ERMITES VELLES. Dsbt 29 Nov

S’anunciaven pluges  pel dissabte, de nou en Maldonado ens volia fotre el dissabte. Tot i això els surferos ens deien que com que bufava de llevant si queia cauria poc.  Així les coses entre la apatia d’aquest narrador i els condicionants que ens imposem com no passar per llocs de caça durant la veda i anar alternant les distintes zones de Mallorca,  ja no sabíem a on anar a posar l’ou.  Tocava tramuntana central, no convenia passar a la cara nord i estar per zones de rapida evacuació. Així la primera idea fou voltar per la fita del ram però com que el mateix divendres en Joan hi havia anat pel migdia i ens havia enunciat que aquest cap de setmana ens acompanyaria, es descartà aquesta opció. Al final nomes ens  quedava  Valldemossa. Així es proposà  fer una volta per allà, endoiant un mica pels seus redols.

8,00 un munt de gent per un dia que no pintava massa be.: rol, salvador, vp, miky, andreu, pere, torner,bigel, tibu,largo, fran,mapes i en jonanda que ja ha tornat com a sub campió del mon de raids a Ecuador i per això estava també una mica desmotivat. Partim per els carrerons d’establiments fins arribar al camí de Sarrià a on ens aturem davant vil·la Falcó per fer-nos una foto i enviar-la a en yerar perquè vegi que passem pel davant de casa del seu germà.

Sarrià, son malferit, son ferrà, a on iniciem el descens cap a Esporles pel camí vell de l’ermita, que avui estava una mica genegós. A la plaça de l’Ajuntament ens trobem amb els del raiguer, en yerar i en raul. Així iniciem la pujada per el camí de pescadors a on el grup s’estira fins que ens re agrupem a Mirant de Mar. Ja anem calents i podem iniciar la pujada mes dura del dia cap a Nova Valldemossa. Com era d’esperar ni els ànims ni el terra ajuden gaire, així que molts acabem empenyent a estones les bici. En arribar a dalt ens agrupem de nou a un punt del vials descarnats a on hi ha unes magnifiques vistes. En Joananda demana perquè ens aturem allà. Li expliquem que aquell racó era un lloc a on en Toni gesa li agradava aturar-se i per això nosaltres sempre que passem per allà també ho fem i recordem tots els grans moments que passarem amb ell.

Encara que es prest avui hi ha ganes de berenar així que iniciem la davallada pels tiranys divertits de les Piotes. Hem de reconèixer que obrir aquest itinerari fou un gran invent, sempre que decidim netejar qualque camí, com que els nostres esforços son  molt limitats triem camins estratègics que ens siguin útils per múltiples sortides. En aquest cas crec que l’esforç que feren, sobretot en Fèlix i n’Andreu,  l’hem amortitzat de sobres. Arribem a Valldemossa i anem a Can Molines però al nou, es adir a los Tilos de tota la vida. Bon berenar amb cocascolas de 2 litres que fan que no ens tinguem que racionar la beguda. Desprès d’una bona sobretaula amb els cafetons corresponents, que ens ha costat una mica comanar, ja que es becari avui ens ha fallat per estar “costipe”, decidim reiniciar ruta sense en tibu que com sempre mai acaba la volta.

A fora fa un vent desagradable i alguns s’abriguen massa  i mes considerant que ara ens toca pujar fins l’ermita de Valldemossa.  Efectivament en arribar al recinte eremític sobra  tot. Un pic desabrigats continuem la marxa cap el mirador dels Tudons.

A mitja baixada en yerar es troba amb el seu vell amic  Rafa Roca, gran escalador  que a poc a poc ha anat refent la seva vida desprès del drama que patí  fent trekking pel Nepal.  En arribar al mirador no ens recordàvem massa  de on partia el camí cap a les ermites velles, així que desprès de dubtar si teníem que seguir una mica mes per la pista principal, en bigel troba un camí una mica indefinit al principi.

Iniciem la pujada i aviat un s’entem   que aquest no es l’itinerari que sempre emprem, tot i això, com que es bo de dur, continuem per amunt fins que apareixem davant l’estranya capella des puig des verger.  Sorprèn trobar en mig d’un bosc salvatge  i ombrívol una capella neo mudejar. Cada vegada que passem per un mirador o element dels que va fer construir l’Arxiduc un no pot deixar de lamentar que tot aquest patrimoni estigui mig abandonat i  en bona part  inaccessible. Si nomes invertíssim el que val un dels nusos d’autopista que ara es construeixen, aprofitant  la declaració de Bic que obliga als seus propietaris a mantenir-les i deixar-les visitar es podrien expropiar tots aquests camins miradors i capelles i fer un recorregut únic en el mon. 

Continuem la marxa i pujant una mica mes,  arribem a les ermites velles. Les travessem i arribem al camí per el que suposadament teníem que pujar. Iniciem la baixada per el tirany que ens du de nou cap a l’ermita i ens adonem que hem deixat en yerar xerrant. No sabem massa be com, però al final apareixen en Raul i el calvete, així que continuem la marxa. Tot i que havia avisat a en Bigel de que s’ aturés  al bufador dels ermitans en arribar allà no hi ha ningú. De totes maneres com que enguany estem a uns 20 graus no es nota la diferencia tèrmica  entre l’aire que surt d’allà i l’ambient exterior.

Continuem la marxa i desprès de baixar fins el creuament de la carretera d’Esporles decidim endoiar una mica mes per allà en vista de que no plou i encara es prest. Així desprès d’acomiadar-nos de n’andreu i en Jonanader que parteixen via directa cap a ciutat, la resta tornem cap a Shangrilà.

En arribar a la barrera de son Ferrandell veiem que hi ha moviments per allà i decidim pujar cap el coll de son Cabaspre. Entrem dins el bosc pel nostre tiranyet que ens du cap el coll de sant Jordi. Allà en fran te problemes amb la bici i es queda per ajustar-la. Com era de suposar en el forn de calç continua recte i es perd. Era evident que això passaria però al igual que ell no esperà ningú el dijous a vespre quan tornàvem cap a cases aquí tampoc l’esperem. Tanmateix en arribar al coll, en bigel i aquest narrador decidim  esperar-lo una mica per veure si apareix. Al final arriba i el conduïm fins el grup que ja estava a la pista de son Brondo.

El pla era sortir per sa baduia, però aprofitant de que  ja era hora de dinar i que començava a ploure pensem que no molestarem a ningú si ens tirem directes per avall i així ho fem. En arribar a l’estret aquest narrador se’n adona que avui li ha tocat a ell punxar la roda. Per sort el líquid que duia era oficial i el forat es mig tapà. Així ens tirem carretera avall i en arribar a s’Esglaieta els del raiguer s’aturen. Com que no era qüestió d’esperar que la roda es buides de nou, continuem via directa pel carril bici de la Uib fins arribar a son Espases a on aquest narrador parteix cap a cases  mentre la resta continua fins es ferreret per acabar la volta com a Deu mana.  Tot i la poca motivació d’aquest cronista al final han sortit uns 70 km i uns 1200 de desnivell.