Sa Bastida Dsbt 22 Agos

Com cada any desprès dels Alps, ve la “mollor” i les poques ganes, i es que aquí segueix fent calor i tot es tan conegut...

Però que li hem de fer, la vida segueix així que es proposa una volta que vagi pel territori yerar i que per berenar  s’aturi a qualque lloc a  on sigui fàcil arribar per si en jetroni i en fernando volen venir, ara que aquest primer  està de baixa i estem intentant que el segon, a poc a poc,  es torni a  reenganxar al grup.

7:30 a la Bp: bigel, miky, andreu i mapes, partim cap els clàssics son Macià, Caulls i sa bomba. Pel camí del Raiguer ens trobem en yerar que s’incorpora al grup. Continuem la marxa i en arribar al desviament del camí del pou salat l’agafem passant pel davant d’aquest antic pou al que els nostres estimats companys no li fan gaire cas ja que s’estimen mes mirar com estan les figues de per la contrada. Travessem les vies i enfilem cap el camí de Pedaç que ens du dins el laberint dels carrers de  Binissalem, que el sortegem el millor que podem. 

En aquells moments, rebem cridada de n’Anton demanant per on som. Ell es per Lloseta ja que ha suposat que aniríem directament cap allà ja que havia llegit que l’objectiu era el puig de darrera aquest poble. Evidentment, el pobre no ha interpretat que darrera la parrafada de camins el que s’amagava era fer una mica de volta per arribar fins a Inca sense passar precisament per Lloseta ja que per allà hi passaríem de tornada i ja es sap que els tracks no es poden solapar, que desprès queden molt lletjos sobre el mapa.

Així les coses agafem el camí de son Roig amb la intenció de desprès voltar cap el camí de can boqueta o vell d’Inca a Biniagual. Com que aquest servidor avui anava sense GPS, ens hem equivocat una mica i em girat  abans del que tocava pel camí de ses olles. Un cop rectificat l’itinerari  i ja pel camí correcta em enfilat direcció a Inca que l’hem revoltat  pel camí de son Gual i sa Vinyeta. Com sempre que anem per allà, hem fet qualque volta de bades per Cristo Rei fins  encertar la pujada de la passera que travessa les vies. 

A la fi  hem emproat cap a Biniamar pel camí de son Marimon i en el creuament del vell de Selva ens hem trobat a n’Anton que  feia una bona estona que ens esperava allà, totalment abatut. Reiniciem la marxa  intentant animar n’Anton que per culpa del maleït sistema laboral en que ens ha tocat viure te la moral per terra. Com no podia ser d’altre manera en miky va obrint camí, seguit per darrera d’en yerar. El kilometricament satisfet enfront del  kilometricament insatisfet. Per darrera en bigel, que no sabem si està satisfet o no, a terra de ningu aquest narrador  i tancant la processó en meli, que tot i que aquesta setmana que han baixat les temperatures ha reviscolat una mica, avui se n’adonat de que encara queda estiu.  El pobre de n’Anton  no sabem massa be si està amb nosaltres o no. 

Seguint l’esquema definit en el tram neutralitzat iniciem la  pujada per les duríssimes rampes de formigó i allà ens trobem, tal com ens havien contat, que el camí ara es una autentica autopista, amb mes trams formigonats i amb els trams de terra totalment arreglats i compactats.  La veritat es que a un no li cap al cap qui es pot gastar el dineral que ha costat tot això per nomes poder pujar a dalt d’un turo per anar a caçar una mica.  Al final la resposta la tenim una mica mes a dalt quan un veu que la pavimentació s’acaba en el dipòsit d’aigua de l’Ibanat. Tot apunta que ho hem pagat tots. Segurament els caçadors o propietaris de la zona tenien bo amb l’administració i han convençut a  algú per  fer aquesta obra faraònica   totalment prescindible, ja que abans  els camions  ja hi  pujaven igualment.

En arribar a dalt n’Andreu ens comunica que n’Anton s’ha returat i per treure  tot el que li revoltava per l’estomac i ha decidit tirar per avall i esperar-nos en el Bar.  Iniciem la davallada i els bons es van picant per veure qui baixa millor mentre aquest narrador va gaudint de les magnifiques vistes que hi ha allà. Arribem al Poble i ens dirigim, com ja es habitual, cercant totes les direccions prohibides  fins el bar d’es Coco. Avui pareix que tot hom ha decidit anar allà ja que està petat, tot i que hi ha que dir que els bocatas son ben xerecs. Almenys els de serrano i formatge que estaven embadurnats amb aquesta especia de salsa de tomàtiga que ara empra la gent per fer pa amb oli i que si fa  estona que roda  amarguetja una mica.

Tot i això el preu ha estat bo ja que el cambrer martxos ens ha volgut demostrar que sabia fer  molt be els comptes de cap : 5x4 vint, mes 4 cocascolas de mes , una aigua i tres cafes, mmmm.. total 30 euros. Perfecta li hem dit: 30 entre 6. Cinc per barba.

I es que ara ja som 6, perquè en fernando puntualment tal com havíem previst a les 10:30 ha aparegut. La intenció era que vingués tira a tira des de Palma, però al final ha anat amb cotxe fins Alaró, així que quan hem partit de nou ens  ha acompanyat, cosa que ja no ha fet n’Anton, que per cert, al final havia  pujat el puig tot sol .

Tombem cap a Banyols pel camí vell de Binissalem i així arribem a Alaró. Allà, la veritat es que no hi havia moltes ganes de seguir amb el pla establert, però a la fi ho hem fet, pel  que ens dirigim cap a l’embotelladora de sa bastida.

Com era de suposar, en yerar no ens ha sorpres amb cap nou accés i entrem per on sempre. Començam la pujada i aviat els termostats es dispararen, sobre tot el d’en Meli, que fins i tot queda per darrera en fernando. Així en arribar al peu de la mola de sa bastida decidim desistir i ens tirem per avall per la pista de ses Artigues. Menys mal que aquest narrador no duia el GPS actiu, així que avui no hi haurà plànol del recorregut i per tant no quedarà constància d’aquest nyap de volta.

Iniciem la tornada cap a Ciutat pel camí de sa teulera i desprès per son Piza i son Macià. Acabant la volta a un dels baretos que hi ha a l’entrada de Ciutat per la carretera vella de Bunyola.

Volta de “reentre” amb uns 80 km i no se quin desnivell.