GALILEU sabat 8 feb

“Nena hauries de caminar una mica que es papa esta cansat”

Avui hem tret a les “nenas” a passejar per l’alta muntanya mallorquina  i es que les petites, enguany no havien vist la neu i fort i no en moguis en volien veure un poc. Com que es preveia que això seria una mica difícil hem decidit pujar a les voltes d’en Galileu i com era d’esperar hem tingut que dur les nenas a bescoll una boooooona estona fins que els papas,  que ja no son tant jovenets com abans, ja no podien mes i anaven dient de tan en tant la famosa frase.

8,00 a on sempre jeroni, pere, bigel, torner, andreu, vp, slavador,mapes i quan ja sortíem en jonanada. Partim a contra vent però a tot gasss per la via mes rapida cap a Lluc, es a dir, per son Maciá i es Caulls. En fila i fent relleus van caient els kilometres a un bon ritme. Així arribem a can Franco i sense aturar-nos, incorporem en Largo. Mes gasss, es punyetero Jeroni no pareix que li haguí afectat molt la seva crisis al·lèrgica ja que no val abandonar en cap moment el grup de davant. Camí des Raiguer, Binissalem i Lloseta a on també ja havíem avisat a n’Anton de que es puges a la bici  ja que el grup, avui va llançat i no es pot aturar. Incorporem n’Anton en una perfecta maniobra d’acoblament i continuem cap a Selva i Caimari pel camí vell de Lluc. En començar les costes de cop ens trobem un munt de mountainbikers , son els tira-tira i com el seu nom indica, van així. Com podem els adelantem, tot i que pareix que ho fem per fer-nos els sobrats, la veritat es que amb la inèrcia que dúiem no ens podíem  aturar. Així anem pujant amb l’objectiu de que els primers que arribin a cas Gallet comanin taula per 11. La veritat es que avui el camí pareixia el Born, gent a peu , gent corrent, gent amb bici... Hi ha qui no li agrada  trobar a ningú, però en aquell moment i de pujada  es respirava el bon rotllo que sempre emana Lluc. A sa bretxa  ens aturem a fer qualque  foto quan en Bigel parteix  dient “os he oido, no haciais una fota, haciais -sa foto-”.

En arribar a cas Gallet, està  atiborrat, pero aconseguim taula i ens posem a berenar.Tot i això,  quan arriba en Salvador ens estranya que no vengui amb en JonAnda,  però com que aquest avui anava cap piu, ja que tot el temps, en contra del que es habitual, havia anat darrera “Chupant roda”, suposem que ha decidit abandonar.  Desprès de la  mitja hora reglamentaria que ens havíem assignat en un “timing” que s’havia complit escrupolosament tot i que ens havia costat “lo nostro” ,apareixen dos convidats, en yerar i en tibu que van a la seva  bolla. Per part d’aquest narrador no hi havia cap intenció d’esperar-los però quan ha arribat en Jon Ander suant com un condemnat i ens ha explicat que s’havia returat a Caimari a inflar la roda i  que no havia estat capaç d’arreglar el problema  ( els racing no duen càmera de recanvi)  havia acabat pujant tot el camí corrent, hem allargat el berenar. Mentre els nous arribats engolien com podien, en bigel i n’andreu han anat a revisar la famosa vàlvula, que suposadament era per on perdia aire, i efectivament han dictaminat que era per allà i que ja la podia estrènyer que el problema era senzillament que tenia fluix l’obús.  

Reiniciem la marxa, ara ja amb retràs i mentre uns esperem que en jonander taloni la coberta a la benzinera  els convidats i uns quans mes decideixen partir. Per intentar recuperar un poc de temps anem fins a son Macip per carretera  i comencem a pujar per les pistes que ens duen fins el inici de les famoses voltes a on ens agrupem tots. Comença el Calvari, poc a poc anem agafant cota, mentre els ultratrils ens van passant i mirant en cara de no entendre massa que putes feim passejant les bicis per allà. Com no podia ser d’altre manera quan la cosa començ a posar-se dura, en Tibu decideix partir. La veritat es que per fer 5 o 6 km amb el grup, no val la pena que vengui a emprenyar. El dia que comenci ponyint i acavi toda la volta ja en parlarem.

Continuem i el grup es va estirant. A mesura que pugem el vent i la boira cada pic son mes presents. Qualque excursionista ens avisa que allà a dalt no s’hi pot estar de fred i vent, però nosaltres pensem que a  pitjors places hem torejat.

 El silenci, el vent, la boira i l’esforç fan que anem entrant en aquest estat especial en que el teu cos desconnecta i sembla que passis a una altre dimensió. Per una banda les cames funcionen com una maquina que han d’acomplir un objectiu, per altre el teu cap desconnecta i comença a divagar entre  records d’experiències anteriors.

Novembre de 2001 una de les tempestes mes fortes que ha assolit Mallorca , diuen que quasi un milió d’arbres foren arrabassats  mentre  nosaltres passejàvem pel coll de ses cases de neu. Un encara recorda en cecilio cridant “ esto es todo lo que puedes“.

Continuem i el grup es va estirant mentre ens fiquem dins una boira espessa. Denou un record,

Agost del 2007 glacera d’Otzi entre Austria i Italia, una turmenta de neu ens agafa en el pitjor moment quan teníem que travessar la glacera, feia molt de fred i  anàvem amb roba d’estiu, amb la neu el camí es va perdre i el grup es començà a estirar, tant, que perdrem contacte visual els uns amb els altres i férem el que no es te de fer: Cada un tirà pel seu conte i cada un arribà com pogué al refugi a on teníem que dormir. Allà ens adonarem que ens faltava en Vp que s’havia quedat endarrerit. En yerar i en Joan que eren els que havien arribat primer i que eren els que havien estirat el grup provocant la dispersió sortiren a cercar-lo, al final el trobaren amb una cara que encara tots recordem i dient  la famosa frase “mai havia estat tan a prop de la mort “.

Avui no feia neu i les condicions no eren ni la meitat d’extremes i a mes a mes, jugàvem a casa,  però mentre uns anaven tirant pel davant, en Salvador anava quedant despenjat i es que el pobre no fa mes d’unes setmanes que acaba  de sortir de una pulmonia . Així aquest narrador es debatia entre continuar o aturar-se, però  com que de tant en tant  fent una mirada enrere  veia  que aquell, encara  que cada vegada mes lluny ens seguia, ha continuat . Al final hem arribat  al coll des prat i darrera la paret que tantes vegades ens ha servit de trinxera per defensar-nos del mal temps enemic  hem trobat  el grup, però no hi eren tots, ja que alguns ja havien partit tot i els intents d’en bigel de retenir-los.

Quant ha  arribat en Salvador els bons homes que quedavem l’hem tingut de convèncer de que continues amb nosaltres al igual que feren amb mi el famós dia de la turmenta del 2001 en que aquest narrador estava tan  gelat que l’únic  que volia fer era arraconar-se a qualque encletxa a on no hi hagués neu i descansar. Nomes volia tancar els ulls per fer una becadeta  i fugir d’aquell infern. Gracies a Deu no me deixaren al igual que nosaltres no hem deixat que en Salvador baixes tot sol cap a Comafreda . Així continuem i a mida que anem baixant de cota el temps  va millorant, tant, que  en arribar a la font del prat no pareixia que allà a dalt fes el  que feia. 

Ja quedava menys per arribar a la civilització , així  que hem tirat   cap a Tossals, mig colcant mig a peu fins arribar al refugi. Allà en Salvador i abans en Tia decideixen partir  via directe  cap a Lloseta.

La resta continuem cap a Solleric a on en yerar, que avui anava la seva bolla, ha arrossegat a en Pere cap a Oliclar, no se sap massa be perquè, ja que per anar cap a Binissalem el mes lògic també era anar seguint el nostre recorregut i tombar pel camí empedrat de Banyols. Després d'enrredar quan no era necessari, plorarà tot l'horabaixa perque no ha tingut temps de dinar.
"venga ya"

Davallem pel magnífic camí de la discòrdia, veient que les moltes bicis que han baixat per allà des de que el restauraren, no han fet gens de mal. Hauríem de reproduir el vídeo a on el batlle assegurava que volia prohibir el pas de bicicletes perquè aquestes el farien mal be i no perquè volia defensar els interessos dels particulars en contra dels generals.

Posem la directa i ara vent a favor, tirem cap a son Forteça,  Banyols , camí des puig, raiguer, Caulls i son Macià.

92 km i 1767 mt de desnivell.