Ben berenats i amb les màquines a punt (llavors veurem que no tant) arrencam a l’hora prevista el que ha de ser la segona etapa de la nostra particular gtpc, amb un ambient fred i boirós. Com ja vàrem comentar, ens toca remuntar un parell de quilòmetres fins recuperar el track, a partir d’on tindren per davant una pujada de vuit qm i mig, la meitat dels quals són d’asfalt, però de fort pendent, fins arribar al refugi de cap del Rec. Aquí reagrupam i iniciam, ja per pista, la part de pujada que ens queda fins la Cota del Pradell, ni més ni menys que a 2148 mts., pujada que feim per unes pistes en excel·lent estat i ja sense boires i amb sol agradable. Això si, la temperatura és fresqueta encara.
Un cop a dalt, ens aturam a observar les vistes, concretament la que orienta cap al sur on tenim tota la perspectiva de la serralada del Cadí-Moixeró. Impresionant, no ens cansam de repetir-ho. Reprenem la marxa, i ara, durant uns sis quilòmetres mantindrem la cota, transitant per un tram de pla i suau puja i baixa, arribant a la zona del pas de la Pera i els estanys del mateix nom. Per aquí coincidim amb un gros grup de bíkers que no sabem de per on són. Fotos de rigor i continuam per un tram de baixada per després enfilar una pujada de quasi tres qm fins coronar el coll de la font d’Aristot, tornam estar fregant els 2200 mts d’alçada. I és que aquesta és una de les característiques de la gtpc, etapes que cerquen l’alçada, amb qualquns colls de important duresa, i a més amb no gaire asfalt, que es redueix a petits trams d’enllaç i a la primera part d’alguns colls. Tot un èxit.
Un cop a dalt, ens aturam a observar les vistes, concretament la que orienta cap al sur on tenim tota la perspectiva de la serralada del Cadí-Moixeró. Impresionant, no ens cansam de repetir-ho. Reprenem la marxa, i ara, durant uns sis quilòmetres mantindrem la cota, transitant per un tram de pla i suau puja i baixa, arribant a la zona del pas de la Pera i els estanys del mateix nom. Per aquí coincidim amb un gros grup de bíkers que no sabem de per on són. Fotos de rigor i continuam per un tram de baixada per després enfilar una pujada de quasi tres qm fins coronar el coll de la font d’Aristot, tornam estar fregant els 2200 mts d’alçada. I és que aquesta és una de les característiques de la gtpc, etapes que cerquen l’alçada, amb qualquns colls de important duresa, i a més amb no gaire asfalt, que es redueix a petits trams d’enllaç i a la primera part d’alguns colls. Tot un èxit.
Reprenem la marxa iniciant un descens de més de cinq quilòmetres (a partir d’ara en farem més de baixades llargues i de molt llargues). Arribam a un punt on tenim una excel·lent vista damun la vall del riu Bescaran. Travessam aquesta vall i iniciam la pujada als colls de Cintó i de Sarset de quasi sis qm en total i que ens tornarà a situar a 2135 mts.
En aquest punt ens trobam fent frontera amb Andorra, a les mateixes portes de l’àrea de l’estació d’esquí nòrdic de la Rabassa. A partir d’aquí comencen un llarg, molt llarg, descens cap Arcavell. Són catorze qm perdent una alçada de més de mil metres. A mitja davallada, però, ens hem d’aturar ja que en Rol té una punxada. Per davant aniran en Gerard que no se n`ha adonat i en Mapes que també tira per no haver-lo d’esperar. Com la la punxada és problemàtica perdem més temps de l’esperat i als dos escapats se-l’s farà llarga l’espera a Arcavell, on hem de dinar ja que pareix que és millor opció que fer-ho a la Farga de Moles, a baix de tot.
Ens dirigim al restaurant cal Pintor, on ens preparen uns macarrons i unes butifarres amb patates fregides. Molt bé, però haguéssim agraït un poquet més de calidesa al local ja que vam passar un poc de fred. Cafetet i continuam la marxa per un inclinat caminet a vegades pedrós a vegades encimentat fins que ens plantam a la mateixa carretera d’Andorra pràcticament a la frontera, on hem de tirar un poc cap avall. Just travessat el riu Valira, ens desviam a la dreta en direcció a Sant Joan Fumat. És un tram d’asfalt per una carreterona estreta que es va enfilant per la vall del riu, i com sempre gozant d’una fantàstica vista. Hem de dir que estam enfrontant una gran pujada des de que he deixat la carretera d’Andorra, en total uns vint-i-un qm fins que arribem a destí.
Un poc abans d’arribar a Civis, deixam l’asfalt i ens desviam a l’esquerra per agafar una pista que transcorre inicialment per un bosc d’arbres rojencs, típica imatge de tardor, abandonant ja la vall de Valira i enfilant cap el coll d’Ares, a 1874 mts d’alçada. Mentre anam fent a ritmet, es produeix el drama i segona avaria del dia: mestre Mapes, a un moment donat i com si d’una execució es tractàs, decideix amollar tota la força del polze (pulgar para los forasters) sobre el polsador del canvi. El resultat, la roda s’engoleix tot el canvi fent-lo miques, tal qual, sense donar-li opció a avís previ. Quin home!, tan sensible amb la natura i el medi i tan insensible amb les màquines. Ens posam per feina per recuperar qualqunes constants vitals de la pre-jubilada Specialized, mentre altres recullen peces de per tot i mentre n’Antón i en Biel van fent camí tira a tira. Amanim un singlespeed, mentre el maltractador mecànic enllesteix un pla de salvament: partirà cap avall (tanta sort que és així), agafarà carretera fins la Seu d’Urgell i passarà la nit allà, a un hotelet de picatas fins que l’endemà trobi una tenda on li posin un canvi nou. Conclusió, es perdrà el que queda d’etapa d’avui i tota la de demà, l'etapa reina. A més, quedarem incomunicats fins l'endemà.
En aquest punt ens trobam fent frontera amb Andorra, a les mateixes portes de l’àrea de l’estació d’esquí nòrdic de la Rabassa. A partir d’aquí comencen un llarg, molt llarg, descens cap Arcavell. Són catorze qm perdent una alçada de més de mil metres. A mitja davallada, però, ens hem d’aturar ja que en Rol té una punxada. Per davant aniran en Gerard que no se n`ha adonat i en Mapes que també tira per no haver-lo d’esperar. Com la la punxada és problemàtica perdem més temps de l’esperat i als dos escapats se-l’s farà llarga l’espera a Arcavell, on hem de dinar ja que pareix que és millor opció que fer-ho a la Farga de Moles, a baix de tot.
Ens dirigim al restaurant cal Pintor, on ens preparen uns macarrons i unes butifarres amb patates fregides. Molt bé, però haguéssim agraït un poquet més de calidesa al local ja que vam passar un poc de fred. Cafetet i continuam la marxa per un inclinat caminet a vegades pedrós a vegades encimentat fins que ens plantam a la mateixa carretera d’Andorra pràcticament a la frontera, on hem de tirar un poc cap avall. Just travessat el riu Valira, ens desviam a la dreta en direcció a Sant Joan Fumat. És un tram d’asfalt per una carreterona estreta que es va enfilant per la vall del riu, i com sempre gozant d’una fantàstica vista. Hem de dir que estam enfrontant una gran pujada des de que he deixat la carretera d’Andorra, en total uns vint-i-un qm fins que arribem a destí.
Un poc abans d’arribar a Civis, deixam l’asfalt i ens desviam a l’esquerra per agafar una pista que transcorre inicialment per un bosc d’arbres rojencs, típica imatge de tardor, abandonant ja la vall de Valira i enfilant cap el coll d’Ares, a 1874 mts d’alçada. Mentre anam fent a ritmet, es produeix el drama i segona avaria del dia: mestre Mapes, a un moment donat i com si d’una execució es tractàs, decideix amollar tota la força del polze (pulgar para los forasters) sobre el polsador del canvi. El resultat, la roda s’engoleix tot el canvi fent-lo miques, tal qual, sense donar-li opció a avís previ. Quin home!, tan sensible amb la natura i el medi i tan insensible amb les màquines. Ens posam per feina per recuperar qualqunes constants vitals de la pre-jubilada Specialized, mentre altres recullen peces de per tot i mentre n’Antón i en Biel van fent camí tira a tira. Amanim un singlespeed, mentre el maltractador mecànic enllesteix un pla de salvament: partirà cap avall (tanta sort que és així), agafarà carretera fins la Seu d’Urgell i passarà la nit allà, a un hotelet de picatas fins que l’endemà trobi una tenda on li posin un canvi nou. Conclusió, es perdrà el que queda d’etapa d’avui i tota la de demà, l'etapa reina. A més, quedarem incomunicats fins l'endemà.
Així que, Bordoy, Gerard, Rol i servidor reiniciam la marxa. Comence a fer fred ja que el sol ja està baixant i estam ja pels 1700 mts. Coronam el coll d’Ares, on aquest servidor, cansat de malviure, aprofita per fer un Domoulin. Hem de dir que durant aquest viatge aprendrem el significats de certes expresions que s’afegeixen a altres com les de fer un Gerardo: fer un Mapes (sobretot a primera hora del matí) o fer un Miqui (que té que veure amb alguna cosa relacionada amb les ametlles, no sé...).
Ens queda ara el darrer esforç i primer en descens i després d’un tram un tant enfangat de pujada, coronam el coll de Grau, a 1972 mts. A n’aquest punt, ens deviam del track per arribar en baixada al refugi de Ras de Conques on passarem la nit.
Ens atén al refugi una simpàtica hospedera de cuyo nombre no puedo acordarme...Geraaard...que només veure'ns arribar morts de fred ens prepara un cacao calentet, i ja veim que millor no podem haver topat. Tot seguit demanam per dutxar-nos al que ens contesta l'esmentada al·lota que tot i que hi ha aigua calenta el bany és fora i és com estar a l'intemperi (en poques paraules, que no hi ha collons). Quan ja hem entrat en calor anem a instal·lar-nos a l'habitació, en aquest cas una per a tothom a lliterres en sèrie. Tornam a la sala/cuina/menjador/estar i passam el rato parlant amb...Geraaard! A l'hora del sopar ens treu una ollada de sopa amb carn i verdura (hierbajos esos per n'Antón) que ens sap a glòria i després ens prepara una torrada a la foganya de butifarres i altres viandes. Això si, per beure aigua, però ens és igual. Postres i sobre-taula de xerrades i anèctodes, fins que cau el primer, en Miquel que ja està de bajón. Després d'un rato i quan en Gerard ja li ha contat les seves batalletes plegam tots a dormir que demà tenim etapa reina. La nit transcorre plàcidament entre renou de compressors (s'hi apunta tothom) i flatulències vàries (això exclussiu d'uns quans).
Total: 76 quilòmetres i 2600 mts de desnivell. i demà més
Ens atén al refugi una simpàtica hospedera de cuyo nombre no puedo acordarme...Geraaard...que només veure'ns arribar morts de fred ens prepara un cacao calentet, i ja veim que millor no podem haver topat. Tot seguit demanam per dutxar-nos al que ens contesta l'esmentada al·lota que tot i que hi ha aigua calenta el bany és fora i és com estar a l'intemperi (en poques paraules, que no hi ha collons). Quan ja hem entrat en calor anem a instal·lar-nos a l'habitació, en aquest cas una per a tothom a lliterres en sèrie. Tornam a la sala/cuina/menjador/estar i passam el rato parlant amb...Geraaard! A l'hora del sopar ens treu una ollada de sopa amb carn i verdura (hierbajos esos per n'Antón) que ens sap a glòria i després ens prepara una torrada a la foganya de butifarres i altres viandes. Això si, per beure aigua, però ens és igual. Postres i sobre-taula de xerrades i anèctodes, fins que cau el primer, en Miquel que ja està de bajón. Després d'un rato i quan en Gerard ja li ha contat les seves batalletes plegam tots a dormir que demà tenim etapa reina. La nit transcorre plàcidament entre renou de compressors (s'hi apunta tothom) i flatulències vàries (això exclussiu d'uns quans).
Total: 76 quilòmetres i 2600 mts de desnivell. i demà més
