Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

lunes, 14 de abril de 2014

VALL DE SOLLER sabat 12 ABR

Arriba el bon temps, el camp està esplendorós, els tarongers treuen flor i tot s’omple de flaire. Així les coses es proposa  anar al jardí de Mallorca que es la vall de Sóller.

Però algú es creu que això es el que motiva als sectaris, Noooooooo

Es cert que la seva sang bull, però bull perquè tenen al cap els  pròxims reptes, uns la setmana que ve es van a la volta a Eivissa i desprès a la Titan  i els altres pel pont de maig ens anem a la Bi6000. Així que avui hi ha hagut punyides arreu. Res de passejar tranquil·lament  entre tarongers mimoses i xicarandanes recitant poesies de na Maria Antonia Salvà.
8,00 al lloc habitual, rol, fran, andreu, vp, bigel, pere, salvador,joan i mapes partim cap a passatemps i allà veiem un mtbiker rodant solitari,
“ he sentit un soroll fort  que aviat m’ha embolicat, efectivament era la secta “
El solitari era el nostre David, company d’aventures de fa molts d’anys i que ara feia temps que no  sabíem res d’ell , però ni ell ni la seva muntura han canviat. A mes d’un quasi ens ha caigut la llagrimeta quan hem vist la Giant d’alumini, la primera doble en condicions que varem tenir bastant de nosaltres i que encara avui en dia dona guerra.
Incorporat en David al grup, partim ja sense aturar-nos cap a Raixa per així arribar a can Penasso a on teòricament tenien que estar tots els del Raiguer. Allà  nomes hem trobat n’Anton ja que en yerar, que com tots ja sabem va a la seva bolla, havia començat a pujar i no havia volgut saber res d’en Largo i d’en Micot  que arribaven tard perquè aquest darrer havia punxat. Mentre decidíem que fèiem ha passat un grup de carreteros, “els mussols” que anaven saludant, un a un, a n’Anton. Decidim partir suposadament tira a tira, esperant que en Micot i en Largo ens agafin. En enfilar la recta d’abans del túnel, veiem enfora  els mussols. Però com que ells van amb bici de carretera i nosaltres amb les de muntanya pensem que no els agafarem. Iniciar una persecució nomes se li passaria pel cap a en Tibu, aixi que seguim al nostre ritme. 
Aviat ens adonem que, a poc a poc, les distancies s’acurcen i al final els  arribem a agafar i creem el caos dins el  grup mentre els  anem passant, evidentment deixant per una altre ocasió l’anar Tira  a Tira. Arribats al coll ens repleguem tots amb en yerar , moment en que també apareix amb un altre grup el Randinaire. Breu intercanvi d’impressions per informar-lo que ja es pot anar preparant per l’estiu a dur la bici a l’esquena, perquè si al final anem a Austria ens esperen un parell de colls d’aquests de pinyol vermell. Arriba en Tià i ens diu que en micot sembla que ja ha reparat i que  també va pujant i com que sabem que aquest arribarà a dalt com si res iniciem la baixada fins al camí vell de ciutat. Allà aquest narrador, com que està segur que en Micot no en te ni punyetera idea de per on hem d’anar,  s’atura a esperar-lo per a  guiar-lo  fins al grup, que està esperant al inici de la pujada del pujol d’en banya. Una mica de caminois i baixem pel camí de Montrelas , a on com ja es habitual perdem en Salvador. 
Arribem al forn de la plaça i ja ens tenen els bocatas preparats i tot i ens  havíem demanat que els hi paguéssim tot junt, generem tal caos que al final cada un paga no se sap massa be que.  Reiniciem la marxa cap a biniaraix entre els taronjers i mes d’un descobreix que era cert que en aquesta època tota Sóller  fa olor de perfum. En arribar a Fornalutx  agafem el divertit camí de Binibassi i desprès per l’horta arribem al vell del Port que el pugem per pista fins el coll d’en borrassar a on tornem a agafar de baixada el de ferradura.
Arribem al Port i ens dirigim cap en Repic i d’allà desprès de passar pel terrible hotel Rocamar, edifici sobre el que es podria escriure un llibre sencer contant  tots els embolics de corrupció i mal urbanisme que  l’envolten, iniciem la pujada cap el coll d’en Bleda. En aquest punt ens abandonen en David, en Rol, en largo, en micot i en fran que  tenien que arribar prest a casa.
La resta pugem fins el coll i Travessem la carretera per anar a cercar el camí de Castellò. Aquí comença la desbandada , cada un va tirant segons les seves habilitats , els bons pujadors aprofiten el començament per distanciar-se. A la davallada, els bons baixant volen recuperar posicions i els que no estem en cap dels dos grups  intentem suplir aquesta mancança amb un bon coneixement del territori agafant alguna drecera com la de can Miquelet per fer mes via. Això provoca que allà, perdem en pere i n’anton que no saben recobrar el camí bo. Desprès venen les averies, primer en Vp i desprès n’Andreu,  així els que anàvem al darrera anem passant al davant  fins   que en arribar a  ca l’Abad nomes hi ha en yerar i en Joan que estan posant verds a tothom.
- Que se cree que por atacar durante un kilometro a guiris esta muy fuerte...
- Algunas veces tiene suerte i suena la flauta pero otras no, ya veras...
- Y los del otro equipo que? , hoy en la subida del coll no iban muy conpenetrados...
- bla bla bla, bueno me he cansado de esperar, me voy a tomar una cocacola en Deia...
 Així anem arribant uns darrera l’altre al forn dels Reynes fins que al final arriben n’Andreu i en Bigel una mica cremats.
- N’hi ha que esperen als altres , però n`hi ha que després no esperen els qui els han esperat.
Com que ja hi som tots i sense esperar a que els darrers acabin de prendre el que han comprat els frissadors comencen a partir, i si els que estan mes forts comencen a partir, els altres com que no volem quedar molt penjats, els seguim . 
Així quan estem en plena pujada a sa “padrina” ( pedrissa) veiem passar un bòlid, es n’Andreu que va desbocat i enrrabietat escalant posicions i col·locant-se  en el grup de davant posant les coses clares.
“A la fi, en mel i sucre , te geni”.Avui ens ha demostrat que te aquest punt de ràbia que de tan en tan aflora en els sectaris i que es el que ens marca. 
Quan el coneguérem n’hoyos, que amb un moment et tenia fitxat,estava desconcertat ,” no se si aquest aguantarà o desapareixerà com tants d’altres...”
Avui  però ens ha demostrat que  es capaç de fer allò que feia en Cecilio. Aquest era bon al·lot com ell tot sol, tot el que feia ho feia pel grup i no pels seus interessos o entrenos particulars, sempre cuidava de que anessim el mes compacte possible, no li sabia greu anar al ritme dels mes fluixos, l’únic que exigia era acomplir l’etapa programada , però  això si, si s’emprenyava treia la seva famosa frase:“ quereis guerra,  entonces tendreis guerra” I be que en donava fins que ens posava a tots a l’ordre.
En aquesta setmana, que per cert era la de l’aniversari d’en Cecilio,  n’Andreu també ha donat guerra, aconseguint que tots donéssim el que podíem  a l’avorrida i asfaltosa  pujada de sa padrina que així  s’ha convertit amb un repte .
En arribar a Valldemossa tots alenàvem, be tots menys es mussol de n’Anton, que ha estat sotmès a judici sumaríssim per l’inquisidor major.
“Anton eres un bisonte que actua como cordero,  vale que te tenga que esperar diez minutos, però quiero oirte jadear  al llegar, asi no pasaras nunca de sparring”
La secta en estat pur....
Continuem la marxa pels tiranys de la cartoixa i son brondo i arribem a l’estret a on ja per carretera ens tirem per avall fins s’esglaieta a on els del raiguer tiren cap allà i els  de ciutat tirem cap a ses Rotgetes i son Espanyol. En arribar a Palma encarà no es massa tard així que els que quedem anem a beure una bona cervesseta.

87 km i 1725 mt de desnivell.

2 comentarios:

andreu dijo...

Molt bé!! darrerament surtent molt bé ses rutes,per molt rancis, pens q un poquet d flaire arrivaba dins cada un d noltros.Juan,figura important,ens treu lo "millor" i fa q es grup recuperi sa esència(p..sargento d hierro)ja ens podem preparar física i psicologicament x b6000,el desnivell serà lo d menos,mos enfonsarà,trepitjarà,escopirà fins q no poguem més...
Molt guapo lo escrit q ens recorda a en Toni H. i en Cecilio, ojalá els hi arribin ses nostres sortides i disfrutin com ho feim noltros....

Becari dijo...

Ja que no vaig poder venir a sa volta, he disfrutat de llegir sa crònica.
Sí, SECTA en estat pur, amb molt bones referències als que ja no hi són -com els enyoram!-
Enhorabona, Andreu, per fer-los saber que també tens es teu genió, i ànim, Antón, que ara te toca rebre un poc de canya a tu...