A la fi es va fer realitat i, "contra vent i marea" com diuen per aquí al voltant ( mai millor dit donats els missatges crítics o catastrofistes que ens arribaven per part d'alguns ), cinq sectaris aconseguiren dur a terme aquest repte. Nascut dins el cap d'en Miqui, i traduït damunt el paper per ell mateix, en Mapes i n'Andreu, amb certa timidesa però sense recular, la idea va anar progressant. Després vingueren els tests durant quatre dissabtes seguits per provar els trams, fins que el 28 de maig, a les sis del matí, s'arreplegaren a sa Faixina, en Pere, Biel, Jonander, Gerard i un servidor per enllestir l'imponent recorregut.
Amb la fi de no carregar el lector amb una excessiva toponímia, i donat que aquesta ja ha estat explicada a anteriors relats, l'esmentarem només per indicar-ne els punts de referència, centrant-nos en explicar les sensacions y les petites anècdotes que ens van donar.
Arrencam, entre ambient de ressaca, pel passeig marítim apuntant cap a l'extrem més occidental del recorregut, que és Andratx. Com que és prest i encara fa fresca, sense cap nota de desgast ens plantam a Estallencs, i com que hi ha fam, feim el primer avituallament al bar dels moteros. Amb poc ménys de quaranta minuts reprenem la marxa. Ara, el que volem és arribar a Valldemossa a una hora decent i aprofitar per dinar o fer una menjada forta per carregar energia. De camí, ens topam amb en Jeroni i amics que estan de ruta amb moto - vos veig molt bé - diu donant-nos ànim. Un cop al poble veim que només són les dotze, i decidim canviar el punt d'avituallament per Santa Maria, on hi arribam aproximadament a la una del migdia. Fa molta calor, més de la que voldriem, i agraïm l'aturada. Ens prenim un bon menú a la terrasseta de can Cannolí, lloc totalment recomenable a la mateixa plaça. Aquest tràmit ens suposa quasi una hora i mitja, que ens servirà, a part de per menjar, per relaxar-nos, per riure molt, perquè en Jon en faci una de les seves (veurem al llarg de la ruta que té facilitat per desconcertar) i per passar per boxes, ja m'enteneu.
Repostam aigua i gel i continuam. Ara ens toca el tram del Raiguer, que curiosament s'ens fa més ràpid del que pensàvem gràcies a que corre l'aire i a més a favor nostre. En Jon, el nostre referent donada l'experiència, ens insisteix que hem d'arribar el més frescs possible al "mur" de Lluc, la darrera pujada forta del dia després d'haver fet na Burgesa i la Tramuntana sur. Aquí hi haurà dos clars patidors, en Pere i aquest narrador que ens topam amb la misèria física i mental, i és que les hores de màxima calor ens han afectat; res, però, que no pugi arreglar una bon avituallament d'aigua a Fontcoberta i un sobret de gel. La davallada pel camí vell de Pollença farà la resta per a la recuperació, i amb un no res ens plantam al poble. Aquí tindrem el gust de ser rebuts per la família March, fet que indica que en Pere toca fi a la volta, tal com havia avisat. N'ha fet un bon bocí, uns cent quaranta quilòmetres, i dels més durs.
Són les vuit, i encara ens queda un bon troç fins el sopar, per tant compram un poc de menjar i beure a un súper. També aprofitam per instal·lar els llums perquè d'aquí no res ens faran falta. Començam a tenir serios dubtes de poder arribar a Manacor a una hora decent per sopar com cal, ja que serà la darrera menjada forta que farem. A mesura que transcorren els quilòmetres ens va quedan clar que haurem de fer el sopar a Artà, i tampoc serà prest quan hi arribem. Tot i que el ritme de bici que duim és bo, les aturades i qualque tram enredós entre Pollença i can Picafort fa que el temps voli. Després ens queda el pestós tram de carretera cap a Artà, amb molt de trànsit, fent-se de vespre i amb un canvi de temps tan inesperat com radical on el vent serà el pitjor de tot, i és que s'acaba de posar ambient de tormenta. Procuram fer-ho a bon ritme però controlant l'esforç a les pujades, ho hem pillat després d'observar l'expert. Quan a un moment donat veim el lletrero de "Artà 11", és quan ens hem de desviar cap el camí de Carrossa, i d'aquesta manera seran quasi trenta, i durant tot aquest sector tendrem la sensació de no saber per on param. Ja és totalment de nit. Únicament (quasi res), tindrem les referències que ens va informant el nostre gestor de la ruta, en Biel amb el seu gps (els d'en Gerard i en Jon únicament han servit per decorar el manillar). Com a bon comptalble que és, ens du controlats al mil·limetre. Tenim la sensació de no arribar mai, i passam un poc de pena de no trobar res obert per sopar. En Gerard ens tranquil·litza ja que té clar que sempre podrem menjar qualque cosa a s'Almudaina. A la fi, comencem a veure la llum, i és que pràcticament som damunt el poble, amb la sort de que hi arribam costa avall. A l'esmentat bar, un conegut d'en jonander ens indica una pizzeria on soparem bé i bé de preu. Efectivament sopam molt bé a la pizzeria Artà, lloc de tracte amable i amb la bona companyia de la taula del costat, cinq dones que tot i que no interactuam per res, les seves veus ens sonen com música de fons. També aprofitam per contactar amb els companys, que es desfan donant ànims i oferint qualsevol tipus de suport. Gràcies Andreu, Mapes...! Nou pas per boxes (amb empastissada de "crema pa l'ojete" inclosa) i quan anam a partir, sorpresa!, en el canvi de bateria, el gps s'ha desconfigurat i hem perdut les dades acumulades: dos-cents dos quilòmetres y altres tants de metres de desnivell. Tanta sort que ho hem mirat abans. El problema ara, és tornar recuperar el track, el que queda no és pot fer de memòria. Més temps perdut.
A la fi, amb anglès, però l'aparellet arrenca. Tècnicament, el tram fins Manacor per la via verda, uns trenta i tants de quilòmetres, ens han de resultar molt fàcils i han de servir de recuperació, però resulta que ens trobam amb un fortíssim vent de cara. A més, el teòric pendent favorable no és tal, només fins son Servera. Després és a l'inversa, molt lleugerament, però en pujada, i a més amb molt de vent. Curiosament, el ritme és molt bo, i ho serà durant tot el tram nocturn. Tot i que cap de nosaltres és tranuitador ( bé, n'hi ha un que ha anat bastant de festa pel que ens conta), amb la bici ens agrada molt el vespre. A meitat de camí, hem d'aturar de nou, el gps està fent dois. Més temps aturats, més d'un quart d'hora. Nou pas per boxes, i van.... Reprenem la marxa. Arribant a Manacor ens notam un tant enterbolits, segurament perquè duim molt de temps amb la vista fixada al punt de llum del focus, fet només interromput per la gran quantitat de conills que surten espantats al nostre pas. Ens quedam sorpresos, també, per l'ambient de festa que s'observa des d'enfora: es veuen diversos indrets molt enllumenats amb música a tota marxa. Són aproximadament les dues de la matinada, lògic per tant.
Nosaltres a lo nostre. Ara ens toca fer l'enllaç fins son Macià i es Fangar, un dur tram de continus puja i baixa per lentes pistes d'arena i grava. A certs moments, inclòs ens desorientam i cometem alguns errors fincan-nos dins els patis de les cases que trobam pel camí. Per aquí també hem de començar a canviar qualque bateria. En sortir des Fangar, el commendatore de l'expedició, com a premi pel bon ritme duit fins ara, ens dóna una treva de cinq minuts d'ulls tancats allargats en terra. Puntualment, reprenem la marxa pel que serà el tram més fantàstic de la volta pel seguit de camins single-track i trialeres dels voltants de sant Salvador i Consolació. Diversió màxima (tot i la somnolècia que fa acte d'aparició en forma de badalls) sota l'observació de mussols, conills, ratolins, tortugues i eriçons que ens trobam per aquest indret. No entenen què estam fent; bé, molts d'humans tampoc. Devers les cinq del matí ja estam pels voltants de Santanyí, i ja comença a clarejar. Alguns de nosaltres tenim molta son, començam a anar de costat a costat, i axiò que en el sopar en Gerard ens ha subministrat unes pastillotes de cafeina, deia ell, que prenen els que fan els brevets de carretera.
Devers les sis arribam a ses Salines, on ens llançam cap l'únic bar obert, i curiosament no som els primers clients, s'ens han adelantat uns matiners jubilats que ja no saben què han de fer. Es pensan que acabam de sortir de ruta. Mentre en Jonander deixa descol·locada a la madona del bar demanant-li un cafè amb llet doble de cafè, - ¿cómo, un café largo?. - no, doble, - ¿ cómo doble?, ¿americano?, - no, doble de café! ( s'en va al bany). La madona ens mira i diu amb el rostre desencaixat, - ara ja no sé què vol aqueix! En Gerard i jo ens descollonam, mentre en Biel s'ha quedat fora fent meditació ( dormint pot ser? ) assegut a la façana de l'esglèsia. Carregats de cafeina, ens dirigim cap es Salobrar, per on tindrem un esplèndit trenc d'alba.
Ens queda ara, fins Llucmajor, una bona tirada, sempre amb tendència a pujar i amb un poc de vent de cara, i és que ja du moltes hores fent-nos la punyeta. Arribam al poble amb l'il·lusió de prendre una ensaïmada o un pastís (hi ha que veure el que traga el bilbaí). En el forn, nou moment surrealista per part de qui ja sabem, aquesta vegada les víctimes són dos municipals.
Ara sí, ja ho donam per fet, i començam a asseborir l'arribada. Són les vuit. Els pronòstics es poden cumplir: arribar a les deu i mitja al punt de partida. Emperò, el que queda no és cap regal: puja i baixa, puja i baixa des de son Saletes fins son Binissalom, tot un suplici donat l'estat del nostre cul i les nostres mans, el pitjor de tot. Devora això, el cansament de cames no és res. A sant Jordi ens queda l'agonia final, l'inacabable tram de parcs i jardins i el pestós carril bici ( te acuerdas Antón? ), que ja està ple de gent, a més. A les deu i trenta nou minuts tocam mare. Eufòria continguda...Yujujuiiii! Contactam amb el cap suprem per informar del moment; repàs de dades: vint i vuit hores i trenta nou minuts, unes vint i dues ciclades. Ara només volem anar cap a casa i no sentir-ne parlar més. Estam contents, però no tenim clar si hem disfrutat. La resposta ens ve un o dos dies després, rememorant tot el que ha passat: i tant que si!
1 comentario:
Tot i els que creien que era impossible, s'ha demostrat que amb ganes i illusio , tot es possible.
Yes, we cam.
Publicar un comentario