PAS LLIS, sbt 14 des

Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. / Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.  / És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa, / ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses. / Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit. / I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,/sabràs el que volen dir les Ítaques. 

Lluis Llach

 Feia mesos que en yerar ens parlava d’un lloc inèdit, especial, però per arribar-hi feia falta  una gesta heroica ja que el camí estava en un lloc remot fora dels nostres recorreguts habituals. Els vells del grup el recordàvem vagament com a no accessible per les nostres naus però la insistència d’en Jason yerar i la promesa d’aquest paredis perdut recentment recuperat i habilitat  ens arrossegà a tots. L’espera per la partida de l’expedició es demorà, però a la fi s’adonaren les condicions  per el dissabte abans del solstici d’hivern.

Jàsonyerar convocà tots els herois de Grècia a acompanyar-lo en un viatge tan ple de risc com de glòria. Deu herois (argonautes) acudiren coratjosos a la crida: herculesaldo, anton,tia,vp, salvatore, jeronimus, pietro, bigel, andriu i mapes partirem cap a l’aventura i la recerca del velló d’or. Al principi la travessa fou plàcida i sense gaires incidents així passarem passatemps  i raixa amb un exhalar. De sobte  ens trobarem el gran mur que es la serra de tramuntana en un punt en que no s’obria cap pas o estret i per tant no ens quedava mes remei  que pujar fins dalt de la muntanyes , cosa que ens implicava un gran esforç i pèrdua de temps.

Hi havia una altre opció que era el perillós pas de les simplegades, de fet havíem decidit esperar al solstici d’hivern perquè sabíem que el gegant de ferro que el protegeix, sempre dorm durant unes setmanes al final de l’any. Armats de valor encenguérem les nostres llums i entrarem dins les entranyes de la muntanya. Remeu fort cridaven tots, mentre un soroll ensordidor ens envaïa i ens feia pensar que si el gegant  es despertes no el sentiríem, de sobte del sostre ens començà  a caure aigua i el terra comença a relliscar,  pareixia que en qualsevol moment algú podia caure i amb la velocitat a la que anàvem i l’inercial que dúiem difícilment ens podríem aturar   generant  una autèntic embolic allà dins. A la fi, aparegué la claror i en un moment estàvem fora en terres mes o manco segures. Aviat ens adonarem que no hi érem tots.  Durant la travessa  en Tia s’havia quedat endarrerit ja  que nomes duia un simple frontal  i s’havia  quedat a les fosques, per sort en Raul se n’adonà i el va acompanyar i junts també aconseguirem passar.

Al reiniciar la marxa vérem  que en aquest costat de la serra el temps havia canviat dràsticament, el cel estava ben encapotat i tot estava banyat. Tot i això, continuarem el nostre camí que es dirigí cap el pujol d’en banya i desprès  cap el camí de rocafort. Allà de nou els deus ens volgueren posar a prova, ja que l’empedrat pareixia una autentica pista de patinatge, cosa que fe que mes d’un s’arrossegués per terra. A la fi arribarem al poble a on berenarem plàcidament a la plaça de l’estació d’uns bocatas que prèviament aviem comanat, així que no perdérem gaire temps,  tot i que feia ganes quedar-se en aquesta espècie de Lemnos mallorquina.  

Al camí vell de Balitx, Jasonyerar notà que la seva muntura fallava, qualque cosa no anava be, i efectivament tot i dur el millor pura sang de tot el grup, la cadena que era nova de trinca s’espenyà. Aturada corresponent i reparació que resultà mes llarga  del que correspondria per aquest tipus d’averia i es que Cronos també ens volia posar a prova. Passarem per sa capelleta a on ens encomanarem a l’àngel custodi implorant-li que aquella plugina que queia no anés a mes.

Poc a poc el grups s’anà estirant i cada un puja com pogué fins que arribarem al mirador de les barques. Agrupats de nou agafarem carretera fins l’entrada de la comuna de fornalutx, a on pujarem les empinades rampes, tant pujarem que deixarem de veure la terra i apareguérem en un submón envoltat de núvols que si no era l’olimp prop si feia. Heracles aldo com que tenia presa ens abandonà allà i desaparegué entre les boires mentre la resta de la companyia ens dirigíem denou cap a les entranyes de la serra.

Curiosament quan sortirem a l’altre banda de la serra de nou aparegué el sol i així contents arribarem a la fi a la colquidia el nostre desti. Però l’entrada en aquest mon no era fàcil, així que tots amb les bicis a l’esquena pujarem el terrible morro de Cuber, que tot i que ens havien promès que seria ciclable tant de pujada com de baixada, no va ser així en la seva majoria. 

Superat el gran escull, a la fi arribarem al nostre destí i allà al mig vérem un teix que suposarem seria el roure a on  trobaríem el velló. Desprès de reparar una nova averia de no se qui arribarem al arbre assenyalat i no trobarem el que cercàvem així que continuarem la nostra ruta a estones colcant i a estones caminant fins que arribarem al famós pas llis, en el que efectivament ara han posat cadenes que ens permeteren passar-lo amb una certa seguretat.

Continuarem la nostra marxa i la fatiga començà a aparèixer ja que el camí en lloc de millorar empitjorava i  cada pujada era un nou patiment i cada baixada un suplici. Poc a poc anàrem avançant i passat unes crestes vérem les teulades de Tossals, ara ja coneixíem el territori i la tornada ja es veia mes a prop. Arribarem al refugi que estava tancat i sense enredar mes tirarem per avall a on aquest pseudo apolonio juntament amb en largo abandonarem cap a lloseta mentre la resta continua el seu viatge cap a Itaca, seguint el que estava  mes o manco previst: solleric, Alaró, banyols, camí des puig i des raiguer, es caulls i son maciá.

81 km i 1410 de desnivell