Dissabte 3 de setembre. Camí de Metro (més o manco)

“Ja tenim massa cremat Planícia i voltants …….per tant cami de metro” (que per cert en fa més de dos, hi havia de passar un carro). Amb aquesta frase ens convocava per aquest dissabte el cap suprem sectari, convidant-nos a canviar de territori, i la idea agradà molt donada la peculiaritat d’aquest lloc i la dificultat que suposa transitar-hi. “Alerta que hay toros” ens deia qualqú. És igual, quan s’ens fica una idea dins el cap, ja ens poden fer por, així que Ja ho veurem…va dir un cego a un sord.

Poc a poc va tornant la normalitat al grup i molts vàrem ser els que ens ajuntàrem aquest dissabte, i això que encara n’hi ha que per culpa de la caloreta, o per culpa d’un suposat genoll en descomposició, o per culpa dels globus, o perquè es dediquen a l’alta competició, no venen que si no. Per tant, la llista de convocats: Vp, Rol, Pere, Miqui, Bordoy, que ja té carta blanca, Biel, Pedro, que va en sèrio amb la tornada a l’mtb, Mapes, Fran, Jo n’and-er, i aquest humil narrador.

Partim recta cap a passatemps. A l’inici del camí, una advertència, - tampoco hace falta ponerse a tirar como locos, deia qualqú amb to contundent, i ja sabem que quan en Miqui en diu alguna va en sèrio, així que tothom a creure. En Fran, debut a unes pèrdues de bufeta s’ha d’aturar, moment en que la penya se fa es loco i ningú l’espera, i és que uns minuts sense que et mengin l’orella és un descans. Seguim els altres cap a Raixa i a can penasso ens tornam juntar amb en Franreaction. A ritme lleuger pujam el coll de Sóller, conseguint, cosa rara, arribar tots junts. Llavors diran que no sabem dur un ritme.

Baixada fins el punt d’entrada al camí davant sa font de sa Reina. Just al principi ens trobam amb l’amenaça del bou. Pobre animalet, més avorrit que una ostra, inclòs ens mira amb ganes de conversa, però no ens podem entretenir, que n’hi ha un percal com diria en Secilio. Ens anem currant el camí cadasqú al seu estil fins que en Biel fa una destrossa al canvi. Davant el drama, metre l’afectat es du les mans al cap, fa aspa-vents, es pregunta com pot ser, n’hi de més pràctics i es posen per la feina. 

Sol•lucionat el tema amb una patilla nova, reprenem la marxa, ja amb un poquet de calor, i al mirador ens retrobam amb els que han seguit fent. Aquí, on abans es berenava, ara es fa un tentenpié, cosa que no se sap si té molt de sentit ja que fins Deià no hi ha on fer un avituallament en condicions. Llavors veurem que en el moment de poder berenar ja no són hores, i a més amb la Pedrissa per davant. Comencem la baixada per a cert moment deixar el cami de metro i començar a davallar a peu per una cornissa situada al costat del barranc. Per aquí es ficam dins es racó d’en Barona. 

En arribar al botador començam a davallar per l’ara arreglada pista, probablement la més llarga i amb més pendent que poguem trobar, si no recordau quan l’hem de pujar. Tira a tira ja que convé no agafar massa velocitat, arribam per devers es Mont-reals, on agafam direcció cap a l’esquerra pel camí de Castelló. Seguim pel gr fins que arribam a la capella de Castelló que a la fi ha acabat amb les obres mostrant ara una aspecte excel•lent. Gràcies a això ja podem agafar l’empedrat de l’esquerra i no haver d’emprar el camí particular de les cases de can Prohom a canvi de certs favors a la mare de l’extrangera mal lletada.

Passam les cases i en pujada arribam fins l’era de son Bleda, que té un tamany considerable, per cert. Passam la barrera i enfilam cap amunt pel camí de sa font de sa Senyora fins arribar al coll de caçadors. Aquí feim una aturada per esperar en Pere que ha de resoldre un petit problema bio-químic. Com que tenim l’avís de ojo! anam vius al desviament que hem d’agafar a la dreta per on seguim en lleugera pujada per dins l’alcinar fins que el cami comença a trialejar cap avall fins que topam amb la font de sa Senyora. 

Aprofitam per agafar aigua i partim cap avall per trialera entre el pinar per després sortir a un olivar on ja tenim una bona vista damunt la costa de Deià i ràpidament ens plantam al poble. Hi ha gana i ens tiram damunt aquest colmado d’ampli espectre que és can reynés, on un hi pot trobar pràcticament de tot. Com hem dit abans, no són hores de berenar i el bocata se li entrevessa a més d’un ja que partim amb pressa. 

A partir d’aquí ja sabem el que ens espera, carretera fins Valldemossa amb sa Pedrissa per davant. Com sempre, un grupet de picats per davant, un grup perseguidor, i per darrera el/s convalecents. Reagrupament a la cartoixa llevat dels que tenen pressa, Fran, Pedro, que s’en van per la via ràpida, i la resta anam pel camí de darrera dels jardins, camí vell, son Brondo, s’estret, s’Esglaieta amb molt de vent de cara i pocs donant-la, ses Rotgetes, son Mallol, despedim en Vicenç,  son espanyol i ferreret.              

FOTOS CAMI DE METRO