Dissabte 28 de novembre. Black Friday - Rodant fins Bonany.

No ens ha quedat més remei. Aquesta setmana si no pronunciaves aquestes maleïdes paraules no eres ningú. Antic! m'han arribat a dir perquè no sabia de què anava el tema. Reconeixeu que ha esta fartant la cosa. Per tant, igual que una bona teràpia comença per reconéixer la malaltia, nosaltres per oblidar l'assumpte ens hem globalitzat amb la resta del món, però a la nostra manera, és a dir, amb un bon jornal d'mtb. Per això, en Biel, que ha estat qui ha agafat el comandament de la ruta (un cop més en Mapes ens ha deixat, aquesta vegada per anar a tastar el cochinillo d'Avila), ha rescatat una ruta de la dotzena que tenim al catàleg. Així doncs, objectiu Bonany.

Ens trobam idò, a les vuit i mitja, on sempre, un poc més tard que de costum ja que en Gerard s'ha hagut de multiplicar per dos per poder venir, en Miqui, AndreuCx, Biel, Pere, Antón, Raúl, Vp, Gerard i Torné. 

El primer objectiu és Casablanca, per tant, agafem el catàleg de sortides de la capital i triam la que ens hi du. Allà ens espera en Tià, que mentre espera ha fet un interessant amic. Aquí mateix ens deixa n'AndreuCx que parteix cap a Montuïri a guardar taula. Nosaltres enfilam cap a Sant Jordi i camí de Son Binissalom, i a Son Mandívia seguim recte cap el camí de Punxuat. Travessam els sembrats que a n'aquesta hora tenen un aspecte magnífic, i després d'un poc de confussió arribam a la carretera Algaida Llucmajor i la creuam per agafar el camí de Son Rodó, des d'on ens endinsam dins la garriga de Castellitx. 

A un moment donat botam el blindatge fet amb un munté de branques i seguim per pista i dreceres fins l'ermita. D'aquí, agafam camí de la Pau cap a son Coll Vell, sortim al camí vell de Porreres, i llavors anam directe cap a Montuïri per la carretera de Randa. 

A S'Hostal fa un rato que ens esperen el Tibu, tassó de vi en mà, i n'Andreu que ja ens ha fet la comanda. Molt bon berenar, bon preu i simpàtics cambrers, què més es pot demanar?  Després de quasi una hora asseguts a taula, i havent discutit diversos temes, entre ells el rànking de maillots més lletjos de l'Illa (per més informació parlar amb Tibu), decidim partir, no sense donar la nota amb un comentari sexista a tota megafonia per part de n'Antón davant la cara d'una al·loteta i que ens fa caura la cara de vergonya. 

Despedim n'Andruet que parteix cap a casa, i a n'aquest punt comença la ruta pel surfero dicharachero. Agafam la carretera principal cap a Porreres i a un parell de kilòmetres agafam camí a l'esquerra que, després de sis o set km. per pista i camins arribam a Villafranca. Ja estam aprop de l'objectiu del dia, i en Raúl ja ens comença a avisar de la pujadeta que ens espera. Després de deixar el camí pla entre horts i hiverneros, ens posam amb l'ascensió, que es fa més assequible al final perquè el camí està encimentat. Crec recordar que no sempre ha estat així. També hi está per l'altre costat, per on davallarem. 

Un cop a dalt, en Gerard, fent gala de l'amabilitat que el caractertiza darrerament (hi ha un abans i un després des del cinquantenari), ens omple els bidons a tots. Teniem una joia al grup i nosaltres sense saber-ho! 

Baixam per la drecera de ciment (quina pena) i en tocar la carretera voltam en direcció Sant Joan pel camí de l'Infern, una llarga recta, de baixada en aquest cas, que dóna a la carretera Sant Joan-Petra. En aquest punt ens deixen en Tià i el Tibu, que vol agafar un tren fins a Montuïri... La resta, seguim el track i acumulant kilòmetres a les cames. Mirant cap a Sant Joan, de seguida voltam a la dreta i ens comencem a moure per un terreny on és difícil tenir referència d'on estam donat el successiu canvi de camins cap un costat i l'altre i sense veure cap fita, sensació que tindrem fins arribar a Pina (passarem ben aprop de Sant Joan i de Lloret sense adonar-nos), però que a la vegada ens fa disfrutar del trànsit entre grans extensions de conreus i pastures. Seguim pedalant per aquestes terres grogosses fins que arribam a n'aquest turonet de pinar que tant ens agrada pel divertit que són els senders. Aquí veurem lo bé que s'en desfà en Biel i la seva criatura de manillar baix, ficant roda fins i tot al que du davant a les baixades.

Seguirem ara, per devora un puiget de nom Negre, pista i carretera seguint un eix imaginari, per situar-nos un poc, entre Sant Joan i Sineu. A un moment donat, identificam perfectament a la nostra dreta el puig de Sant Nofre, i és que té una forma peculiar. Fa uns mesos hi varem esser.  Seguim, com sempre alternant pista i carreterona, travessam la carretera de Montuïri cap a Sineu, i anam a cercar el camí d'Ariany, que només el tocarem per, en direcció sant Joan, agafar el de son Bauló, i finalment el camí des Camp de Pina fins el poble.

Des de Villafranca no hem tocat cap població, i ha donat la sensació de que ha estat una tirada llarga, de quasi una vintena de kilòmetres. A tot això hi ha que afegir que duim el vent de cara. A partir d'aquí, terreny ja més conegut: camí vell de Pina fins la carretera Algaida-Sencelles. Just aquí haviem de seguir pel camí de son Cota i pel de Son Lluch, però els dipòssits de glucògen estan sota mínims i anam directes a la benzinera d'Algaida a menjar uns donuts de xocolata, decissió que no agrada a n'Vp i que provoca una discussió amb en Miqui que li contesta amb un to "fins la polla". 

S'ha fet bastant tard i en Pere i en Gerard tiran cap a Biniali i Binissalem, i la resta pel vial de servei cap a Palma. A son Gual hi ha divissió d'opinions i en Raúl, Vicens i Antón van per carretera, i en Biel, Miqui i jo, que estam un poc cansats de tant d'asfalt anam pel la garriga de Xorrigo. Ens tornarem a juntar arribant a ciutat.

Tocades les quatre arribam a casa amb un clar diagnòstic: fallo multiorgànic de cintura cap avall. Han estat 110 durs kilòmetres a bastant bon ritme, i 1300 mts. de desnivell.


 

Ver todas

Consigue el tuyo