RAIGUER NORD o yerard&tibu day Dsbt x oct

Diuen que ja no hi ha mes camins , diuen que el raiguer acaba  a Inca, diuen que sa Pobla no te muntanya, diuen que en yerar passa d’organitzar res, diuen que l’esquàlid

no acaba mai una volta,  diuen que l’aniversari d’en yerar i en tibu fou pel maig,

Diuen , diuen, diuen,... diuen , diuen, diuen

Diguin el que diguin ahir  a la fi celebrarem el yerard&tibu day , ha costat mesos d’indirectes directes i quan estàvem a punt de revendre els regals del seu  50 aniversari ens daren dia i hora.

Dissabte x d’octubre 8:15 a Binissalem un munt de sectaris convocats pels  amfitrions  yerard& tibu : rol, fran, pere, torner, bigel, andreu, miky, micot, raul,largo, fernado, salvador, vp i mapes, mes tres convidats especials  grans glories del mtb mallorquí :bini, feran i n’abdon mes un darrer afegit en ff.

Partim amb una mica de demora per culpa de que en nando te problemes amb la roda i com que tenim el temps una mica ajustat, el deixem perquè vagi a can Gomila a reparar-ho i  l’emplacem a una segona convocatòria  a Mancor. Així travessem el poble guiats pel nou Binissalemer protagonista del dia.

Costa una mica que tots els motors comencessin a roda r i aviat el grup es disgrega ja que mentre uns ja  sortien del poble, encara ni havia que no havien arrancat. A poc a poc tots ens replegarem al tram recte de les vies del tren i així ja enfilarem els camins de terra cap el camí de son Bonifai.  En arribar al gual del torrent d’Aumedrà muntarem la primera retenció, cosa habitual quan un grup nombrós arriba a un lloc una mica compromès.

El mateix es repetí en enfilar cap a l’àrea recreativa de Lloseta a on el camí d’establidors s’estreny fins a un metre d’amplada. Travessem la zona d’equipaments del poble, cedida per dònya Leonor, crec que els seu hereus no son tan generosos amb el poble i per s’Estorell tenen altres interessos no tan altruistes i ens fiquem dins la comuna de Biniamar. En contra del que sempre fem, que es sortir pel carreró de Biniamar, tombem a l’esquerra per un tirany que tot i que sempre ha estat allà i molts de bikers ja el coneixen, nosaltres mai l’empràvem. Així fem el primer tram inèdit per la majoria i arribem a una cantera i d’allà enfilem cap a la curiosa ermita de la reconciliació.

Primera pujadeta i primera baixadeta fins darrera el cementiri de on enfilem el tirany tècnic que ens du fins la gran pista, ara autopista, que puja fins el puig.

Per allà ens topem amb un caçador, que tot i que no ens saluda amb alegria almenys no ens increpa ja que al cap i a la fi estem en terrenys publics. Arribats a la zona de l’àrea recreativa, tots estan ben ensenyats i en lloc d’anar per la pista principal enfilem pel tirany que discorre per l’altre banda del torrent. Així ens fiquem dins la síquia de la font d’en patró fins que arribem a la reixeta de tancament de la zona comunal i no ens queda mes remei que agafar el camí de biniatzem  que el seguim fins a Mancor.

En aquest tram de nou l’amfitrió yerar ens sorprèn obrint i tancant barreres i preocupant-se pel ramat. Nomes per veure en yerar preocupat per obrir i tancar barreres i no estar nerviós per no perdre posició en el grup capdavanter ja ha valgut la pena. Continuem la marxa i amb precisió mil·limètrica se’ns incorpora en fernando, que es d’aquestes persones de les que mai t’has de preocupar per ell, ja que  sap resoldre els entrebancs  de manera totalment autònoma tal com ja ens va demostrar pel Montblanc. Així enfilem cap a Caimari però per la carreterona que parteix de l’entrada del poble i així variar una mica. En arribar a l’entrada de la comuna de Caimari, en fernando que es coneix el que ve i com que n’és plenament conscient del seu estat físic, no com altres, diu que ens espera al poble.

Així ens fiquem dins el bosc que tothom desconeixia i iniciem l’ascensió cap a la placeta. La pujada no deixa a ningú indiferent i es que els pendents d’un 30 % no son per menys. Com que som un munt i hi ha molta pressió, mes d’un acabem posant peu. Un cop re agrupats tots iniciem els descens deixant que els mes hàbils en aquest tema obrin camí, així parteixen per davant en rol en ferran i n’abdon. Es una llàstima que aquest tirany que ara s’ha rehabilitat tingui les corbes tan tancades, i molts tinguem que fer a peu el tram d’entremig.

Arribem avall i de nou reincorporant en fernando travessem el poble amb el clàssic recorregut cultural passant per l’església vella. Agafem la carreterona de Binibona fins quasi arribats al poble  ja que en un moment donat ens desviem a l’esquerra per un caminoi que ens du al centre del llogaret. D’allà partim pel camí de sa coma i un cop passat el desvio dels albellons, ens tirem a la dreta per un tirany que travessa el torrent, mes ben dit els dos torrents, ja que en aquell indret conflueixen el torrent de Comafreda i el del Barracar. Desprès de saludar a un boletaire i la seva família tombem cap a la pista que va cap es Castell, aquí instaurem el modus discreció tot i ser  uns vint. Arribem a la carretereta que va cap a les cases, obrim i tanquem barreres, creuem la carreterona i en un moment ja som a l’entrada de la finca.

Allà agafem l’ombrívol camí que segueix el torrent i que desprès ens du per uns magnífics camps, que mes pareixen de la Cerdanya que de per aquí. Així ens plantem en el  camí de Santiani per el que sortim a la carretera ja cap a Campanet. Com ja es habitual els GPS moderns es queden cecs, ja que aquí el track que estaven emprant estava modificat per anar fins a la plaça. Arribem tots al bar el club amb la taula parada i en jeroni prenent el sol amb un refrigeri a la ma. Hi ha que reconèixer que en yerar va clavar l’hora exacta d’arribada i es que el puta quan si posa, si posa. Desprès d’esquivar els camarers dels altres bars que intenten arrossegar-nos cap el seus establiments ens seiem i prenem un bon tiberi, tot a càrrec dels organitzadors.  

Així que  ¡ Per molts d’anys i al seva salut ¡.

Com que la cosa avui va grossa, alguns també han rebentat el cafè. Partim panxa contenta cap a la baixada del sant Crist que ens deixa devora sant Miquel. Girem cap a les coves  per així bordejar per darrera el puig de sant Miquel i enganxem per terra el camí de Fangar, que fent honor al seu nom, com sempre està mig enfangat. 

Arriba el moment de la darrera gran pujada que la fem per s’ullastrar amb les seves rampes duríssimes que en el darrer tram es fan  molt difícil de fer colcant  per mor del pedregam. Així entrem dins el municipi de sa Pobla, que tal com  queda demostrat te una bona muntanyeta. Abans d’iniciar la baixada ens agrupem i tots plegats passem per davant el xalet que hi ha per aquells indrets sense major problemes tal com ens havia informat un biker que ens hem topat per allà. En arribar a la cantera de son Ferragut tal com fèiem quan anàvem per allà ja fa molts d’anys amb en Cecilio ens aturarem al  vertiginós cantell de dalt  del tallat de la pedrera. 

Sortim al lateral de la carretera d’Alcúdia i iniciem la tornada. Quan varem plantejar aquesta volta la primera intenció era anar per camins arran de Buger i Santa Magdalena però desprès de les corresponents investigacions no trobarem camins de terra per aquells indrets, així iniciarem la recerca pel costat de Campanet i allà si que trobarem un seguit de caminois que enllaçats correctament ens permeten un itinerari des d’Inca fins la plana de Sa Pobla , que  a partir d’ara incorporarem dins els nostres recorreguts quan ens tinguem que acostar a la zona nord de l’illa. 

Agafem el camí de na Pontons , aquest mític camí que suposadament segons la llegenda de la devota dama anava des de la seva casa a Sant Llorenç fins a l’oratori  de Sant Miquel. Com que  nosaltres en aquests moments no estem per peregrinacions aviat el deixem per cercar la terra dels camins d’Establidors de Garreta que els resseguim per enfilar cap el bell camí d’Ullaro amb els seus alzinars i el magnífic pou. Si yerar “no hay mas caminos” i com que no n’hi ha mes en travessar el llogaret enfilem per un altre nou camí que ens du fins  son Jans denou vora l’autopista.  No era lògic que des d’aquest lloc de posta no es pogués anar directament fins Campanet, així que cercant una mica trobarem el tirany que el connecta amb el poble.

Així l’agafem  i aquest narrador informa que vagin alerta que amb les obres del gasoducte el caminoi ha quedat amb una reixeta traïdora. Efectivament en arribar en yerar cau en terra, mes que per la reixeta, pels solcs argilosos, com que no ha estat res continuem la marxa i en arribar a dalt esperem al mes ressagats. Com que encara  estem una mica lluny i tenim fixada l’hora d’arribada no ens podem entretenir massa , així que en fernando decideix anar a mes bon rotllo per la via directa que es per carretera. La resta continuem   la marxa tirant-nos costa per avall de nou cap el lateral de la carretera fins que aquest ens condueix al camí de can Ringo, un llarg camí de terra que  resseguint el torrent de Massanella ens va dirigint cap Inca. Al final el camí acaba a la carreterona d’un dels varis camins anomenats vells de Pollença. 

Aviat el deixem per recuperar la direcció que abans dúiem per un nou camí de terra  de nou s’enfila una mica i que pareix que ha d’acabar amb una barrera, però de nou apareix la sorpresa i el camí es converteix amb un bell tirany que baix un bosquet ens du a l’altre camí vell de Pollença.  Ja quasi hem arribat a Inca però com que el nostre objectiu es Binissalem no ens interessa creuar la ciutat, així que la bordegem pels camins des pedregar i de ses oliveres. En arribar a la carretera de Mancor irremediablement ens hem d’aficar dins la població que la bordegem per crist rei a on passem les vies del tren per la seva passera. 

L’única manera  d’anar una mica  per terra des d’Inca fins  A Binissalem  es agafant el camí vell de biniagual o de can Boqueta, aixi que ara ens toca travessar la cra d’Inca i l’autopista per enfilar aquest camí que desprès ens deixa al camí de can roig a on passem la darrera meta volant a sobre el pont de l’autopista que la creuen victoriosos els dos amfitrions.

Arribem puntualíssims a Binissalem a les 14:15 , temps suficient per poder canviar-nos, ja que nomes ens deixen entrar a la cotxeria de can yerar i anar a dinar a sa Vinya, d’un bon arròs brut amb porcella, al que nomes li faltà el pijama, que el substituirem per gató amb gelat d’ametlla.

A la fi poguérem fer l’entrega dels regals que ja acumulaven una mica de pols tot esperant que l’esquàlid els pugui aprofitar ja que potser ara ja hagi canviat de nou les seves aficions.

El que es cert es que diguin el que diguin es va demostrar que encara hi ha camins per descobrir i que  en yerar i en tibu al cap i al fi tenien intenció de celebrar el seu aniversari i quan volen son capaços d’organitzar-ho i el mes increïble de tot que l’esquàlid es capça d’acabar una volta sencera.

Per molt d’anys al dos amfitrions i que pugem celebrar-ho de nou.

70km i 1200 de desnivell

PS. Les  dades de la celebració s’han omes per imperatiu legal . 

video de la volta