15 d’Abril Port de Valldemossa accidentat
El que tenia que ser un gran dissabte d’estrena acabà, gracies a Deu, nomes sent un dissabte accidentat. L’objectiu era
baixar fins el port de Valldemossa pel camí de son Oleza ara que està net.
Iniciarem la marxa per la típica sortida de son espasses per anar per Establiments i Sarrià cap Esporles a on arribarem pel camí vell de l’ermita.
Iniciarem la marxa per la típica sortida de son espasses per anar per Establiments i Sarrià cap Esporles a on arribarem pel camí vell de l’ermita.
D’allà pujarem pel camí de pescadors obviant mirant de
mar per anar a cercar les pistes mes pujables de son Dameto cap a Nova
Valldemossa. Allà ja es va veure que hi havia certa frissor quan alguns
passaren de llis per davant can Hoyos al·legant que ja estava cansat de
veurer-mos. Així enllaçarem ses Piotes amb George Sand i aquesta urbanització
amb so n’Olesa ( ara es veu que s’escriu així segons el Nomenclator toponímic
de les illes Balears) .
En arribar al botador que dona inici a la baixada ens trobarem també amb un altre grup de bikers,”els trabucats” que els deixarem llevant-se capes de roba mentre pensàvem que si aquesta baixada es popularitza molt, aviat el senyor Colom al quadrat segur que ens posarà pegues per baixar per allà. Iniciarem la baixada amb els primers ziga zagues per dins l’alzinar que eren el preludi del plat fort del dia.
De cop i volta els que anàvem a darrera començarem a trobar que tothom s’havia aturat, un silenci sepulcral es respirava al ambient, en Toni havia desaparegut.Els que anaven darrera ell, veren com aquest sortia volant i desapareixia pel fondal. Aviat el sentirem, estava per allà baix i gracies a les branques que l’anaren frenant avia aturat la caiguda. No sabíem massa be com treurer-lo però entre nosaltres i els trabucats férem una cadena de gent i a la fi aconseguirem enganxar la bici i desprès a ell. El resultat unes quantes escarranxades i cops i un bon “susto”.
S’havia acabat la festa, com sol ser freqüent en aquests casos, l’afectat el que volia era sortir d’allà, així que mentre discutíem que fèiem i agraíem als traubucats la seva ajuda en Toni partí darrera un jove català que també ens trobarem allà i que havia pujat el camí amb la seva e-bike ( si ja érem molts, ara amb les e-bikes segurament encara tindrem mes problemes). Ens posarem a seguir als dos de davant que en lloc de sortir pel botador enfilaren cap a Vistamar, que ara està en plena reforma des de que el nou arxiduc amb nom d’empresa constructora l’ha comprada i sortirem a la carretera. Desprès d’acomiadar-nos de l’e-bike enfilarem cap a Can Molines a on amb un bon berenar recuperarem els ànims.
En Toni partí cap a cases i la resta continuarem la marxa segons el planificat que era pujar la comuna, anar cap el coll de sant Jordi i sortir pels nostres tiranys fins el portell de devora son Cabaspre. Tirarem per avall pel descarnat vial fins que arribarem al inici del camí de la coma d’en Llobera per on entrarem dins el laberint de pistes i camins de la Cimentera de Canet. Desprès de qualque dubte arribarem a sortir i ja per la carretera principal enfilarem cap a les Rotgetes de Canet, son Espanyol i camí de la Real amb una volta que tot i que li llevarem el tram estrella ens va sortir de 61 km amb 1300 mt de desnivell.
En arribar al botador que dona inici a la baixada ens trobarem també amb un altre grup de bikers,”els trabucats” que els deixarem llevant-se capes de roba mentre pensàvem que si aquesta baixada es popularitza molt, aviat el senyor Colom al quadrat segur que ens posarà pegues per baixar per allà. Iniciarem la baixada amb els primers ziga zagues per dins l’alzinar que eren el preludi del plat fort del dia.
De cop i volta els que anàvem a darrera començarem a trobar que tothom s’havia aturat, un silenci sepulcral es respirava al ambient, en Toni havia desaparegut.Els que anaven darrera ell, veren com aquest sortia volant i desapareixia pel fondal. Aviat el sentirem, estava per allà baix i gracies a les branques que l’anaren frenant avia aturat la caiguda. No sabíem massa be com treurer-lo però entre nosaltres i els trabucats férem una cadena de gent i a la fi aconseguirem enganxar la bici i desprès a ell. El resultat unes quantes escarranxades i cops i un bon “susto”.
S’havia acabat la festa, com sol ser freqüent en aquests casos, l’afectat el que volia era sortir d’allà, així que mentre discutíem que fèiem i agraíem als traubucats la seva ajuda en Toni partí darrera un jove català que també ens trobarem allà i que havia pujat el camí amb la seva e-bike ( si ja érem molts, ara amb les e-bikes segurament encara tindrem mes problemes). Ens posarem a seguir als dos de davant que en lloc de sortir pel botador enfilaren cap a Vistamar, que ara està en plena reforma des de que el nou arxiduc amb nom d’empresa constructora l’ha comprada i sortirem a la carretera. Desprès d’acomiadar-nos de l’e-bike enfilarem cap a Can Molines a on amb un bon berenar recuperarem els ànims.
En Toni partí cap a cases i la resta continuarem la marxa segons el planificat que era pujar la comuna, anar cap el coll de sant Jordi i sortir pels nostres tiranys fins el portell de devora son Cabaspre. Tirarem per avall pel descarnat vial fins que arribarem al inici del camí de la coma d’en Llobera per on entrarem dins el laberint de pistes i camins de la Cimentera de Canet. Desprès de qualque dubte arribarem a sortir i ja per la carretera principal enfilarem cap a les Rotgetes de Canet, son Espanyol i camí de la Real amb una volta que tot i que li llevarem el tram estrella ens va sortir de 61 km amb 1300 mt de desnivell.
22 d’Abril Pancaritat 2017
Com cada any el primer dissabte desprès de pasqua toca el
tradicional Pancaritat, aquesta any ja que aquest narrador està amb hores
baixes es proposà un passeig pels puigs de segon nivell, es a dir els que estan a turonets.
En aquesta sortida es va demostrar mes que mai el dit
italià de “piano, piano si arriba lontano” i es que com que les llebres no
tenien track tothom va anar al ritme del
que es sabia el recorregut que no era ni mes ni manco que aquest narrador i
aixi tira a tira aconseguirem un any mes fe una bona volta de mes de 123 km.
Partirem com sempre a les
8:00amb el primer objectiu que era el puig de santa Eugenia, que ens serveix
per substituir el de son Segui ja que aquest esta barrat i tancat. Així
enfilarem pels clàssics de son Macià, son Verí, Cementera i jardí d’en Ferrer.
Comencem la pujada cap a ses coves a on ens trobem que per allà avui pasa una
carrera de muntanya que ens anirà dificultant el pas per sortir del poble. Un
cop feta la primera foto baixem cap el poble i enfilem cap el puget dels molins
enganxant tots els camins pel que passa la cursa.El proper objectiu es Castellitx, així que prenem direcció a Algaida que hi arribem per diversos camins de terra. D’aquest poble agafem la drecera de Castellitx i arribem al següent objectiu. Nova foto i cap a Montision de Porreres per sa mata, Pola i son Sastre.
Un cop arribats al camí de banyeres el seguim fins l’oratori de Sant Felip , que com que ja es tard i hi ha gana, servirà com a substitut de Montision. Passant per darrera el cementiri un s’emociona recordant aquell ramet humil de flors silvestres que dia si, dia no qualcú del poble devia dur i que ara que s’ha popularitzat el lloc ha estat substituït per plaques commemoratives i grans rams de flors.
Com que no ens havia bastat amb la carrera de Santa Eugenia, a Porreres també topem amb una altre competició , aquesta de bicicletes. Sembla que fan una crono d’uns miserables 4 km. Ens aturem ben davant línia de meta a un bar d’un conegut de Jeroni a on mentre mengem assistim com espectadors dels pro amb les seves impressionants maquines.
Reiniciem marxa cap el proper objectiu que es san Miquel que hi anem per les pedreres de Mianes i son Collell. Foto i seguim rodant cap el proper objectiu Consolació de Sant Joan al que avui hi arribem sense cap pèrdua a la baixada que li diuen crec del taxista mort.
De nou Foto a l’escala del davallament i cap Llorito pels camins clàssics dels turons que separen aquestes dues poblacions. Com que tot fins aquell moment havia anat com una seda , sortint del poble començaren els errors.
El mes gran fou que enfilarem un camí que ens va fer passar les vies del tren i que desprès per recuperar el recorregut oficial ens obligà de nou a passar a les males de nou les vies. A Llorito farem la darrera foto oficial ja que en passar pel pinar de la beata de Sencelles el grup que ja anava per davant i no es va pensar a desviar fins la caseta.
Així tornarem a casa per biniagual i vell de muro fins santa maria de on la tornada estava cantada per sa bomba, caulls i son Macia. Tal com havíem dit 123km i 1400 mt de desnivell.
4 comentarios:
Com sempre que un es perd una sortida, quina enveja que fa! Gràcies per poder les viure desde aquestes cròniques. Respecte de l'esclat: "lgo sgiento mugcho me hge equivgocado, no vogverá a ocugrrir".
només sa foto ja acollona, millor que no hagi passat res.
Que el camí se notàs més net ja m'ho va pareixer s'altre día desde la carretera, lo que no vaig tenir clar si provar-lo primer de baixada o de pujada.
De baixada per suposat, de pujada a no ser que vagis amb un suplement ( e-bike) crec que es caminaria molt.
Així serà, idò
Publicar un comentario