Dissabte 5 de novembre. Mola de Planícia

Divendres horabaixa, en el moment d’anunciar la ruta del dissabte, la màxima autoritat sectària sentenciava una baixa participació. Per lo vist, ara, a part de tots els poders que té, també té el de la vidència, o s’ha comprat una bolla de vidre, no ho sabem. L’assumpte, com deia en Fran, pintava a poques ganes, o en paraules del professional a depressió post viatge. La cosa és que no va ser per tant, a més hi havia anunciada l’assitència d’en Joanbike. Així, ens juntàrem una desena, inclòs en Sergi “quart de volta”, si, el que sentiu, ara ja no arriba ni a mitja. Grans absències també, com la d’en Jeroni, constipé, la d'en Miqui, enfeinat, la del mediàtic Gerard, o n’Andreuet que té malet, entre altres.  Haviem doncs, d’anar a Planícia, amb la particularitat de que berenariem prest i aprop, a Esporles on esperariem en Pere.

Partim idó, des d’on sempre, Joan, Biel, Rol, Vp, Mapes, Pedro, Bordoy, Sergi, Fran i aquest humil servidor. Ens dirigim pel camí de costum cap a les grans altituds de son Malferit, aquest gran filó que alguns tenen la sort de tenir a prop. Baixam cap Esporles pel relliscós empedrat cap el cami vell de ses ermites. Un cop al poble, com que encara és prest, anem a fer la pestosa pujada de ses ermites.

Aquí, a punt de començar la pujada, ens atura el pas un energumen que està arreglant un cotxe devora una barraca, i que, cridant ens prohibeix el pas, cosa que en un primer moment ens intimida. No obstant, com que som caperruts i com que el personatge en si no té pinta ni de senyor ni de propietari, si no més bé de tot el contrari, ens apropam per intentar-lo convèncer i que ens deixi passar per les bones. Tampoc crec que, si haguéssim passat d’ell, hagués partir cap amunt darrere de nosaltres. Després d’un estira i afluixa, aconseguim calmar-lo, no sense haver d’aguantar que un tipo que está omplint de deixalles i olis el camp ens digui que deixam brutor per tot.  Donam les gràcies hipòcritament al delinqüent mediambiental i enfilam la curta però dura pujada que alguns encara no conéixen. Llavors, passada la pared, feim la baixada que ens torna dur al poble.

Com que avui es veu que no és el nostre dia, al cambrer del bar del passeig tampoc li fa ganes que hi berenem allà, i ho feim a una travessia, a un baret camuflat amb una perruqueria. Mentre esperam, arriba en Pere, l’home del moment, l’home a qui una victòria d’etapa a Lluc el va llançar a la fama ( diuen les males llengües que hi ha qui encara no ho ha superat). Berenar extrany el que ens donen: bocata minvant mixto amb orenga i enciam.

Reprenem la marxa, ara ja sense en Sergi, cap el camí des Correu. Aquí, ens deixen en Fran, que no està gaire fi, i en Pedro que ja en té prou. Salvam en Biel, cop piu, que també té ganes de partir.  Coses de la ressaca post pirineu. Després agafam la variant del camí bord que passa per la pedrera abandonada. Llavors, començam la pujada, cadasqú al seu ritme, cap a la mola, pujada que no feim totalment ja que volem baixar cap a son balaguer, la valenta aposta del dia.  Agafam, idò, el camuflat desviament que es converteix amb una complicada trialera que en Rol s’encarrega de domesticar. La resta feim el que podem. Ens reagrupam al moment de ficar-nos dins la blindada finca per passar-hi de forma compacta. A l’hora de sortir, com era d’esperar, ens trobam amb la barrera de fortalesa que passam amb certes feines.

Ara, baixada per la pista gravel fins la carretera des grau. Pujam un poquet fins que arribam a cas metge de les faves, però pareix que avui no passa consulta. Així que anam a lo nostre i enfilam cap es pouet i sobremunt. Com diu en Biel, quan ets aquí pareix que ja està fet, però en realitat, encara n’hi ha per quasi una hora per arribar.  Després baixam per Bunyolí, i ho feim de forma variada, uns per la pista, uns combinant trialera i pista, i altres tot per trialera, arribant després a la conclusió de que la primera opció,  en aquests moments, és la millor. 

Finalitzam, com era d’esperar, al Ferreret, llevat d’en Pere que, a més, s'ha convertit en un experte en cuina oriental i ha d’anar a fer el dinar.  Total, una seixantena de quilòmetres i uns feinosos 1500 de desnivell.

FOTOS PLANICIA MOLA