“Después
de todo, las dificultades son solamente cosas a las que sobreponerse”
Ernest Shackleton
Aquesta
era la cita d’enguany , que potser era bastant premonitòria del que va passar i es que es cert que hi va
haver dificultats, algunes previstes i algunes no. Algunes s’haguessin pogut evitar però algunes no.
Aquesta
es l’essència dels nostres viatges: esport, aventura i camaraderia. Pura secta
“life style”. durant 6 dies de mtb amb mes de 368 km i uns 11.000 mt de
desnivell seguint bàsicament un recorregut senyalitzat per la federació de
ciclisme Francesa anomenat la “Transverdon”.
APROXIMACIÓ.
Aquest
any recuperarem la vella modalitat de sortir de l’illa amb vaixell, cosa que fa
encara mes autèntic el viatge, ja que partim rodant de casa fins al moll. Ens
reunirem devers les 10:30 al moll vell ( com sempre fins darrera hora no varem
saber de quin moll es sortia). Era una nit xafogosa en la que ni arran de mar
s’estava be, així que quan varem aconseguir embarcar desprès de que ens fessin
veure com pujaven tots els camions agrairem l’aire condicionat de l’interior. Ens
distribuirem als camarots seguint l’ordre de les reserves ( dada per recordar
per resoldre el misteri del quint passatger del final de l’historia) a un en gery, biel, pere i mapes i a l’altre
en randino, joan, bordils i miky.
Desprès
d’una plàcida nit en la que a un dels camarots ja sonaren les trompetes
arribarem al port de Barcelona de on amb un moment ens plantarem a l’oficina de
lloguer de cotxes de sixt parallel. El que ja no va ser tan ràpid va ser la
recollida de cotxes, en la que ens embolicarem absurdament esperant una altre
furgoneta mes petita de la que teníem reservada i que al final varem descartar desprès
de perdre mes d’una hora.
Iniciarem
la llarga travessa cap els Alps, amb la distribució habitual imposada pels barons
de la furgoneta: gery, randino i bigel, que no hi ha que els faci moure de la seva trona. El recorregut, a part de llarg va passar sense
majors incidències llevat de la pressió
que teníem per arribar a hora de sopar ( francesa), ja que teníem comanada
mitja pensió. A la fi arribarem i com era d’esperar no varem tenir gaire temps
de gaudir de la fresqueta que hi havia en aquell refugi perdut una mica de la
ma de Deu. Soparem un bon menú francès d’ensalada ( això si, sempre sense oli) i
un plat bomba de beixamel,patates i
bacon amb un pastis de poma de postra. Ens anàrem a dormir panxa plena i amb
els nervis típics del primer dia.
ETAPA 1. EMBRUN- BARCELONETE. 69 km 1850 mt desnivel
El Tunel “parpaillon”
La
primera etapa del nostre viatge no forma part del recorregut de la transverdon però
ens servia per connectar el recorregut amb un punt amb accés ferroviari que ens
servis per anar a recollir els cotxes un cop acabat el nostre particular tour.
Així desprès
de berenar el que seria el menú oficial de tots els dies : cafè francès, pa,
mantequilla, confitura i suc prefabricat, tornarem agafar els cotxes i
deiaxar-los aparcats prop de l’estació d’Embrun, a on quedaren aturats els si
dies que rodarem.
Ja
damunt les nostres muntures iniciarem la primera jornada que tenia un perfil
del mes senzill, una gran pujada i una gran baixada. 30 km de pujada mes o manco sostinguda, 15 km de forta
baixada i 15 mes de baixada suau fins Barcelonette.
Arrancarem
i aviat quedaren clares les posicions, un grup davanter encapçalat al principi
de les pujades per en Miky que a mitja pujada s’enrrecordava de que els de darrera quedaven despenjats,
seguit per en gery que responia a tots els atacs, tant els del principi com els
del final que anava propinant es Randino de manera aleatòria seguit sempre per en biel que com sempre conservava
la seva posició còmodament sense alterar el seu ritme. Al segon grup el que es
disputava era la penultima plaça, entre aquest narrador i en Joan. Ambdós, per
distintes causes anàvem curts de preparació Alpina i el nostre objectiu era
disputar la darrera posició, que en els darrers dies queda clarament en mans d’aquest
narrador.
Tot i
aquest resumen del que varen ser les
posicions en termes generals, en aquesta pujada s’incorporà el factor indisposició
per pizza a mitja pujada, que el pati en miky, que va decidir expulsar-la uns
pocs kilòmetres abans del Túnel.
Un
cop agrupats a la boca nord del túnel férem les fotos de rigor després que la bitwin
i el seu propietari fumador que ens va aparèixer
a mitja pujada decidís passar a l’altre banda per tornar a fumar-se un altre
cigarret.
Si la
boca Nord es espectacular la boca sud es impressionat, una vall totalment
deshabitada amb una pista que baixa serpentejant fins al fons de vall.
Iniciarem
la baixada, en la que els fotògrafs, pere i aquest servidor, estàvem un poc curtcircuitats
de tantes imatges que volíem treure i que era impossible que reflectissin la
immensitat del paisatge.
Un parell de reagrupaments mes i arribarem al final de la pista de terra
vora una font a la que recarregarem aigua i ja contents iniciarem la baixada
per asfalt d’aquestes que si un no toca fren pot agafar velocitat terminal. Ja sortint
de la vall vislumbrarem el poble de la Condamine i la fortalesa de Tornoux, que
de nou queda pendent de visita però que segur que qualque dia caurà. Ja que si
un es un “friqui” de les fortaleses militars no pot estar sense visitar el que
es anomenat el Versalles de les fortaleses. Un conjunt de fortificacions que
comencen a cota 1300 i acaben a cota 2000 tot comunicat per túnels excavats a
la roca.
Iniciem
el darrer tram de l’etapa del dia amb el sentit invers en que ho fe l’exèrcit
alemany en retirada a la desesperada i que escriví el darrer episodi bèl·lic d’aquest
indret i despres de que en gerar es trobes amb el seu idol i exemple, primer rodant suaument i desprès patint una mica quan el randinaire es
possa al cap de la fila i marcà un ritmet amb ganes d’acabar aviat.
Despres
de travessar Barcelonette arriverem al nostre punt de descans, el centre d’oxigenació
Jean Chaix a on ens esperava ja el seu
encarregat en Michel Nicolao que acabava de venir de fer una volta amb la seva
flamant bici de carretera marca look.
Dutxadets
i repartits de dos en dos, uns ens dedicarem a passar l’estona, altres feren
una cura de son contra les indigestion pizeres i altres anaren al poble a
comprar medicació pel líder que tot i sofrir “en silencio” com diu el famós anunci, necessitava d’aquesta pomada miraculosa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario