RAFEUBETX. Sabt 29 agst.

Darrera sortida d’agost, esperant que a poc a poc les temperatures baixin i anem recuperant la normalitat. Es proposa una volta sense massa complicacions cap a ponent. Objectiu Rafeubetx, que per els beneits que encara  varem fer la mili era “ibiza-rafaubeix”.

7:30 hora d’estiu ( que ja es proposa modificar pels que viuen per son caliu): pere, miky, bigel, andreu, bordoy ( per en fran: bordils ) i mapes. Partim per la clàssica sortida cap  Establiments passant per son Espasses i can Gaza. Enfilem  la cra de Puigpunyent i desprès la de Calvià per tot d’una que podem aficar-nos cap els caminois laberíntics  de pujada al coll d’es Tords, primer pel tram de la dreta de la carretera en el que n’Andreu es va returant per llevar qualque branca molesta i desprès pel de l’esquerra. Aquí  en Pere, que avui estrena una flamant BMC (per nosaltres BCM ), queda una mica despenjat, no sabem si per qüestions físiques seves o per culpa de dur un únic plat, ara que això es tendència.

La qüestió es que tots anem tirant i aquest narrador, en contra del que sol fer, dona per suposat que aquell es sap el reconegut i no s’atura en els desviaments. Craso error, ja que en arribar a Valldurgent en Pere no apareix,  a mesura que passen els minuts comença’m a pensar si ha estat víctima del minotaure del laberint. Al final apareix i tot i que no en surt d’allà volant com en Dèdal, si ho fa baixant de la muntanya , ja que es veu que s’ha enfilat per la pista que puja cap els penyals. Tots junts mes en Fernando, que ens esperava allà i que a poc a poc el volem reenganxar, partim per avall fins el desviament de son Boronat. Com es habitual en tocar pista, s’accelera una mica la velocitat. En un moment ens plantem en el desviament que du cap a les quarteres per desprès travessar la carretera i enfilar cap el camí que ens ha de dur al torrent.

Arribats a la carreterona d’es Capdellà sortim del pinar sortejant una mica els obstacles que recentment han aparegut i tirem torrent avall. En Agost sempre s’agraeix la frescor d’aquest camí i no sap greu tenir que travessar el torrentó un parell (mallorquí) de vegades. Entrem a Santa Ponça  per la llera formigonada com a les pel·lícules Americanes de suburbis i en sortir al primer carrer ens aturem a un bar que pel nom, “el rocio“ , suposem es mes per gent d’aquí  que per guiris. Efectivament allà fan xurros i bocatas. Així, la majoria prenem el nostre “mixto”de sempre, mentre  que l’antic company d’escola del del bar demana  tonyina. Per no perdre les bones costums acabem amb un cafetó que com sempre va inclòs dins el preu general.

Com que fa “caloret” i tampoc ho teníem previst prescindim de na morisca i enfilem directes cap a les zones verdes del comellar de sa caleta. Aquestes zones que tan agraden a n’en Joan i a n’en Torner que les anomenen pipicans, de manera bastant justificada.  Bordejam el Toro, aquesta magnifica urbanització costanera que crec es la única urbanització de costa  que un coneix que en lloc de mirar cap a la mar mira cap a terra endins. Entrem dins l’antiga zona militar i tombem pel primer  camí a la dreta per anar a cap a la mar, obviant avui també les entrades  al mon subterrani de galeries. Com era previsible els de davant tiren per la pista evident  i que no te sortida a no ser que vulguis tirar-te  pels penya-segats que enfilen cap a la illeta que dona nom a la urbanització de devora.

Desprès de recular, els perduts tornen sobre les seves passes i no s’adonen que aquest narrador està per allà esperant-los   fent un roi, pel que continuen i no ens repleguem tots de nou fins arribar a la torre mirador. Foto de rigor mentre un comprova com a poc a poc, les instal·lacions es van deteriorant de manera irreversible i ara ja pareix que allò està abandonat des de la guerra, quan realment  no fa tants d’anys que encara estava tot amb actiu. Recordem que la darrera vegada que els canons tronaren fou devers l’any 85, però a causa de totes les vidrieres que s’espenyaren a les urbanitzacions properes sembla que ja no tornaren a sonar fins que en el 96 foren desmantellats.

Tot i que un  sigui  antibel·licista, pensa que es una pena que tot això es vagi deteriorant de tal manera, ja que, vulguem o no, això forma part de la nostra historia. Diuen que els militars ho volen desafectar, així les coses, en principi les terres tindrien que passar als seus anteriors propietaris,  que en aquest cas  son els hereus de don Fernando Truyols, marques de la Torre que les cedí gratuïtament. Esperem que si a n’es  nostre Fernando li toca qualque pedra ens deixi seguir passant. 

Seguim pel tirany costaner que a poc a poc va perdent cota i es va acostant cap a la torre de cala Figuera. A la fi avui hem aconseguit arribar pels tiranys sense sortir a la carretera per aquest divertidíssim “single track “  que no ha estat tan de gust pels de muntura rígida. Anem fins al far i baixem per les escaletes al embarcador a on ens prenem un bon “banyito”. Avui en bigel, que tots sabem que es deshidrata si entra en contacte amb la mar, no s’ha quedat tot sol ja que en bordils li ha fet companyia. 

Amb els motors refrigerats iniciem el retorn, al principi per la carretera i desprès pels tiranys que la ressegueixen per la seva banda dreta. En arribar a sa Porrassa ens aturem a la benzinera per comprar “yelo” i així arribar a casa amb aigua fresqueta. Fem tot el passeig Calvià , llevat d’algun tram en que alguns es despiten guiats pels seus instints  carnals i arribem a Ciutat a on ens aturem a un “bareto” de davant porto Pi a fer la imprescindible cervesseta i el suc de fruita pel  nin.

72 km de bon rotllo i 900 mt de desnivell.