Sortida diferent aquesta, tenim cinc dies de festa per davant i hi ha que aprofitar. Ens trobam en Mapes, Biel, Antón, Andreu, servidor, a les quatre de l’horabaixa del divendres. Pel camí s’han d’afegir en Raúl, que ens acompanyarà fins Lluc, i en Gerard, que com sempre va de cul i no sabem bé on ens trobarem amb ell.
Partim amb el modo tranquil cap a Son Macià, per després seguir cap Es Caülls, camí de sa Bomba, camí des Raiguer. A Consell ens espera en Raúl. Mentrestant, en Gerard pareix que intenta contactar amb nosaltres sense massa èxit. Resulta que anuncia un nou retràs per incorporar-se al grup, el qual ha d’anar tirant per no arribar massa tard al refugi de Son Amer. Així, passam de llarg per Binissalem, i en esser a Lloseta tiram cap a Mancor, peró en arribar al creuer on es pot anar cap a Selva i Caimari, pareix que n’hi ha que no estan massa convinçuts de pujar a Lluc pel coll de sa Linia. Forçam un poc la decissió i cap allà anam, és la millor manera de plantar-se a Lluc d’una tirada, això si, una bona tirada. Arribam a l’entrada de la finca on trobam la taquilla tancada i no podem fer el pagament, i és que ja quasi fa fosca. Mentrestant, en Gerard ens va trepijant el talons (això ho sabrem després), però no podem badar i començam a tirar cap a Can Bajoca. Pareix que a partir d’allà anirem més tranquils, no entenem perquè, però feim cas al sr. director, però de tranquils res de res ja que entre can Bajoca i ses Cases des Bosc ens trobarem ni més ni menys que tres vehicles que davallen. Cap problema, salutació cordial i cadasqú segueix el seu camí. Ens reagrupam a ses cases i començam la pujada amb unes condicions ambientals perfectes: ni fred ni calor, se respira bon oxígen, i tan sols ens hem de concentrar en triar bé la traçada i dossificar les forces. D’aquesta manera ens plantam al coll de sa Línia, un tant marejats pel va i ve dels focos. Iniciam la baixada cap a Comafreda, ara si, amb un fred que pela i qualqú amb problemes amb el fanal, però amb no res som a Sa bataia. Aquí despedim en Raúl que no volem ni pensar la fretada que passarà fins ca seva, estam a vuit graus.
Nosaltres, sense saber res d'en Gerard encara, arribam al refugi de Son Amer. Mentre esperam les gestions perquè ens donin habitació, arriba en Gerard amb el nou capritxet, una Scott vint-i-set i mig plus. Breu presentació, primers afalagaments, i anam a instal·lar-nos. Quasi és l'hora del sopar i en Mapes té un mal pressagi i demana pel menú. Quan li diuen el que hi ha, bacallà amb verdura, talment com si hagués vist el dimoni s'en va escapat a la cuina a veure si li poden fer un menú infantil. Mentrestant ens acomodam a l'habitació. Llavors, ja a taula, veurem que qualque cosa ha aconseguit, ja que mentre els altres disfrutam d'un excel·lent bacallà a la marinera, l'amable cambrer li du un pa amb oli.
Molt ben sopats els altres (bé, n'Antón tampoc ha disfrutat molt), i després de fer els golafres amb uns colas caos i coca de quart, ens anam a dormir, però abans, sessió d'alliberament de pressió interna "a la carta". Ens dormim tranquils sabent que n'Antón ens vetllarà tota la nit.
Ens llevam a les set i mitja després d'haver comprovat durant la nit que n'Andreu ronca com un boc i que en Biel es tira pets de vella. Berenam ben berenats (ens espera un bon percal com diria en Cecilio) i mentre ens raspallam les dents al bany comunitari, des-de l'excusat es dóna el tro de sortida, fort, sec, metal·lic, contundent, una sola detonació aquesta vegada, és el que dóna de si sopar d'un trist pa amb oli. Entre rialles, espavilam i anam a la posició de sortida on ja han arribat en Bordoy i en Pere.
A l'aparcament s'afegirà el Tibu. Partim tots plegats pel camí de Font Coberta i el seu dur empedrat escalonat final que conseguirà que ens fugi la son. Un cop a la carretera agafam direcció Escorca amb la idea de fer el coll Romaní, però la presència de caçadors ens fa desistir. Seguim per la carretera, doncs, i pujam cals Reis, 2,6 km de pujada suficients perquè en Mapes es doni compte de que no li convé seguir, es troba molt cansat i estam a punt de ficar-nos dins la boca del llop. Encara tenim fresc el drama d'aquest estiu. Així que, amb l'advertència d'en Biel de que no forcem la situació, ens despedim del senyor director que torna cap enrera. L'acompanyen poc després en Tibu i en Pere. Ens demanam per què han vingut aquests dos, bé el Tibu no tant.
Continuam idò, compungits per l'abandonament del líder, Calobra cap avall, desvio de Tuent, Coll de sant Llorenç, es Vergeret, i , enfilam el següent objectiu, Sa Costera. No està fent gens de fred, però hi ha molta humitat, això significa alerta amb la pedra banyada. Arribam al coll de na Polla i travessam el portell que dóna inici a n'aquest preciós tram, icona d'en Gerard juntament amb sa Linia. Amb un no res ens plantam al coll de Biniamar. Avui tot ha anat perfecte, a més sa costera ha estat per nosaltres tot sols, no l'hem haguda de compartir amb ningú.
Baixam cap a Bàlitx mentre not que qualqú em va trepijant els talons, baixa fi, per la traçada, sense errades, és n'Andreu pens. Un cop a baix me n'adonc que és en Gerard i la seva "divertida" montura (si Sergi, divertida). Això funciona!
Reagrupam i ara ja pujada cap a Bàlitx d'enmig i pista cap a Ses Barques, baixada per darrera fins la carretera i collim el camí de s'Ermita fins que arribam a Sóller. És la una i mitja quan ens seiem per dinar, el temps vola, però també hi ha hagut molta feina a fer. Ens aixecam de taula una hora i mitja després.
Ara, guiats per n'Andreu, hem d'anar a cercar el camí que ens du cap el coll d'en Fava, per després anar a agafar el camí de Castelló i es des Rost. Comprovam que la capella encara està en obres i no ens queda més remei que anar pel famós by-pass on et poden oferir sexe madur. Un cop al camí oficial, enfilam cap a Deià. Divertit tram, com sempre, no tant per en Biel que ha de fer un sobre-esforç amb el manillar baix. Tot i així ho resol molt bé.
Avui no ens aturam a can Reynés, s'està fent tard i enfilam ara ja per carretera, cap a Sa Pedrissa. A bon ritme arribam a Can Costa, on reagrupam i aprofitam per perfilar la tornada cap a ciutat per Valldemossa i Son Brondo, ja que no ens dóna temps per més i també hem deixat els llums a la furgo. Per tant no veim factible tirar cap Esporles que éra la idea inicial. Així i tot ja n'hi ha. Per tant, camí vell, s'estret, s'Esglaieta i a son Termens ens despedim de n'Antón i en Gerard que encara han d'anar fins Binissalem.
En Miquel Bordoy, Andreu, Biel i jo anam per Passatemps fins a Palma. Devers les sis arribam a casa.
Han estat dues jornades molt efectives, amb quasi tres mil metres de desnivell i uns cent quaranta km de ruta, i tot això passant-ho molt bé. Bona fórmula de sortida de bicicleta, amb sensacions de gran viatge tot i no haver sortit de l'illa. Gràcies a qui va tenir la bona idea.
3 comentarios:
Bona cronica, Llastima del meu esta de forma lamentable. evidentment no es pot fer una gran sortida, si has estat aturat a dic sec durant quince dies.
Per cert coll d'en bleda , no d'en fava.
Buena crónica, una pena habérmela perdido, pero es lo que tenemos los peninsulares. Ánimo Mapes!
Molt bé,molt divertid s'han de repetir més, no es pagat per riure
Publicar un comentario