MENORCA 16 . Dsbt 9 abr

cronica amb molt de retras.

Podríem començar com sempre, hora i lloc de sortida es adir  7:00 al Port d’Alcúdia, però tots sabem que els grans esdeveniments sectaris no comencen a l’hora que hem quedat per partir, la desconnexió de la vida quotidiana comença al vespre abans quan un intenta dormir i el seu capet comença a  repassar : farà Calor? , farà fred?,  Crec que canviaré la camiseta tèrmica per una normal , guants curts o llargs ? , aguantaré el ritme ?, he agafat les barretes? Seran suficients ?, cada un te els seu embolics que fan que el vespre a vegades sigui llarg i curt, perquè en aquest cas ens teníem que aixecar ben pres per arribar a Alcúdia.

Arribà l’hora i desprès de que en fran compres el bitllet, ja que s’havia apuntat el divendres a les deu del vespre, pujarem al ja entranyable “nura nova “ amb els seus 78 mt d’eslora i els  dos motors de 2000 cv que sembla que poc rendiment treuen perquè la travessia dura oficialment 2h, 30 minuts i realment sempre s’acosten mes a les 3. 

Així arribem  a port devers les 11:00 i anem a deixar les motxilles al nostre hotelet pel que l’hora real de partida acaba sent les 11:30.  El primer objectiu del dia es  fer un tram de la costa sud, des de cala d’en Bosc fins a cala Galdana, així enfilem des de les rondes pel camí de s’hort de ses taronges , una carretereta amb un asfalt bastant xungo bona per les mtb i infame per les bicicletes de carretera, cosa que ens reafirma que moltes vegades les queixes dels mallorquins respecte a les nostres vies son plorades de nin mal criat.

En un moment donat el track ens diu que hem de girar per un camí de terra i enfilem cap a un lloc a on ens topem  amb el pagès que ens atura i ens demana si duim la clau, la clau?,

-  ahhhhh,

-  a si la clau , n’Andreu respon, es que el que ens tenia que dur-la al final no ha pogut venir.

-Pues sense clau no podreu passar i la senyora no vol que botin la barrera.

-ja però es que......

-be passeu, jo no us he vist.

Així arribem a la barrera que es ben bona de botar i bordegem la urbanització de son Xoriguer.

A la fi agafem el camí de cavalls.  Enguany fem aquest tros de la costa que darrerament no havíem fet, ja que el seu roquissa es molt semblant al nostre, aixi anem passant cales i calons i en arribar a son saura feim un poc de tranpa i ens fiquem pels tiranys mes interiors que son molt mes rodadors, tot i això de tan en tant tornem cap a la costa i en una d’aquestes veim un grapat de policies guardant una cosa llarga embolicada, no volem fer de quriosos i continuem sense saber massa be que era,uns dirien que un mort uns altres que un paquet de ves a saber que, no ho arribarem a esbrinar. 

A la fi arribem a cala Macarella i desprès de dubtar per a on va el track decidim seguir les marques del camí i ens equivoquem , pel que tenim que pujar un munt d’escales de fusta, i es que aquest menorquins no miren prim, si el desnivell es molt gran i el camí es faria mal be sense cap problema instal·len unes bones escales de fusta. Aquí segur que acabaríem fent vint estudis d’impacte ambiental i acabaríem posant un rètol de prohibit passar. En arribar a dalt com que anem sense track, uns tiren via directa i aquest narrador va a cercar el track per una pista, al final ens repleguem al pont metàl·lic de cala Galdana, que necessita una maneta de pintura, però com que el límit municipal entre Ciutadella i Ferreries passa pel mig del barranc es veu que no es posen d’acord de aquí li correspon fer-ho.

Iniciem la marxa cap el interior pujant pel camí de dins el barranc, tot i que un es pensava que aniríem tot el temps per dintre, aviat el camí comença a agafar cota i ens treu del barranc per pujar a la plana per anar cap a les cases de santa galdana i torre petxina. A la fi de nou tombem cap avall ara ja pel vell camí de Ciutadella Mao, que de nou es fica al barranc d’Algendar. Fem les corbes impressionants cavades a la roca i ens fiquem en aquest paradís.  En arribar al fons iniciem la pujada ara per pista i en arribar al desviament en el que de nou agafaríem el camí vell, el track ens fa anar per la carreterona.

Com que en fran va pel davant i sense track, segueix els rètols de ferreries i el perdem, ja n’aprendrà.  Després ens contarà les meravelles d’aquest camí per intentar justificar-se. No sembla que sigui militar, si el recorregut diu que no s’ha d’anar per allà, pues no si va i punt. Les instruccions son les instruccions. Un bon soldat sap que si ens fan anar per un lloc determinat es per alguna rao determinada, en aquest cas es que el nostre objectiu es pujar l’enclusa i aquest tram de camí el farem el dia següent i de baixada.  Així la resta del esquadró arribem a la rodona de ferreries, tot un exemple de com s’han de fer les intervencions a les carreteres, ja que aquesta no talla els vells camins, sinó que aquests passen per davall de manera molt elegant.

 

Iniciem la dura pujada d’aquest cim, que no te altre camí de baixada,  pel que un pot pensar que fer-ho es un doi, però com diria en Mallory la pugem perquè està allà.  Com a les grans etapes Alpines els Bons han de demostrar-ho que ho son, aquí ja no val anar a dins el grup. Així en Torner es posa al davant ja que aquesta escapada fora de l’illa el te molt motivat, però no hem d’oblidar que en Miky te la malaltia de coronar allà a on vagi, així que es posa a perseguir-lo i es veu que ho ha de donar tot, tant,  que a partir d’allà ja no tornarà a ser el mateix, però  al final la gloria es per ell.

Per darrera,  un enfilai  de cosos que es van contusionant  arriben a les barreres de l’antiga base Americana. N’Andreu, posa mala cara ja que està afamegat, pareix mentida que ell que sempre diu “ el grup mana “, no hagi fet el que ha fet el grup, es a dir, berenar abans de partir tal com s’havia dit.   Desprès de recuperar-nos una mica , i un cop que la sang  torna a fluir pel cervell veiem un forat a la reixeta que ens permet entrar  dins la base i fer una  visita turística al recinte. 

Iniciem la davallada i en un moment ens plantem a un bar de ferreries a on ens espera en fran que ja ha comanat els bocatas. Mentre mengem un grapat de ciclistes de carretera s’aturen totalment accelerats, resulta que estan fent els 300. El tema consisteix en fer 300km, el que representa pels pobres menorquins anar i tornar de Mao a Ciutadella un munt de vegades. La veritat es que amb això no ens fan enveja, per fer bici de ruta la nostra roqueta es molt millor.

Panxa semiplena, reiniciem la marxa i com no podia ser d’altre manera amb una forta rampa pel camí de Rumà. De nou els bons es posen a tirar i els mortals veim com a poc a poc se’n van sense que poder fer res mes que assumir el lloc que ens ha tocat en aquesta vida. 

Ens agrupem de nou i després d’un poc de baixada ja agafem terra de nou fins arribar a la carretera de binimel·la, a on No ens dirigim, ja que el nostre objectiu es arribar al nord del nord, es a dir, al far de Cavalleries.

Continuem la marxa veient com  el paisatge es va tornant agresta envoltat d’una mar crispada que encara li dona al lloc un caire mes indòmit, està clar que   ens acostem al far de la fi del mon. A la fi arribem i desprès de les fotos de rigor reiniciem la tornada.

Com sempre Cronos apareix, recordant-nos que ja son les cinc i en fran te que està al port abans de les 19:30, tot i això, no ens fa cas i decideix continuar una estona mes amb nosaltres. Travessem la platja de cavalleria per no fer cas al track per començar el puja i baixa que es la costa nord, fem una pujada amb la seva baixada i arribem a cala mica, fem el mateix d’abans i arribem a Binimel·la. 

Allà son les 17:30 i Ciutadella està a uns 38 km, aixi que enviem en Fran que vagi ja directa cap el Port. Com que el nin es mes caparrut que una somera es veu que fa algun dels seus invents amb el GPS, i sense entendre massa que va arribar a fer es veu que s’embolica una mica,però  segons sabrem desprès aconsegueix arribar . “Qui no te cap que tengui cames “.

La resta desprès d’un petit moment de crisis decidim reiniciar la marxa.  El pla maquiavèl·lic ha funcionat, entrem  a un territori a on ja no hi ha escapatòria i els que tenien ganes de fugir ja no ho podran fer. Esta clar que aquest tram de costa es el mes salvatge de tota l’illa i el menys ciclable, tal com demostra una rapida ullada als tracks que hi ha penjats per internet,  en els que llevat els que fan el camí de cavalls íntegre, tots els altres eviten aquesta zona de la costa. Així  la majoria de pujades les acabem fent a peu cosa que va minant els ànims de la tropa, l’unic que ho disfruta es en Torner, mentre en miky sembla que està a punt d’amollar la seva famosa frase de “estoi  hasta .. “. 

Tal com sempre passa en aquests moments critics cada un va fent com pot i ens anem reagrupant de tan en tant, lentament, molt lentament anem passant les distintes cales: pregona, barril, calderer i a la fi ets Alocs. En aquest punt ja hem superat la serralada que separa ferreries de Ciutadella, aixi que ja ens podem escapar cap a l’interior, cosa que fem sense pensar-ho gens ja que son les 19:30. 

Via directa cap a la carretera general. Allà posem la locomotora en marxa  i a la fi quan el sol comença ja a desaparèixer sobre el fons de les muntanyes llunyanes de la nostra roqueta veim les llums de Ciutadella. Arribem a les 8:30 així que nomes tenim temps per dutxar-nos i partir per anar a sopar. Ha estat un dia d’autèntic mtb amb el seu puntet d’aventura que es el que caracteritza els nostres viatges. 93 km i 1500 mt de desnivell.