduits per un autèntic mallot verd que marca el ritme còmode pel grup anem tornant cap a Ciutat, obviant les punyides d’en Miky. En un moment donant no ens entemem i en Lluis es veu que es torna aturar per inflar i tot i que l’esperem una bona estona al coll des Tords ja no el tronem a veure. En arribar a  Palma els que no tenim presa ens aturem a fer una cervesseta en es ferreret, nomes una hora i pico  mes tard que el grup que suposadament tenia tanta frissor.

110 km i 2100 mt de desnivell.

PS. Desprès qualcú va fer la pregunta, perquè per Menorca o per Artà ens ho passarem tant be i aquest dissabte molts no teníem la mateixa sensació.

Qui vulgui carreres  que hi  vagi  , que segur ja sap a on en fan.