Un any mes que en Cecilio ens posà a prova, i ja fan 6 que ens va deixar aquell 23 de Gener.
“Cabrones” cridava quan volia
arengar al grup, bastava que ell es poses al davant de qualsevol aventura perquè
segur que aquesta sortís, sempre pareixia que es regia pel caos, però darrera
aquella imatge hi havia el seny i la cordura i per això tots el seguíem.
“ esto es todo lo que puedes”
cridava a la turmenta del 2011 que arrasà amb milers d’arbres a Mallorca, quan estàvem
amagats darrera
la paret del coll de les cases de neu del Massanella i no ens atrevíem a
sortir.
Avui feia fred, plovia una
mica i feia molta mandra sortir del bar
a on ens hem aturat a berenar a Alaro, però si en Cecilio pujava tot sol de
vespre i amb temperatures infernals al castell d'Alaro, nosaltres no el podíem decebre. Hem pujat perquè en
Cecilio ens ha acompanyat un any mes mentre en el capet d’aquest narrador, que ha quedat
despenjat del grup, ressonava la seva veu “ cabrones no me vais a dejar”.
8:30 (horari hivernal) a la BP: vp, bigel, pere, fran, torner, Andreu i mapes a punt de partir rebem missatge d’en gery que estava
gripos i amb febre demanant 5 minuts de
cortesia ja que al final ha decidit venir. Be els 5 s'han convertit en uns
quants mes però a la fi hem partit via directa cap a Lloseta, es a dir per son Macià, es Caulls, ( a on en bigel i en fran s’han enredat amb la sortida sense passar pel
Festival) camí de sa bomba ( a on s’ha incorporat n’anton) i camí del Raiguer ( a on s’ha incorporat en
Tia). Un cop hem passat el camí de son Bonifai ja hem sentit el renou de l’aigua del torrent d’Aumedrà.
Efectivament tal com ens temíem quan hem arribat a les cases i teníem que
travessar-lo, baixava tanta aigua que era evident que si el passàvem ens banyaríem els peus,ja que en aquell punt devien passar uns 40 cm d’aigua.
Desprès de
dubtar una estona si passar o no, decidim provar
a demanar si ens deixen passar per les cases i així aprofitar el pont
que hi ha al darrera. Enfilem per la carrera de mes a la dreta i com que no hi
ha ningú la passem però aviat ens adonem que per allà no anem be i quan tornem
ja ens trobem a l’Amo que veient que som autòctons ens diu que hem d’anar cap a
la casa de mes a l’esquerra bordejant el torrent, així ho fem els covards que no ens hem atrevit a passar i hem conseguit superat el
torrent amb els peus eixuts.
Una tonteria com aquesta es la
que fa que els urbanitas contemporanis com nosaltres en que tot sembla senzill ens
adonem del valor que te un simple pont
sobre un riu o un torrent. Una petita infraestructura que pot permetre, en el nostre cas, que vagis amb els peus eixuts o no i tal com
ens contava un dia en Jon Ander aquest fet pot ser trascendental, ja que en un raid el seu equip va decidir aturar i
llevar- se les sabates i roba per passar
un riu i gracies a que ells anaven eixuts no acabaren amb hipoipotermies
com als altres equips i al final guanyaren.
Reiniciarem la marxa pujant pel camí
de Tossals que avui era mes espectacular que mai gracies al renou dels bots d’aigua
del torrent. Després de nombroses aturades per gaudir de l’espectacle de l’aigua
arribarem al desviament cap a Solleric a
on de nou ens trobarem que el camí vell estava mig anegat, pel que alguns
optem per anar pel camí de carro
mentre altres s’aventuren a pujar per aquell amb el perill, com li ha passat a en biel, que ha acabat també amb els peus dins l’aigua. Agrupats al collet hem iniciat la baixada per la
pista i en el desviament cap a Oli Clar els de davant han continuat per avall mentre aquest narrador s’aturava a esperar als que suposadament estaven a darrera.
Al veure que ningú venia he pensat que anava errat i que era el darrer així que he anat tirant. En arribar a la sortida del camí de Sollerich i un cop de nou
travessat el torrent, en aquest cas el de Solleric, els pocs que estàvem a la
barrera decidim continuar fins al Bar a on ens esperava ja en fernando que de
nou està una mica en hores baixes. Allà aquest narrador ha constatat que no hi
havia mes bicis i que per tant la resta realment anava per darrera. Desprès d’una
estona ha arribat en VP i ens ha contat que havia destruït, el disc de fre. Increïble però
cert, aquest ha quedat totalment deslligat de l’eix.
Uns minuts mes tard han arribat la resta i hem iniciat el berenar, ben calentets mentre a afora el dia
continuava gris i pluginós. Arribat l’hora de partir i tal com hem dit si no hagués
estat perquè en Cecilio ens esperava i ens volia posar a prova cap hagués
pujat, però ho hem fet per ell i hem rigut de nou una estona recordant-lo.
Com que
ja havíem complit, retallem i modifiquem la ruta sense cap problema. Així partim cap a ciutat davallant el pujat per anar cap el camí de sa taulera,
raiguer, son piza, son macia i aturada al bar dels poals de cervesa a on de nou hem quedat a fer la xarradeta fent que els que ens hem aturarat de nou hem arribat tard a casa.
Però el dia d’en Cecilio no ha acabat aquí, de nou ens hem retrobat a les 20:15 a Sant Jordi a una festa sorpresa
que la dona de n’Anton havia preparat pel seu 40 aniversari. Veure la cara d’estorat
al veure el munt de gent que s’havia reunit per felicitar-lo ha valgut la pena així
com poder saludar a la dona d’en Cecilio i el seu fill que es la seva viva
imatge.
Un dia complet en el que s’han ajuntat el record a un dels mes grans
sectaris amb la celebració de l’aniversari del seu hereu que es n’Anton.
82 Km i 1000 mt desnivell
1 comentario:
Què bé tot. 1 dia sectari complet=1 dia de felicitat.
Publicar un comentario