Avui etapa reina, tenim per davant un percal (Cecilio dixit) de 85 qm. i 2600 de desnivell, amb una pujada progresiva de trenta quilòmetres fins coronar el coll de la creu de l’Eixol a 2232 mts. Així que, després de la nostra excel·lent estada al refugi de Ras de Conques i amb les transmissions ben oliades, ens despedim de l’Eli i emprenem la ruta. Hem de pujar un poc per enllaçar el track al creuer del coll de Creu de Ras de Conques. Tot i que és prest, fa bon sol i no patim fred, peró des d’aquí, comencen amb davallada amb un tram de cinq quilòmetres per dins el bosc ombrívol, per pista amb molt bon estat i molt, molt ràpida, com sempre, i convé abrigar-se al màxim.
i no sabem res d'en Mapes.
Arribam a l’ermita de Santa Magdalena (1550 mts), de construcció romànica en perfecte estat. Està just devora el riu, i al punt de començar la pujada al primer coll del dia, coll de la creu de Badet situat a 1951 mts. Aprofitam per llevar-nos roba, menys en Gerard que va cagat de fred i no vol aturar fins que es recuperi. Començam la pujada,que té un pendent constant, que no vol dir que sigui fluix ja que té qualque punt del deu per cent. Són tirades llargues i enllaçades per curves, per dins un bosc de tonalitats ocres i vermelles, que més amunt desapareix per tonar al bosc d’abet.
i no sabem res d'en Mapes.
A un tram de sol retrobam el fredoler Gerard i ja tots plegats acabam la pujada. Un cop al coll de Badet feim un tram més o manco planer fins el coll de So. A un moment donat ens aturam a observar l’espectacular vista sobre uns poblets al fons de la vall de Tressó.
i no sabem res d'en Mapes.
Seguim la pista a la dreta, senyalitzada amb un prohibit exclussiu per veïns, primer de davallada i poc després reprén cap amunt durant més de tres qm. i mig fins arribar al coll de Portell de Finestres. Altre cop ens trobam amb una vista impressionant, on ens trobam just al front una bona perspectiva de l’Alt Pirineu.
i no sabem res d'en Mapes.
Tiram cap avall un parell de qm. i començam la pujada al darrer coll abans del dinar, el Cap d’Urdossa a 2107 mts. Anam per una pista que poc a poc s’estreny i s’omple de pedra, res de l’altre món per un mallorquí. Arribam a una esplanada on tenim una gran vista damunt unes valls. Des d’aquí ja veim el tram final per coronar i deduïm que ho harurem de fer a peu donat al fort pendent i la pedra, mássa tècnic i exigent pel que duim a sobre i pel que ens queda encara, només en Rol ho prova sens èxit.
i no sabem res d'en Mapes.
Un cop a dalt, ens queda el mateix però de baixada, un curtet descens molt empinat, amb molta pedra i escalonat, només apte pels més descenders. Ha estat l’unic tram complicat de tota la ruta. No en trobarem cap més tant difícil. Ens reagrupam a baix i aprofitam per una foto de grup i iniciam el llarg descens que ens espera, uns dotze quilòmetres i 1.200 mts negatius, per una bona pista però amb més pedra que de costum, amb ràpides curves on es pot tombar molt. A mitja baixad feim una aturada a l’ermita i refugi de Biuse on ho trobam tot tancat però conseguim fer una bona foto de l’interior de l’esglèsia, que sorprén pel seu cuidat estat.
i no sabem res d'en Mapes.
Acabam la baixada i pegam a la vall del riu Noguera Pallaresa, i a la carretera tiram cap amunt fins Llavorsí on dinarem molt bé a un baret familiar. Aquí a la fi tenim notícies d’en Mapes. Sabem que fins a les dotze no li han tingut llesta la bici i que no podrà coincidir amb nosaltres fins acabar l’etapa, això després d’empassar-se més de setanta quilòmetres de la carretera de la Seu cap a Llavorsí superant el gran coll de Farrera?, Burg?, Montesclado? (això no ho tenc molt clar), i després continuar pujant cap Espot. Nosaltres, ja ben dinats, reprenem la marxa cap la gran pujada fins el coll de Creu de l’Eixol. Sortim doncs de Llavorsí carretera amunt en direcció Esterri d’Aneu per, després de passar un túnel, voltam a l’esquerra i agafam una carreterona estreta i curvejada, amb cert pendent i d’asfalt vell que es va enfilant cap Arestui, un tranquil poblet ramader.
Només passat el poble, s’acaba l’asfalt i començam a pujar una pista a l’esquerra. Com que m’he hagut d’aturar a fer un recado, passat aquest punt m’està esperant en Biel, i més envant recuperam la resta del grup que va pujant tira a tira. Seguim pujant la pisteta, fins que a un moment donat decidim aturar a ressetejar el cul i l’esquena, tots menys en Gerard i en Biel que decideixen anar fent. Després d’uns estiraments i qualque barreta o gel reprenem la marxa. Hem de dir que l’ovella negra del viatge ha esta la motxilla, que ens ha suposat un lastre important, sobretot a qui no hem escatimat a l’hora de ficar-hi coses. Ja ens hem menjat una part del desnivell, però ens queda encara una bona pujada. L’aturada ens ha servit per recuperar un poc més de ritme. Després d’un tram de descans, la pista comença a picar de nou a la vegada que anem sortint de la zona bocosa.
El paisatge de nou és d’alta muntanya i per tant impressionant, cosa que no pot evitar que ens aturem a fer fotos, les ditxoses fotos que et fan rompre el ritme continuament però que no podem evitar fer. Passam devora un ramat de cavalls i seguim per una pista ampla on comença a aparéixer més pedra. Ens estam fent amunt i ens estam apropant al Coll de Rat, ja entre terreny de pastures i sense cap arbre a la vista. Fa vent fort i comença a fer fred.
Ens ve una zona de descans i passam el creuer amb la pista que ve de la vall Fosca, punt on començam a solapam amb el recorregut de la Pedals de Foc. Enfrontam el tram final, d’uns tres quilòmetres que seran els més durs de tota la pujada, donat el terreny pedregós, que afegit al que ja duim a sobre, fa que no hi hagi manera de dur ritme, tenint la sensació de que cada pedalada és com una arrencada. Podem tenir a la vista el petit tamany d’en Biel i Gerard ja que ara ja veim les llaçades que va fent la pista fins el final. Aquí veruem com en Rol, amb una pujada hight quality ens deixa enrera i corona distanciat de nosaltres, Antón, Torné, i Miquel, que tot el viatge dona la impressió de que és dels més forts. I discret també. És “potent i silenciós” com els Fujitsu (amb el permís d’Epson clar). Feim cim al coll de la Creu de l’Eixol, a la fi, amb una final de pujada tremendo, com hem dit. Foto de rigor, paisatge impesionant amb les muntanyes al front nostre que donen al parc d’Aiguestortes.
Ens abrigam ràpidament ( fa un vent i un fred que te cagues). Començam la baixada primer per les pistes de l’estació d’Espot, i després ja dins el bosc por la pista de Forcall. Anam a tota, a més de cinquanta a les llargues rectes de l’ample pista. Fa com por i tot. I així deu quilòmetres des de que hem coronat. La part final, ja amb el poble a la vista, el feim per la carretera que puja a l’estació. Arribam a Espot on ja ens espera en Mapes que fa poc que ha arribat del seu periple. Ens instal·lam a l’hotel Encantats, elegant i acollidor, de fusteta, i ràpidament anem a la dutxa a entrar en calor.
Després, abans de sopar, feim un petit, molt petit, passeig pel poble i ens refugiam al bar i restaurant cal Juquim, on també hi soparem. Hem de dir que el moment del sopar és el moment més feliç de cada dia, no només per lo bé que menjam, si no perquè tenim la satisfacció del que hem fet hi ho podem rememorar i també fer unes rialles, que mai falten en aquestes ocasions.
i no sabem res d'en Mapes.
Arribam a l’ermita de Santa Magdalena (1550 mts), de construcció romànica en perfecte estat. Està just devora el riu, i al punt de començar la pujada al primer coll del dia, coll de la creu de Badet situat a 1951 mts. Aprofitam per llevar-nos roba, menys en Gerard que va cagat de fred i no vol aturar fins que es recuperi. Començam la pujada,que té un pendent constant, que no vol dir que sigui fluix ja que té qualque punt del deu per cent. Són tirades llargues i enllaçades per curves, per dins un bosc de tonalitats ocres i vermelles, que més amunt desapareix per tonar al bosc d’abet.
i no sabem res d'en Mapes.
A un tram de sol retrobam el fredoler Gerard i ja tots plegats acabam la pujada. Un cop al coll de Badet feim un tram més o manco planer fins el coll de So. A un moment donat ens aturam a observar l’espectacular vista sobre uns poblets al fons de la vall de Tressó.
i no sabem res d'en Mapes.
Seguim la pista a la dreta, senyalitzada amb un prohibit exclussiu per veïns, primer de davallada i poc després reprén cap amunt durant més de tres qm. i mig fins arribar al coll de Portell de Finestres. Altre cop ens trobam amb una vista impressionant, on ens trobam just al front una bona perspectiva de l’Alt Pirineu.
i no sabem res d'en Mapes.
Tiram cap avall un parell de qm. i començam la pujada al darrer coll abans del dinar, el Cap d’Urdossa a 2107 mts. Anam per una pista que poc a poc s’estreny i s’omple de pedra, res de l’altre món per un mallorquí. Arribam a una esplanada on tenim una gran vista damunt unes valls. Des d’aquí ja veim el tram final per coronar i deduïm que ho harurem de fer a peu donat al fort pendent i la pedra, mássa tècnic i exigent pel que duim a sobre i pel que ens queda encara, només en Rol ho prova sens èxit.
i no sabem res d'en Mapes.
Un cop a dalt, ens queda el mateix però de baixada, un curtet descens molt empinat, amb molta pedra i escalonat, només apte pels més descenders. Ha estat l’unic tram complicat de tota la ruta. No en trobarem cap més tant difícil. Ens reagrupam a baix i aprofitam per una foto de grup i iniciam el llarg descens que ens espera, uns dotze quilòmetres i 1.200 mts negatius, per una bona pista però amb més pedra que de costum, amb ràpides curves on es pot tombar molt. A mitja baixad feim una aturada a l’ermita i refugi de Biuse on ho trobam tot tancat però conseguim fer una bona foto de l’interior de l’esglèsia, que sorprén pel seu cuidat estat.
i no sabem res d'en Mapes.
Acabam la baixada i pegam a la vall del riu Noguera Pallaresa, i a la carretera tiram cap amunt fins Llavorsí on dinarem molt bé a un baret familiar. Aquí a la fi tenim notícies d’en Mapes. Sabem que fins a les dotze no li han tingut llesta la bici i que no podrà coincidir amb nosaltres fins acabar l’etapa, això després d’empassar-se més de setanta quilòmetres de la carretera de la Seu cap a Llavorsí superant el gran coll de Farrera?, Burg?, Montesclado? (això no ho tenc molt clar), i després continuar pujant cap Espot. Nosaltres, ja ben dinats, reprenem la marxa cap la gran pujada fins el coll de Creu de l’Eixol. Sortim doncs de Llavorsí carretera amunt en direcció Esterri d’Aneu per, després de passar un túnel, voltam a l’esquerra i agafam una carreterona estreta i curvejada, amb cert pendent i d’asfalt vell que es va enfilant cap Arestui, un tranquil poblet ramader.
Només passat el poble, s’acaba l’asfalt i començam a pujar una pista a l’esquerra. Com que m’he hagut d’aturar a fer un recado, passat aquest punt m’està esperant en Biel, i més envant recuperam la resta del grup que va pujant tira a tira. Seguim pujant la pisteta, fins que a un moment donat decidim aturar a ressetejar el cul i l’esquena, tots menys en Gerard i en Biel que decideixen anar fent. Després d’uns estiraments i qualque barreta o gel reprenem la marxa. Hem de dir que l’ovella negra del viatge ha esta la motxilla, que ens ha suposat un lastre important, sobretot a qui no hem escatimat a l’hora de ficar-hi coses. Ja ens hem menjat una part del desnivell, però ens queda encara una bona pujada. L’aturada ens ha servit per recuperar un poc més de ritme. Després d’un tram de descans, la pista comença a picar de nou a la vegada que anem sortint de la zona bocosa.
El paisatge de nou és d’alta muntanya i per tant impressionant, cosa que no pot evitar que ens aturem a fer fotos, les ditxoses fotos que et fan rompre el ritme continuament però que no podem evitar fer. Passam devora un ramat de cavalls i seguim per una pista ampla on comença a aparéixer més pedra. Ens estam fent amunt i ens estam apropant al Coll de Rat, ja entre terreny de pastures i sense cap arbre a la vista. Fa vent fort i comença a fer fred.
Ens ve una zona de descans i passam el creuer amb la pista que ve de la vall Fosca, punt on començam a solapam amb el recorregut de la Pedals de Foc. Enfrontam el tram final, d’uns tres quilòmetres que seran els més durs de tota la pujada, donat el terreny pedregós, que afegit al que ja duim a sobre, fa que no hi hagi manera de dur ritme, tenint la sensació de que cada pedalada és com una arrencada. Podem tenir a la vista el petit tamany d’en Biel i Gerard ja que ara ja veim les llaçades que va fent la pista fins el final. Aquí veruem com en Rol, amb una pujada hight quality ens deixa enrera i corona distanciat de nosaltres, Antón, Torné, i Miquel, que tot el viatge dona la impressió de que és dels més forts. I discret també. És “potent i silenciós” com els Fujitsu (amb el permís d’Epson clar). Feim cim al coll de la Creu de l’Eixol, a la fi, amb una final de pujada tremendo, com hem dit. Foto de rigor, paisatge impesionant amb les muntanyes al front nostre que donen al parc d’Aiguestortes.
Ens abrigam ràpidament ( fa un vent i un fred que te cagues). Començam la baixada primer per les pistes de l’estació d’Espot, i després ja dins el bosc por la pista de Forcall. Anam a tota, a més de cinquanta a les llargues rectes de l’ample pista. Fa com por i tot. I així deu quilòmetres des de que hem coronat. La part final, ja amb el poble a la vista, el feim per la carretera que puja a l’estació. Arribam a Espot on ja ens espera en Mapes que fa poc que ha arribat del seu periple. Ens instal·lam a l’hotel Encantats, elegant i acollidor, de fusteta, i ràpidament anem a la dutxa a entrar en calor.
Després, abans de sopar, feim un petit, molt petit, passeig pel poble i ens refugiam al bar i restaurant cal Juquim, on també hi soparem. Hem de dir que el moment del sopar és el moment més feliç de cada dia, no només per lo bé que menjam, si no perquè tenim la satisfacció del que hem fet hi ho podem rememorar i també fer unes rialles, que mai falten en aquestes ocasions.
Total 85 quilòmetres i 2560 mts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario