Tingues
sempre al cor la idea d'Ítaca. / Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia. / És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa, / ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses. / Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit. / I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,/sabràs el que volen dir les Ítaques.
però no forcis gens la travessia. / És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa, / ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses. / Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit. / I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,/sabràs el que volen dir les Ítaques.
Lluis
Llach
Feia
mesos que en yerar ens parlava d’un lloc inèdit, especial, però per arribar-hi
feia falta una gesta heroica ja que el
camí estava en un lloc remot fora dels nostres recorreguts habituals. Els vells
del grup el recordàvem vagament com a no accessible per les nostres naus però
la insistència d’en Jason yerar i la promesa d’aquest paredis perdut recentment
recuperat i habilitat ens arrossegà a
tots. L’espera per la partida de l’expedició es demorà, però a la fi s’adonaren
les condicions per el dissabte abans del
solstici d’hivern.
Hi havia una altre opció que era el perillós pas de les simplegades, de fet havíem decidit esperar al solstici d’hivern perquè sabíem que el gegant de ferro que el protegeix, sempre dorm durant unes setmanes al final de l’any. Armats de valor encenguérem les nostres llums i entrarem dins les entranyes de la muntanya. Remeu fort cridaven tots, mentre un soroll ensordidor ens envaïa i ens feia pensar que si el gegant es despertes no el sentiríem, de sobte del sostre ens començà a caure aigua i el terra comença a relliscar, pareixia que en qualsevol moment algú podia caure i amb la velocitat a la que anàvem i l’inercial que dúiem difícilment ens podríem aturar generant una autèntic embolic allà dins. A la fi, aparegué la claror i en un moment estàvem fora en terres mes o manco segures. Aviat ens adonarem que no hi érem tots. Durant la travessa en Tia s’havia quedat endarrerit ja que nomes duia un simple frontal i s’havia quedat a les fosques, per sort en Raul se n’adonà i el va acompanyar i junts també aconseguirem passar.
Al reiniciar la marxa vérem que en aquest costat de la serra el temps havia canviat dràsticament, el cel estava ben encapotat i tot estava banyat. Tot i això, continuarem el nostre camí que es dirigí cap el pujol d’en banya i desprès cap el camí de rocafort. Allà de nou els deus ens volgueren posar a prova, ja que l’empedrat pareixia una autentica pista de patinatge, cosa que fe que mes d’un s’arrossegués per terra. A la fi arribarem al poble a on berenarem plàcidament a la plaça de l’estació d’uns bocatas que prèviament aviem comanat, així que no perdérem gaire temps, tot i que feia ganes quedar-se en aquesta espècie de Lemnos mallorquina.
Al camí vell de Balitx, Jasonyerar notà que la seva muntura fallava, qualque cosa no anava be, i efectivament tot i dur el millor pura sang de tot el grup, la cadena que era nova de trinca s’espenyà. Aturada corresponent i reparació que resultà mes llarga del que correspondria per aquest tipus d’averia i es que Cronos també ens volia posar a prova. Passarem per sa capelleta a on ens encomanarem a l’àngel custodi implorant-li que aquella plugina que queia no anés a mes.
Poc a poc el grups s’anà estirant i cada un puja com pogué fins que arribarem al mirador de les barques. Agrupats de nou agafarem carretera fins l’entrada de la comuna de fornalutx, a on pujarem les empinades rampes, tant pujarem que deixarem de veure la terra i apareguérem en un submón envoltat de núvols que si no era l’olimp prop si feia. Heracles aldo com que tenia presa ens abandonà allà i desaparegué entre les boires mentre la resta de la companyia ens dirigíem denou cap a les entranyes de la serra.
Curiosament quan sortirem a l’altre banda de la serra de nou aparegué el sol i així contents arribarem a la fi a la colquidia el nostre desti. Però l’entrada en aquest mon no era fàcil, així que tots amb les bicis a l’esquena pujarem el terrible morro de Cuber, que tot i que ens havien promès que seria ciclable tant de pujada com de baixada, no va ser així en la seva majoria.
Superat el gran escull, a la fi arribarem al nostre destí i allà al mig vérem un teix que suposarem seria el roure a on trobaríem el velló. Desprès de reparar una nova averia de no se qui arribarem al arbre assenyalat i no trobarem el que cercàvem així que continuarem la nostra ruta a estones colcant i a estones caminant fins que arribarem al famós pas llis, en el que efectivament ara han posat cadenes que ens permeteren passar-lo amb una certa seguretat.
Continuarem la nostra marxa i la fatiga començà a aparèixer ja que el camí en lloc de millorar empitjorava i cada pujada era un nou patiment i cada baixada un suplici. Poc a poc anàrem avançant i passat unes crestes vérem les teulades de Tossals, ara ja coneixíem el territori i la tornada ja es veia mes a prop. Arribarem al refugi que estava tancat i sense enredar mes tirarem per avall a on aquest pseudo apolonio juntament amb en largo abandonarem cap a lloseta mentre la resta continua el seu viatge cap a Itaca, seguint el que estava mes o manco previst: solleric, Alaró, banyols, camí des puig i des raiguer, es caulls i son maciá.
81 km i 1410 de desnivell
1 comentario:
Bona historieta de una bona aventura, va esser diferent, pero com sempre amb resultat exitós .....molt bé
Publicar un comentario