sectamtb: PEL PLA DES D’INCA. Dsbt 14 març

Cronica de fa dues setmanes. Anem enrrera d'osques.
Tenia que ploure, sobre tot per ciutat , així que decidim emigrar a una zona per nosaltres una mica desconeguda però que ens facilitava una rapida evacuació en cas de barrumbada.

Quan començarem a colcar ja fa molts d’anys la serra de tramuntana era una font inacabable de nous camins que explorar, al cap d’un temps començarem a explorar la serra de llevant, després vingueren les exploracions per la resta de l’illa: el raiguer, el pla, la marina de Llucmajor. Així podríem dir que mes o manco tenim recorreguts per tota Mallorca, si l’any passat posarem la creu a Formentor, una assignatura pendent des de feia molt de temps, enguany volíem reconèixer un quadrant de l’illa per el que també hem rodat poc. Es tracta del triangle entre Inca, Manacor i son Serra de Marina. Quan un roda per allà encara pot tenir aquesta meravellosa sensació de perdre l’orientació ja que no hi ha grans elements de referencia i tot es un seguit de pujades i baixades entre turons i els grans torrents que desguassen cap a la badia d’Alcúdia: na borges, vinagrella, son bauló. Prova de que la zona es una mica caòtica es que els mateixos torrents contínuament van canviant de nom i un no te mai massa clar en quin està.

En aquesta volta també volíem coronar una de les referencies de la zona que es el Puig de Sant Nofre, ara que el seu accés es mig públic.

8.30 al aparcament de davant l’Antonys d’Inca : ALDO , que feia segles que no el veiem un dissabte, torner, bigel, yerar, miky, anton, pere, jetroni, raul,salvador i mapes.

Iniciem ruta cap a Costitx i per això anem a cercar el camí vell que surt d’Inca cap a aquesta població, que crec que es l’únic que encara no està totalment asfaltat. Així enfilem cap el campanar d’aquest poble que es l’únic que sobresurt per damunt el turonet que el delimita. En arribar al torrent de son Bordils ( Aumadrà) just passat Jornets tornem a tocar asfalt fins que passat el torrent de Sencelles (Solleric ) i desprès d’una bona aturada per no se quina averia d’en Aldo girem a la esquerra pel camí de ses Comes. Nou gir a la dreta i iniciem la pujada per sortir del la depressió dels 2 grans torrents. Aviat el cami de carro es converteix en un camí de ferradura entre parets de pedra que va fent girs per dins l’alzinar, sorprenent als que no hi havien estat mai.

Arribem a la cra de Costix que ve de la de Sineu i en lloc d’anar via directa cap el poble fem una petita voltera per el camí de s’estepar per pujar al serral d’en Verd que està darrera el poble . Així curiosament arribem a Costitx per un camí en grans lloses de pedra en davallada i tot i que venim d’Inca o fem des de la banda de Sineu. Travessem el poble i sortim per la carreterona que va cap a LLorito, que aviat la deixem, ja que els nostre objectiu es anar cap a l’observatori, ja que per allà també hi ha un seguit de caminois divertits. Així el primer que trobem es un que no fa massa que l’han netejat i com que es de pujada i te alguna roca ens fa pujar les pulsacions, aviat s’acaba i comencem la davallada per un molt mes rodador de terra encara que també una mica relliscós.

En arribar a son Vispo en lloc d’agafar el camí de can Quiam agafem el camí mes fàcil que ens du a la carretera vella de Sineu que la travessem per anar a cercar la comuna de Llorito. Arribem a la comuna a on rodem per el boci sense tancar amb reixeta i per tiranyets ens anem acostant al poble, al final hem de travessar la carreterona de Ruberts i passem a la zona tancada. Continuem la marxa fins que un tot terreny ens comença a pitar i ens demana a on anem i si hem demanat permís.

Ja està be.. Ara fins i tot ens renyen per anar per dins terrenys públics. Es veu que l’home tenia ganes d’empipar a qualcú i començà amb el sermó, de que si les barreres, que si els xots fugen, que si l’altre dia se l’hi escaparen no se quants..., be que segons ell per passar per la comuna, tot i que nosaltres no hi estem mes de 20 minuts, hem de cridar a l’Ajuntament per demanar permís deixant el nom i dni d’un responsable. Al final per fer una volta ens haurem de posar a demanar permisos durant tota la setmana..

Tot i això, si un consulta el pla d’usos de sa comuna que l’Ajuntament te penjat a la seva web, deixa ben clar que l’activitat de cicloturisme, si es fora d’època de caça, no necessita cap autorització. Si hi ha alguna altre ordenança no l’hem trobat. Així que, ara per ara, seguirem passant com sempre. Arribem al poble i ens aturem al Pou a on ens donen un berenar una mica trist. Reiniciem la marxa cap a Sant Joan i passat el collet del puig de sa pastereta en lloc de girar a l’esquerra com sempre fem, continuem recta ja que volem iniciar des del principi els divertidíssims tiranys que hi ha per dins el pinar de na Simona. Hem de reconèixer que en aquest cas hem d’agrair a les motos aquest recorregut. Així iniciem la pujada, carenetjam una mica, iniciem una davallada en revolts, tornem a pujar per unes rampes duríssimes i de nou pujant i baixant acabem davant l’entrada de sa Bastida.

Ens acostem al objectiu de la volta i quan arribem a la barrera d’entrada del caminoi del puig ens trobem a devers 40 persones allà acaramullades. Desprès de la barrejada del garriguer de Llorito i com que sabem que tot i que aquest camí es semi públic nosaltres no som ben rebuts decidim passar de llarg i continuem la volta sense poder veure l'ermita i les magnifiques vistes d'aquesta muntanyeta.

Passem les vies del tren enfilant cap a Sineu per desprès anar redreçant cap a Petra, que es el nostre proper objectiu. Així per alguns camins de terra i algunes carreterones, pujant i baixant, arribem a Petra que el travessem per el passeig de les antigues vies de Tren. Ara ja anem cap el nou desti, el torrent de na Borges en el que hi arribem pel camí de sa Roqueta i sa Plana. Un cop al fons del barranc comencem a rodar aigües avall seguint les síquies d’aquest estrany indret que tot i estar dins Petra i Manacor a vegades a un li recorda la vall de Sóller.

Al final el camí es converteix en un tirany que bordeja l’aigua del torrent fins que de cop comença a pujar , així ens acomiadem de la vall i anem cap a les cases de Bosc Vell.

Les passem, sortejant els bos que per allà pasturen i enfilem per una camada recta cap a la carretera de son Serra que la seguim cap a la mar. A uns dos-cents metres la deixem per anar a cercar l’antic camí de Santa Margalida . Aviat ens fiquem dins aquest tirany que es un túnel per dins les bardisses. Esperem que el dia que senyalitzin la ruta d’Arta a Lluch, no facin com han fet a altres camins que han arramblat amb tota la vegetació i el camí ha perdut tot l’encant. Com que el itinerari en el tram de Montblanc es conflictiu girem direcció a Ariany per son Guillot. Així per una carreterona arribem a Ariany.

Ja es comencen a notar els kilòmetres a les cames i a alguns els hi comença a faltar l’aigua, però com que no volen perdre el tren no gosen d’aturar-se a comprar-ne. Així passem de llarg el poble i enfilem cap a Maria. Però això, que pot semblar senzill, es complica una mica ja que com no podia ser d’altre manera, ho fem pujant al puig des Rafal, amb unes bones rampes ben pedregoses i desprès per camins que van bordejant el gran crater de la cantera. Arribem al poble i en lloc de com fan els cicloturistes que hi ha per allà pugem al poble via directa per un carrer que segurament supera el 25% de pendent. Rodem una mica per el Raval i ens dirigim cap a Roqueta. Aquí en Miky perd de nou l’oportunitat de desviar-se a cercar aigua i com que no li fem cas i no modifiquem la ruta comença a posar-se mal sofrit.

Ell es un professional i necessita hidratar-se i alimentar-se segons te planificat, si no ho fa així, la cosa va malament. Tant, que quan comencem a incordiar-lo una mica ens amolla la famosa frase “me teneis hasta la polla” . Continuem la marxa cap a Llubí de nou per carreterones i camins de terra amb girs inesperats que encara saturen mes al emprenyat. Arribem al poble de les tapares i desprès d’una elegant transició per davall de la nova variant enfilem cap a Inca de nou pel que serà el GR. i per tant, terreny ja conegut pel grup.

Ja queda poc, però el senyor del mazo ja ha fet presencia. Arribem a Son Catiu i aquest narrador no te molt clar si serà capaç de pujar el Gran Col de Son Catiu. Gracies a Deu en yerar pinxa, i mentre repara em permet pujar en bones la miserable rampeta. A dalt n’Aldo ens abandona ja que comença a estar fora d’hora mentre la resta esperem que tots ens arrepleguem . Ja tots junts arribem a Inca amb 96 km i 850 mt de desnivell.