Dissabte 17 de setembre. Cap Blanc i S’Estanyol

La ruleta de la fortuna que decideix, entre altres coses, el destí de la ruta dels dissabtes, ens va direccionar aquest cop cap el sur de l’Illa, per tant va tocar fer un clàssic: cap Blanc, Cala Pi, S’Estanyol. Ens va anar bé, ja que la direcció general volia canviar d’aires, i nosaltres com que som obeients, cap pobblema.

Poca convocatòria aquest dissabte: Pere, Fran, BIel, Antón, Mapes, Miqui i un servidor. Partim rumb Sant Jordi per la clàssica sortida de Son Gibert, torrent de na Bàrbara, aseitunas peres (que per cert no conec ningú que les hagi provades), Moliners, camí son Coll i Casa Blanca. 

De sant Jordi enfilam, per s’Aranjassa, camí de ses Barraques cap el torrent des Jueus. Sortirem a s’Orinal, mai millor dit, pel pont, que està ple de porqueria i fa mol mala olor, i que curiosament està molt freqüentat pels veins de per allà. Es veu que l’esser humà es pot acostumar a tot. Ens introduïm momentàneament dins la jungla turística per poc després voltar dins el torrent de son verí, també perfectament perfumat i decorat, i sortir a la rodona de la depuradora. 

Ens ficam pel camí de les antigues vies cap a ses palmeres, una altre elegant urbanització, on a l’hora de sortir cometem el primer acte de desobediència del dia i no ho feim per on toca. Sortim a la carretera des cap blanc, i  a partir d’aquí fins tolleric “zonas verdes laterales carretera”, una forma eufemística de dir caminois de merda de ca i pixum. Així i tot conseguim minimitzar el contacte amb l’asfalt que és el que cercam. 

Arribat l’inevitable moment de sortir a la carretera es desferma la locura i en Fran, acompanyat per n’Antón i qualqun altre es posen a tirar a quaranta per hora per desgràcia dels que no anem del tot fins. Llavors critiquen els que de vegades feim bici de carretera. A la fi arribam al punt del niu de ses àguiles ¿? i botant el guarda rail comecem a anar per caminois damunt el penyassegat, i aquesta serà la tònica fins pràcticament cala pi, sempre disfrutant d’un paissatge mariner espectacular, amb Cabrera a l’horitzó. En un segon acte de desobediència, en Fran intenta ficarse per la zona militar on l'informen de que ja no ho és, quan teniem instruccions d’entrar pel far a ran del penyassegat. Caminoi roquer, feinós i divertit, del que ens agrada, fins que arribam a les pistes de Capocorb. 

A cala Pi, tiram pel camí vell, que no és cap regal, és de donar fort als pedals, descarnat i llarg, però el mateix que abans, ens evita anar per dins les urbanitzacions per l’asfalt. A l’hora de ficar-nos a s’Estaleia, a la barrera on hi havia un botador, ara n’hi ha una de més grossa i sense possibil•litat de botar. Hi hem d’accedir per dins un dels solars i passar entre els xal•lets i el voladiu a la mar. Ara, la pista arenosa uns durà ràpidament fins el far de s’Estanyol, on hem de berenar. Ho feim a un forn nou, no on pensàvem, però som ben atessos i per molt bon preu.

Després del cafè i de que en Pere ens expliqui els perills de la nutrició actual, reprenem la marxa carretera cap a Llucmajor fins el creuer del camí dels presos, per on accedirem al també dur camí de llobets, on els dèbils del dia comencen a fer figa. Un cop a la carretera, el de sempre, cami dels Lladres i camí de son Guardiola fins el poble. 

Mitjançant el camí de Galdent, iniciem el que ens queda de ruta, la pestosa tornada per son Mandivia i son Binissalom cap a sant Jordi. Per aquí, el que s'ha excedit abans pel cap Blanc, pateix un petit patatús que l'obliga a aturar-se. On no n'hi ha no en cerquis. Per rematar la feina, ventada de cara cap a son ferriol i Palma. N’hem tingut un percal avui, amb més de cent deu quilòmetres a molt bon ritme. La recompensa la tenim al bar del camp de son Malferit on ens prenim les merescudes sandis entre el pintoresc ambient futboler.
FOTOS CAP BLANC S'ESTANYOL