ALPS 2017 TRANSVERDOM (4)

6 d’Agost. ETAPA 4. LA COLLE SAINT MICHEL –LA BAUME  66 km 2010? mt

Lo sol perdrà la claredat /mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror / i tot lo món serà tristor.

Calor, molta calor, tots estem a la mateixa habitació i no hi ha qui dormi .

Un tro, renou d’aigua, plou, les hores passen i no hi ha qui dormi.

Ens aixequem i berenem, quin dia es ? , ningú ja s’enrrecorda, hi ha que continuar...

Reiniciem la marxa  amb un cel totalment encapotat que no presagia res de bo, avui duem  picnic a la motxilla, tot i que el recorregut passa per nombrosos pobles. Es igual, diuen que no volen tornar a passar fam. Desprès dels darrers fracassos, ja no es fien d’aquest narrador.

Així comencem a pujar per pistes cap un destí incert, sabent que si ens deixem  tirar carretera per avall aviat arribariem al mateix lloc. Sona un tro com si fos la quarta trompeta de l’Apocalipsi  i comença a ploure , cada cop amb mes força. Els que hem  optat per la lleugeresa en lloc de la seguretat d’una bona impermeabilització, aviat quedem  ben xops. Un cop arribats al punt mes alt d’aquest tram d’etapa  iniciem  la davallada per pista fins que el track ens  indica que tenim  que girar per agafar un tirany, que segons sembla baixa en forta pendent. Com sempre les preses i sobre tot el fred ens fan  prendre decisions errònies. Ens  pareix veure que si continuem per la pista arribarem  fàcilment a la carretera. Així tirem  per avall i en arribar a la suposada carretera, aquesta no es tal, sinó que es una simple pista que ens es una mica familiar. 

Continuem una mica mes i a la fi arribem a la carretera per la que  evidentment ens tirem cap avall fins que passem  pel davant de l’alberg a on hem dormit. Desprès d’una hora i mitja de colcar , tornem estar al punt d’inici i a mes a mes, totalment mullats.

Estem baixant a tota per la carretera, hi ha que recuperar el temps perdut:Tinc fred, molt de fred, estic cansat, molt cansat, tinc son, molta son, que faig aquí amb lo còmode que podria estar a casa . Fins ara almenys servia per guiar al grup en cas de dubte, ara ha quedat demostrat que ni per això. 

El cap se’n va en records estranys. Eter, record quan era petit com m’agradava ajudar a arrancar  el motor del cotxe aquells matins que feia tan de fred i desprès amb la calefacció en marxa, un arribava a l’escola amb un puntet estrany, ja no tenia fred, ja no tenia son, estava la mar de  be. Potser ara m’aniria be un poc d’eter per arrancar el motor i oblidar. Quines animalades que es feien abans,  ara, ara tot es mes sofisticat  però no hem canviat tant, aquest any he vist pastilletes de tot color. S’enriuen de les meves gominolas aptonia de decathlon , crec que enguany quasi tots prenen suplements vitamínics o ves a saber que, segurament no serveixen per gaire però impressiona veure les bossetes amb les píndoles de colors que han de prendre cada dia o els pots plens que duen.

Ens aturem en sec, el track de nou talla la carretera, el tirany que teníem que agafar a dalt continua baixant a tota. Uns decideixen incorporar-se al recorregut oficial, mentre altres decidim baixar un poc mes per la carretera. Així baixem 400 mt  de desnivell, els que anem per carretera ho fem amb un recorregut de 3,5 km i els que ho fan per tirany nomes amb 700 mt.

Continuem la marxa i deixem la carretera general per enfilar cap a Thorame: Ho tinc clar, necessito recuperar forces, tinc que dormir, avui retallaré i descansaré una mica al poble de baix.

Decidim arribar fins a Thorame-haute per prendre qualque cosa calenteta, un bon cafè amb llet amb uns autèntics croissants francesos  que comprem al forn i que encara estan calentets. Tot i que ens sentim millor,la roba segueix mulla i la meva decisió està pressa: em tiraré carretera avall llevant-me una pujada i al dinar m’incorporaré al grup en el poble  de Saint André les Alpes.

El grup continua,  els hi queda una bona pujada. Primer un tram que puja mes o menys sua i desprès  una forta pujada d’uns 14 km en els que han de salvar uns 600 mt de desnivell. Així ells han de fer  32 km fins que ens agrupem de nou i jo nomes 13 km de lleugera baixada.  A poc a poc va sortint el sol i la roba es va eixugant, a poc a poc un va recuperant la capacitat de raonar i tornen les càbales: Abandonar es desertar, això no es una guerra, es un viatge de plaer, però es pot tenir un viatge de plaer sofrint pujant muntanyes, passant set, passant gana, estant gelat de fred ?, si,  perquè això forma part de l’aventura, es consubstancial amb la bici,  si es això el que t’agrada,  perquè has abandonat ? ,  per alliberar al grup del mes dèbil. No es cert, saps que haguessin esperat, sempre ho han fet, si, però hi ha un punt en que les esperes poden ser insofribles... no  tenies que haver desertat...

A la fi arribo a saint André les Alps pensant en que faria n’Andreu en aquest viatge. El primer objectiu  es cercar si hi ha qualque lloc per netejar les bicis per quan arribin els altres poder fer-ho sense perdre temps. Dues voltes al poble ratifiquen que no hi ha cap lloc.  El segon objectiu es cercar a on aturar per prendre qualque cosa. Vora l’església hi ha una placeta amb barets i una zona amb gespa que te molt bona pinta. Així  agaf el picnic i  menjo l’insípid sanwitch amb la borsa de patatilla mentre bec una cocacascola que he comprat. Desprès del plàtan de postra encara em sobra temps per fer una becadeta. Fa fresqueta i un entra aviat en un somni profund fins que de cop i volta es desperta. Quina hora es ? ha passat una hora volant, ja son les tres i aquells encara no donen senyals de vida. Un bon cafetet per deixondir-se i decideixo  que potser sigui bona idea anar tirant per amunt, envií un washap que esper que rebin quan tinguin cobertura,i  així es, ja que quan duc uns pocs kilòmetres de pujada em diuen que ja estan al poble  i que prenen un refrigeri.

La pujada es d’uns 10 km per pista molt bona en que s’aconsegueix un desnivell de 400 mt, bons de dur per un que ha estat descansant i suposo que una mica mes mals de dur pels que duen ja un fort desnivell acumulat. Un cop arribat a dalt, cerc una ombra a on esperar una mica enfora de les cases que hi ha allà, ja que hi ha un ca que  no atura de lladrar cada vegada que detecta la meva presencia. A la fi sent el renou de rodes i un darrera l’altre arriben.

Ja de nou tots en grup reiniciem la marxa i tal com ja ens te acostumats aquest track un cop assolits la cota mes alta, la pista es torna tirany per començar a baixar. Cada cop que trobem una torrentera, arriba un pas una mica compromès. Així fem els darrers kilòmetres fins que de nou arribem a una nova pista que també com sempre, a poc a poc,  va millorant fins que es converteix amb una carreterona asfaltada que amb lleugera pujada ens deixa just desprès d’unes estranyes escultures  al poblet de la baume.

El llogaret, si es que arriba a  això es encantador, ningú diria que just allà devora, en aquelles escultures estranyes  que fa poc hem passat, hi ha un altre poblet bastant sinistre anomenat “mandarom shambhasalem” que es la ciutat sagrada d’una secta que practica el “omisme” i que es va fer famosa quan el 6 de novembre del 2001 va ser pressa per 150 gendarmes que entraren per dinamitar l’estàtua del seu líder que amb els seus  33 mt  d’alçada era evidentment totalment il·legal. Desprès com totes aquestes sectes varen sortir escàndols d’evasió d’imposts, pederàstia, etc, etc...

Tot i el mal rotllo que pot generar un lloc com aquest, ningú ens va dir res i nosaltres soparem ben contents i ben agust i desprès d’estirar una mica les cames cercant una mica de cobertura ens anàrem a dormir, en aquest cas en dues habitacions i amb bastant mes confort que la nit anterior. Aquest narrador de nou es sentia optimista,no ens podien passar mes incidències, o si.

ALBUM FOTOS 

RECORRIDO 3D