LLUC mtb, sbt 7 des

Dins el cor de la muntanya,  Mallorca guarda un tresor...

Germans, en Santa companya pugem a la casa d'or!

Desprès  del divendres festiu, eren les tantes del vespre i encara no havíem organitzat res . Per altre banda aquest narrador anava una mica desorientat ja que en aquesta sortida presentava en societat la seva primera 29 i no tenia molt clar si el procés d’adaptació seria molt traumàtic. 

Així al final ens decantarem per una sortida rodadora fins a Caimari, per desprès pujar a Lluc, berenar a cas Gallet i fer una volta per allà  absorbint així l’energia positiva que emana d’aquell indret.
8,00 a on sempre: salvador, miky, bigel, andreu, kiko, vp , pere, joan, fran, i mapes  i en segona convocatòria a les 9 a can franco : raul,  micot, tia i yerar que també estrenava bici (Be, era una Scot igual que la que tenia peró amb el quadre d'aquest any que ve i components encara mes ultralight i pijos dels que duia abans ). 

El recorregut el mes ràpid i directe cap a lluc:  son macia, es caulls, i una petita incorporació una mica temerària d´en salvador, que ens va dur per ses vinyes des caulls, pel camí que sempre fèiem però sortint arran de vies i per tant, jugant-nos una mica el tipo. Des de can franco fins a Selva llevat d’un bocinet de terra per binissalem tot va ser asfalt, però teníem que fer via per arribar d’hora a cas Gallet.

A Selva (Jungle, en idioma Til ) agafarem els trams que queden del vell camí de lluc per sortir a la corba passat el cementiri. Per recuperar  de nou el vell traçat, ens ficarem  per darrera un guardarail  el que fa que ara  el accés a aquest tram de cami sigui un poc mes complicat, cosa que segurament va ser la conseqüència per la que en Fran  no va veure per on sortia volant el seu GPS. Com que hi havia presa els de davant no esperarem a ningú i tothom va anar pujant al seu ritme, com pogué i per on va saber, ja que la veritat es que  fou un petit desgavell. 

En arribar en es Gallet en micot partí cap a cases mentre els altres ens posarem a taula a esperar el berenar i a que arribessin els perduts. Així a mitjan berenar aparegué en ff i quan ja acabaven de menjar  arribà en Salvador. En fran, no va arribar, ja que es veu que es va quedar cercant el Gps sense massa èxit, ja que desprès de mes de tres hores de trescar per dins les herbes decidí deixar-ho fer i tornar sobre les seves passes per veure si es que l’havia perdut en qualque altre lloc.

Panxa plena, (hi ha que dir que la qualitat  del menjar a baixat una mica) reiniciarem la marxa, primer baixant cap a lluc seguint el GR per son Amer i desprès enfilant el camí vell de Pollença, que el deixarem a la carretera per anar a cercar els camins dels pixarells i  fer una volta per aquests boscos que pareixen mes del nord d’Europa que de Mallorca. A Binifaldo partirem cap el coll pelat i d’allà ja enfilarem de nou cap es guix per tornar a davallar el camí vell.  A Selva, crec que en Ff i en Salvador partirem cap a Inca i no sabem molt be si arribaren a temps a  agafar el tren , els que si ho feren varen ser en Joan i en Pere, que també tenien presa i anaren a cercar-lo a on sempre hem anat. En ff, deia que el mes curt era anar a Inca ja que funciona per intuïcions i no te dins el cap les mesures i distancies com nosaltres les tenim. Si un ho mira veurà que de Selva a l’estació d’Inca hi ha uns  6,5 km, en canvi de Selva a Lloseta n’hi ha uns  5,5 km i a mes a mes si un va just de temps, el tren passa mes tard per Lloseta, per lo que es guanyen  cinc minuts mes. 

Diu el senyor Torner que les tornades son de les 29, i com no podia ser d’altre manera així va ser, ja que la tornada cap a ciutat va ser per carreterones i pistes rapides : cami des raiguer, son pizanet i son macia. Aquí aquest narrador pogué comprovar que l’afirmació d’en Toni era certa, ja que considerant que l’estat físic d’aquest que escriu era igual de lamentable que el dels caps de setmana passats, en  aquest dissabte va poder seguir amb bastant menys patiment al grup, prova de que qualque cosa deuen aportar les  29.

102 km i 1400 mt de desnivell.

Per acabar la crònica , confessaré públicament que es cert que les 29 van millor, almenys pel recorregut que  férem aquest dissabte. Per pistes son mes rapides, per camins pedregosos i bonyarruts superen en mes  facilitats els obstacles, pujar i davallar l’empedrat de Lluc no te color. En tiranys de davallada es comporta amb molta tranquil·litat i et dona seguretat. L’únic moment que em va preocupar va ser pujant rampes molt fortes en que vaig trobar que anava una mica mes just de forces que amb la 26. I com no donar les gracies a en Joan i a la gent de Bimont  que han aconseguit alleugerar  una miqueta la  bici adaptant-la al pressupost que en aquest moments complicats podia invertir aquest narrador.