CAMI DE PINTORS

DISSABTE 18 JULIOL
CAMÍ DE PINTORS o “UNA PROPOSICIÓN INDECENTE”

Per aquest dissabte la proposta d’en Mapes era anar fins a Deià, amb la possibilitat de fer un banyet, i tornar per Sóller, i per donar-li un toc artístic ho faríem pel camí dels pintors. Ja fa força setmanes que no abandonam aqueixa part de la Serra, però és que amb aquesta calorada és l’únic lloc on poden anar qualque estona per l’ombra i amb la opció de refrescar-nos. També és bon moment per anar per Tramuntana ja que a l’hivern entre caçadors, caminaires, potes-pollastre, i voltors apassionats, la cosa està un tant saturada.

A les set i mitja, ens trobam on sempre, Biel, Pere, Jeroni (a la fi), Fran, Mapes, Rol, Miqui, Andreu, que ens dóna la sorpresa tot i el caloré, i Torné. Abans de partir ens adonem de que en Mapes estrena uns flamants components xtr, tot un auguri de la seva propera situació laboral. Partim idò, no fa falta dir cap on, per després enfilar cap a Son Espanyol, Son Mallol, i des d’aquí per la nova autopista, cap a ses Rotgetes. A s’Esglaieta direccionam cap a Valldemossa, i a s’estret, prèvia demostració de força d’en Miqui, ens ficam per Son Brondo i pel camí vell arriban als jardins de la Cartoixa, per poc després voltar per la carretera de Deià, punt on ens deixen en Pere per compromisos i n’Andreu que per avui ja en té prou. Nosaltres, per segon dissabte consecutiu, anam a l’ermita de Valldemossa: perquè costarà tant arribar a aquests llocs? Les respostes poden ser moltes, però per nosaltres els ciclistes mai és cap regal arribar-hi.

Collim camí avall per anar a cercar el que ens ha de dur cap a “l’hotel” de Deià. Com no pot ser d’altre manera, sempre que en Rol va davant se passa qualque desviament, com així passa. Torna cap enrera fins que corregim i ens tornam a juntar. Feim un poquet de pateo fins que comença la baixada pel camí empedrat i punyetero que arriba pràcticament fins el poble. Aquí el que ens deixarà serè en Fran fent un exercici de responsabilitat.

Berenam a can Reynés on gràcies al ciclista ens tenen el berenar preparat. Preu tarifa plana, això si, sense cafè. Menjam ben asseguts, adonant-nos de que a Deià, a més de glamourós, és un poble monumental, maldament aquests duguin cabellera rossa i unes perfectes i kilomètriques cames. Un cop els cafeters ens curam la necessitat, reprenem la marxa en davallada cap a la cala, i un cop allà agafarem l’esperat camí dels pintors, que va dibuixant, és clar, la costa fins Lluc-Alcari.

Ciclable per moments, el camí ens permet disfrutar del paisatge de la mar. Arribat un moment decidim tirar-nos a l’aigua, evitant fer-ho al lloc on hi ha unes jovenetes ben agraciades i amb poca roba, i és que hem de tenir en compte que podem ser un espectacle no gaire apetible. Disfrutam del refresc tots menys en Biel, que està ovulant i no es mulla. Seguim la marxa i arribant a Lluc-Alcari tornam a topar amb la caparrudesa del Rol que ens fa sortir ben per dins un hotel insistint en que és el bon camí.

 Just sortir a la carretera principal agafam una pujada asfaltada que, amb la calor que fa, que és molta, s’ens entrevessa un poc. Passam per can Miquelet?, on ja enganxam es camí des Rost. Anam fent, passam per cas Xorc i després de les següents cases ens trobam el camí tancat pel Consell perquè està reformant una capelleta i amb dos collons han tancat el pas, això si, donant-te la possibilitat de tornar amb el tren de Sóller o amb el bus que estan allà devora...sense comentaris.

Tornam enrera i quan anam a sortir pel camí de l’agrioturisme de torn, des d’una finestra la veu d’una francesa emprenyada ens adverteix de que el camí que volem agafar és privat, i que si no ens va bé que posem una reclamació al Consell. Nosaltres només li explicam que volem tornar al gr, que només són cinquanta metres del seu camí el que hem de fer. A tot això, per l’altra finestra guaita la que (després ho deduirem) és la mare. - Que el camí és privat, Consell cap amunt, Consell cap avall….aguantam estoicament com sempre hem de fer en aquests casos, fins que quan la francesa pareix que cedeix, no li queda altre opció, jo, afectat neuronalment per la calor, les hi demano aigua. Bona cosa!  La francesa mal-lletada, arribant al colm de l’emprenyadura, em proposa que ja que hi sóc, em puc colgar amb sa mare. Quan ho escoltam, flipam: tot per un poc d’aigua! Davant semblant resposta, sense saber què dir, donam mitja volta i ens anam. Pensant després amb el moment, crec que la situació es mereixia una solució al més pur estil Raúl: “me saco el nardo i se acabaran las tonterias”. És el que li hauria d’haver respost la maleducada. Sense cap dubte ha estat un dels moments més surrealistes que ens hem trobat, només comparable a la situació esperpèntica de fa anys a Planícia amb l’amo en Jeroni.

Normalitzada la situació, seguim pel camí de Castelló per anar a trobar el de Ciutat i després, a ran de les vies, sortir devora el túnel al coll de Sóller.

Ja només ens queda el coll! Quasi res. Fa una calorada i els electroventiladors dels nostres motors ja fa una bona estona que marxen. Somiam amb la benzinera d’avall del coll per recuperar un poc. Amb l’estómac ple com una cisterna, continuam la tornada per Raixa, Son Termens i Passatemps. Pareix que el final feliç amb cervesseta no arriba mai. Ja a Palma, decidim, per fi, oblidar  el cutre San Vicente i provam un baret un poc més enllà que el Mapes li ha fet bona pinta. Resulta ser un bon canvi: amabilitat i bon servei per bon preu: adjudicat!
Bona volta doncs, 77 km. i 1400 mts de desnivell.

Ver todas

Consigue el tuyo