MENORCA 2017. 6 i 7 de maig. A la tercera va la vençuda.

By Mapetorne.

DIA 1. Després de tres ajornaments consecutius a la fi aconseguírem partir cap a Menorca, la nostra cita anual des de ja en fa tres o quatre. I com sempre el ritual típic: Palma, Alcúdia, barco i a pegar bots. Tanta sort que amb el ràpid en tan sols una hora i mitja es planta al port de Ciutatella. Així i tot, si hi ha maror el mal cos no t’ho lleva ningú, ni siquiera els barbitúrics com és el cas de la biodramina. És una pena ja que és mitja jornada on el cos no està al cent per cent i no et deixa disfrutar del tot.

Amb aquest panorama idò, arribam puntualment a Ciutadella quasi tota la secta habitual al complet, tant sols faltaren en Jeroni, Andreu i Bordoy. Per tant, Mapes, Vp, Rol, Biel, Antón, Tià, Joanbike, Gerard, Randino, Pere, Miqui, Fran, que forçant la màquina se incorpora una part del dia, Torné, i la col•laboració especial d’en Fernando que aprofitant una visita familiar ens ajudarà amb la logística fent més fàcil la nostra excursió.

Un cop tocada terra i fer un berenar express, començam la ruta amb un vent de mil dimonis que tanta sort ens ve a favor. Agafam les rondes de Ciutadella i després de passar tots els desviaments cap a les cales del sur, agafam el camí vell de Macarella, on aviat el camí es converteix en un divertit i verdós tirany entre parets de pedra. Només començar-lo, però, ja hem d’aturar. El motiu, rotura de pern de la patilla del “cambio del detrás” de la bici d’en Mapes. Mentre el cirugià Joanbike fa el diagnòstic, aprofitam per ajustar la bici de n’Antón que tampoc va fina. Impossible de reparar ja que ningú du el recanvi, telefonam a urgències Fernando que assiteix ràpidament i acompanya els malats al pac més proper “Tot Velo” on la bici és intervinguda d’urgència.

Acordam trobar-nos amb en Mapes a l’hora del dinar a Migjorn. El grup continua la marxa i de nou el camí es converteix en pista fins arribar a cala Macarella (aaaay!). En aquest punt hem de començar a agafar el camí de “caval”, com diu el nostre mallorquinarro Fran, però el track que duim fa un tram alternatiu que genera confussió i no ho seguim. Continuant idò pel camí de cavalls arribam a cala Galdana. Aquest tram avui pareix es Born, i sovint hem d’anar esquivant la gent. Quina diferència amb l’any passat que ho vàrem fer unes setmanes abans. Sortim per l’urbanització i seguim el camí de cavall cap a cala Mitjana i després cala Trabaluger. El camí de cavall també significa entrar a la dinàmica d’obrir i tancar barreres, acte que a la pràctica conseguim fer sense baixar de la bici. Després de trobar-nos amb una excursió de l’inserso alemany enmig d’una baixada trialera, arribam a una barrera tancada en fort que és el punt on hem d’abandonar el camí de cavall i enfilar pista cap amunt cap a l’interior pel camí de Binigaus, teòricament públic segons els diaris però tancat per la propietat. El tram es de pujada i certament intens, cosa que aprofita en Biel per fer una demostració de força. Un cop ens apropam a la casa hi ha un by-pass que evita passar-hi pel davant. No obstant, per sortir-ne hem de tornar botar. Amb un no res arribam a Migjorn, lloc determinat per dinar, i on fan aparició en Mapes i en Fran. Dinam a un baret d’un graciós andalús per tant sols nou euros, preu que ens encarregam de desbaratar donada la necessitat de hidratar-nos al màxim.

Reiniciam la marxa, ja tots al complet, per un tram d’asfalt d’uns set quilòmetres, amb un fotut repetxo inclòs, fins arribar a la carretera general, la temuda Me-1 que la seguim fins el primer desviament a la dreta a ritme de la locomotora Fran-Antón. Ara el següent objectiu del dia és Santa Ponça, localització que no té res a veure amb la platja mallorquina. Quan passam per les cases ens trobam amb un lloc que un temps havia estat semi abandonat, i ara està en obres. Com era d’esperar, això mai és una bona notícia, i quan passam per les cases som interceptats per una dona que ens diu que no podem passar, que trobarem el camí tancat i que a més hi ha eugues embarassades ( cabaios embaggassados deia una ). Aprofitant l’excusa de que mig grup ja ha passat li col•locam que els anem a cercar i passam tots. El tram en qüestió és un curiós i frondós camí que envolta un turó i passa per unes cases cova. Amb sensació de plaier absolut donat el bonic d’aquest tram, arribam al barranc de Ballalós on feim la visita turística a les impressionants canteres.

Després de les fotos de rigor, qualqunes de caire dramàtic, reiniciem la marxa, i després de passar per un antic polvorí militar ens acostam a Alaior. Per devers aquí patim la segona avaria del dia, es Randino romp la cadena intentant seguir una demarratge dels de davant. Bordegem el poble pels seus afores i enfilam cap el següent objectiu, el camí empedrat de Binicalcitx que ens permet enllaçar amb el camí dels horts i després, ja per camí de terra, arribar fins a cala en Porter.

A partir d’aquí, ja no abandonarem el GR 223 fins arribar a Maó. De nou comença la paranoia del obre-tanca barreretes, passant per cala Coves, es Canutells, i Binibeca. Aquí en Rol punxa, i aprofitant l’aturada, en Mapes i en Pere i qualqú més s’en van a la recerca d’un xiringuito per hidratar-se. També aquí ens deixa en Fran que ha de tornar al reducte familiar. Quan reprenem la marxa els localtitzam a una botiga i també aprofitam. En aquest punt ja duim una bona pallissa, i és que el terreny amb molta roca i un traçat enrevessat ho fa molt dur, els quilòmetres no passen, i encara ens queden uns disset per arribar. Sortim ràpidament pels vials de l’urbanització i tornam enganxar el camí Gr, ara ja sempre per devora la costa amb el que això suposa, terreny dur de roca clavada on no hi ha manera de dur ritme, i si a això li afegeixes una bici doble rígida, com és el cas d’en Joan…va topant amb els obstacles cam una bolla de billar, d’un lloc a l’altre. Només un caperrut com ell pot aguantar això.

Arribam a punta Prima avistant el seu far que poc a poc, mai millor dit, es va apropant. Després de passar dues torres de defensa arribam a cala Alcaufar, una preciosa cala de pescadors. Aprofitam per reagrupar-nos mentre ens observam les cares d’atipament. Seguim amb l’il•lusió d’arribar ja d’una p…vegada, i així, passat el fort de Malbourght, feim els darrers quilòmetres fins arribar a Maó on cercam el nostre hotelet, no sense aturar-nos a guaitar l’espectacular port natural, un dels millors. Hem acabat l’etapa d’avui amb uns molt durs 88 km. 

Feim el check-in a l’hotel Eurotel, on som atesos per una recepcionista que du dins la calma menorquina. No menys pintoresc serà el recepcionista de nit, un vellet amb gaiato i un peu embenat pel mal de gota, al més pur estil abuelo cebolleta. També a aquest moment en Pere queda nombrat tresorer major del grup, càrrec pel qual demostrarà després que no està gaire preparat.

Quedam per sopar després de la dutxa i anem a la pizzeria que ens ha triat en Fernando, facilitant-nos un cop més la tasca. Després de que corri la cervessa i el menjar per damunt la taula, i de que en Pere destroci el bon presupost que duiem, deixant-se inclòs timar per un pícar venedor de loteria, ens retiram a dormir no sense que alguns tenguin la tentació d’anar a fer un gintònic.

https://www.relive.cc/view/g11519300368?r=wa

DIA 2.  Després d’un esquifit “petit déjeuner”, i tant petit que hem de forçar a que ens deixin repetir ensaïmada, i de l'entrega d'un obsequi importat d'Itàlia al Gerard, regal que fa honor a la seva característica més important, posam a punt les màquines i carregam els bàrtuls al cotxe de  transportes Fernando sl. Iniciam la marxa del dia baixant fins el port que el recorrem sencer fins enfilar cap a la carretera del Milà o des Grau que la seguim durant uns sis quilòmetres i mig fins ben arribats el parc natural des Grau. Aquí, ens hem adonat que el mossèn no és amb nosaltres i l’esperam fins que arriba i sabem que tenia un problema amb el gps. Ens hem llevat un bocí del camí de cavalls perquè el track que seguim avui va per feina i intenta evitar els trams més embolicats. Així, comencem a rodar pel voltant de l’albufera que hi ha a n’aquest parc natural, on no ens prohibeixen el pas com a Mallorca, on sembla que darrerament ens persegueixen.

D’aquesta manera anem passant un seguit de cales per on en Pere es posa nostàlgic recordant l’època que va viure a Maó, fins que arribam a la carretera del far de Favàritx, que anem a visitar i on ens feim foto de grup.

Tornam enrera i seguim per la carreterona terra endins on, obviant altre cop un tram del camí de cavall que ens trobam primer, un poc més enllà voltarem a la dreta per una esplèndida pista gravel i després pista de terra que ens redirecciona cap a la costa de nou fins que arribam a cala Addaia. Un cop arribats a l’urbanització, ben grossa per cert i en continua expansió segons apreciam, ens adonem que el magre desdejuni ja no dóna per més i anem a cercar qualque lloc per repostar. Trobam un baret amb terrassa, molt tranquil i on posen molt bona música. Berenam ben berenats, però sobre tot ben beguts a jutjar pel la longitud del comte. El tresorer que ens està duent a la fallida fa el pertinent i reiniciam la marxa per la part on s’extenen les noves construccions i després per unes pistes dins un pinar on les llebres del grup fan de les seves. Arribam després a la carretera de Fornells, que, segons el track haviem de seguir fins el poble i dinar-hi, però com que hem berenat fa no res, prescindim de la clàssica caldereta ( 50 € per cap, diuen ) i continuam el recorregut cap a les platges de Fornells, és a dir cap a cala Tirant.

Després d’un pas xungo entre matorrals pegam dins l’arenal de la cala i patejant per la vorera de l’aigua sortim cap una pista de grava i pols, que terra endins ens du fins la carretereta que va cap el far de Cavalleria. Com que aquest ja el vam visitar l’any passat, tombam a l’esquerra ara si pel camí de cavalls que el seguim per passar per la platja de Cavalleria i després arribar a la platja de Binimel•la. En aquest punt comencem a abandonar el periple per la costa nord mitjançant una espècie de pista de grava de l’amplada d’un avió fins arribar a una carreterona que forma part de la ruta cicloturista d’mtb i que recorre les sinuoses pastures de la zona. Al cert moment agafam camí de terra, pel lloc anomenat Rumà, i ens espera una duríssima pujada fins la cota 210 mts., la més alta de tota la nostra volta. Aquí corona el randino en primer lloc, que ha conseguit despenjar en Miqui, Gerard i Vp, i és que la pujada té tela marinera. Tots llevat del grupet de pros esperam a dalt per reagrupar i tots plegats ens tiram per la vertiginosa baixada de ciment del denou per cent que finalitza ja per asfalt a Ferreries. Són pràcticament les tres del migdia i en Tià ens du a l’hotel restaurant on fa posada quan ve a Menorca per feina. Com que tenim bo ens dónen paella i segon plat per dinar a preu de menú, moment en que també corre a voler la grassiosa i el vi.

Panxa contenta tornem a pujar a les nostres montures per enllestir el darrer tram d'aquests dos fantàstics dies. La tornada, com no podria ser d'altra manera la fem pel camí Reial o cami Vell, després pel barranc d'Algendar i finalment el vell de Ciutadella. El primer trams del camí és de lo milloret, i si hi ha bones cames es pot disfrutar de lo lindo, i si no basta veure les cares d'alegria quan s'arriba a la part de dalt, bé mens en Biel que arriba amb cara d'agrura. Quan pujam anem trobant diferents lletreros que ens indiquen certs elements com sa ceru de son Gornés, es Pou de sa Perdiu Blanca o sa cova Reial. La costa final fins i tot té nom, sa Costa de na Salema on un lletrero ens indica els metres que té i tot, 241. Arribam, com hem dit, a dalt d'aquest divertit tram, a una carretera asfaltada que és on començarem a davallar fins trobar un portelló a l'esquerra per on ens hem de ficar. Aquí, mestre Mapes i el seu genoll tocat decideixen seguir recte per tornar coincidir més envant, evitant així la part més tècnica, es Pas d'en Revull, un canaló relliscós on no hi pega mai el sol i que ens deixa bé dins el torrent d'Algendar. Retrobats amb en Mapes, seguim cap avall fins el segon pontet que trobam a la dreta. Ara ens espera el darrer punt fort del dia, una dura pujada empedrada que intentam ciclar al màxim, costant-li al randí la rotura d'un radio. Quan acaba l'empedrat trobam una indicació que ens diu que Ciutadella està a deu quilòmetres, ja per carretereta asfaltada bona de fer llevat un fort repetxo a la sortida d'un comellà.

De camí ens trobam a un biker conegut d'en Tià i el seu fill de vuit anys, un ninet amb la gruixa d'una canya a qui en Miqui s'engarregarà de demostrar-li qui comana. Tot un acte de valentia!
En arribar a Ciutadella anem per les rondes fins la platja Gran, és un dir, on hi havia planificada una dutxa que a la fin no pot ser perquè no raja aigua, així que anem a cercar un baret amb terrasseta on fer uns refrescs i passar el rato. Aturam a un que també és un hostelet on en Tià i n'Vp tenen l'ocurrència d'agafar una habitació entre tots i així poder dutxar-nos, idea que després agrairem. De pas ens preparen els bocatas per sopar. Amb el temps clavat arribam al vaixell que va petat de gent, i que per sort tindrà una tranquil·la i puntual travessia. El balanç d'avui dóna unes xifres de 86 km i  1076 mts de desnivell, agraïnt a l'organitzador que la combinació de les dues etapes ha estat ideal.

https://www.relive.cc/view/g11519300824?r=wa

FOTOS MENORCA 2017