Cx or not CX, that is
the question ?
Com ja comença a ser
habitual per aquestes dates s’ha tornat a desenterrar el CX per acontentar als desesperats que no poden estar cap moment de
l’any sense carreres i a les tendes de bicis que així també aconsegueixen vendre qualque trasto
d’aquets. Així en Joan que es mou per aquests ambients competitius -comercials,
intentà convertir-nos a aquesta religió.
Però la nostra fe és solida i nosaltres nomes reconeixem un sol Deu. Així
aquest dissabte mentre en Joan predicava i conduïa a un remat de descarrilats,
nosaltres continuarem amb la nostra tradicional litúrgia.
Allà ens agruparem tots i partirem cap a son Brondo, obrint les
barreres de sa carretereta que un bon home, com que ens ha vist amb la
intenció d’anar cap allà, les havia tancat davant nosaltres fent una feinada. Segur que feia mesos o anys que ningú les tancava. Passat Valldemosa que la varem travessar per carrerons per aixi evitar anar
per
davant can molines varem iniciar la gran pujada des cairats. Com era
d’esperar els bons varen fer un cero i els petats varem fer un munt de peus.
Bici
en es coll pujarem els primers trams del camí de s’arxiduc per desprès començar a colcar per aquest meravellós
indret. Hi haurem passat mil vegades però mai ens cansem d’anar-hi. Al arribar
al pla de ses aritges hcontinuarem cap
el caragoli per així fer el tram mes espectacular del camí i arribar en davallada fins s’estret de son Gallard.
Ara ja nomes
quedava la fantàstica baixada cap a les ermites que la ferem amb un moment. En
arribar en es mirador des tudons en ff i en matgi com que tenien presa tiraren
cap a la carretera mentre la resta pujarem fins l’ermita per fer un poc mes de
terra. Com que ja era ben hora de berenar partirem cap a los tilos ( ara una
nova sucursal de can molines ) sense endoiar mes .
Allà mentre menjàvem, comença a ploure, al igual que el cap de setmana passat pareixia que ho teníem tot cronometrat ja que en acabar , també aturà de ploure.
Allà mentre menjàvem, comença a ploure, al igual que el cap de setmana passat pareixia que ho teníem tot cronometrat ja que en acabar , també aturà de ploure.
Tot i això, a fora feia un
fred que pelava i el cel continuava ben
encapotat i com que no hi havia moltes ganes de guerra varen decidir fugir cap a
ciutat.
Deixarem en yerar a s’estret i la resta arribarem a ciutat per s’esglaieta , ses rotgetes i son espanyol.
Bona volta per un dissabte en que no teníem gens clar si podríem sortir o no.
57 miserables kilòmetres
i 1256 mt de desnivell
1 comentario:
Bona Volta....menos mal de sa crónica...ja quasi no m'enrecordaba....una semana de retras.....clar
bici nova....
Publicar un comentario