4 d’Agost. ETAPA 2. BARCELONETE- COLMARS 44 km 1621 mt desnivel
Una
de les grans novetats del viatge d’enguany era la desaparició del Rooming,a la
fi, al igual que a casa tendiríem Internet que ens permetria fer consultes en
qualsevol lloc. Aquest fet i també una certa deixadesa per part d’aquest
narrador, atabalat per qüestions laborals, feren que enguany no disposéssim de
cartografia solida, mes enllà d’un mapa de jugueta que de poc servia i del topo
francès dins el gps en el que es molt difícil tenir una visió general del
recorregut.
Per
altre banda hem de dir que els tracks els tancarem feia molts de mesos ja que
els varem treure bàsicament de la pagina oficial de la Transverdon. Recalc “bàsicament”,
perquè en realitat eren bestrets també d’una gent que també havia fet aquest recorregut i que coincidien amb els
oficials però que tenien molta mes definició. Així les coses, aquest narrador donà per bo el seu recorregut, que a
mes a mes, introduïa una novetat, la pujada al coll d’Alos es feia per terra,
però aquesta petita variació mai va ser verificada i quedà totalment en el
oblit.
A les
7:30 ens reunirem per prendre el tradicional “desayuno continental” i un cop
preparades les maquines iniciarem la marxa. Enfilarem la carretera del coll d’Alos,
però ben aviat la deixarem per agafar un seguit de carreterones asfaltades que
donaven accés a nombroses cases,així anàrem agafant cota ràpidament fins que en
un moment donat la carreterona es convertí amb pista, que de cop i volta incrementà
considerablement el pendent, tot i això, els mes forts no tingueren problemes
amb aconseguir pujar, així amb trams amb forta pendent seguit d’alguns de descans
arribarem al poble de Pra-Loup, nom que sembla sempre havia cridat l’atenció a
en Joan.
Travessarem el nucli amb les típiques edificacions d’estació d’esquí i
de nou ens ficarem per camins que aviat es convertiren amb tiranys , amb tal pendent
que ja era impossible rodar, així resignats, bicicleta a becoll, iniciarem el
calvari per dins un frondós bosc d’avets.
A la fi aconseguirem coronar un turò d’es
d’on teníem una perspectiva clara, teníem que bordejar la gran penya que teníem al davant i entrar en
la part alta de l’estacio d’esqui de
Pra-loup. L’esperança de que poguéssim rodar una mica, aviat es difuminà en els
que anàvem just de forces, ja que si be estàvem a una pista, el pendent era molt fort. Bordejarem el
cim i el track seguí per un tirany que tenia un objectiu i direcció clara, la llàstima
era que aquest estava molt lluny i ja feia temps que havíem acabat l’aigua.
Tot
i això no quedava mes remei que continuar i així ho férem per un caminoi que
anava per un costaner totalment descarnat de la muntanya. Mes de tres hores desprès
de que comencessin les penúries amb les primeres rampes del bosc arribarem a un collet prop de la tete
de la sestriere des d’on es veia una
pista que duia directa a la Foux d’Allos , tot i que el track continuava carenejant
amb direcció al coll d’Allos, ningú llevat d’en Gerard va dubtar en que el que teníem
que fer era tirar per avall quant abans millor.
Havíem quasi tocat el desastre i de
manera doble, ja que a apart de la nostra total deshidratació i les bofegues
que aparegueren als peus d’en Miky, randino i gerar, també nomes estàvem a 5 km
d’on es va estavellar el famós vol 9525 germanwings. El que des de dalt
semblava una pista fàcil, va resultar ser una pista descarnada que ben aviat
deixarem per rodar pel vell camí, un tirany bastant rodador, que si no fos pel
lamentable estat en que estàvem hagués pogut ser ben divertit.
Arribats al
poble ens aturarem al primer bar que trobarem per beure com a condemnats,
lamentablement ja era tard i ens varen dir que allà no podíem menjar, així que
continuarem una mica mes avall fins que trobarem una sandwicheria a on ens
feren unes bones hamburgueses amb patates que com es de suposar regarem amb
abundant beguda. Un cop ja tornàvem a ser persones decidirem reiniciar la
marxa, malauradament el track baixava per una vall secundaria que sortia del
mateix coll d’Allos i per reenganxar-lo teníem que pujar fins el coll, així que
decidirem enganxar-lo mes avall, així que ens tirarem per la carretera uns 6 km
que també serviren per pair una mica el dinar.
Un cop recobrat el recorregut
iniciarem una suau pujada d’uns 2km per carreterona i pista que desprès es convertí
amb un molt divertit tirany que amb uns
3, 5 km ens deixa al final a Colmars amb molt bon gust de boca i al final de la nostra Etapa. Un cop
bordejat el castell superior, i la població emmurallada arribarem al nostre destí, l’hotel le France. Deixarem les bicis a la cotxeria i ens repartirem a
distintes habitacions.
En Pere com a bon gestor recollí la roba bruta i la dugué
a la rentadora mentre els altres ens dutxavem i preparàvem pel sopar, molt bens
servit a una terrasseta del jardí de l'Hotel. Completarem la jornada amb un
passeig pel magnífic conjunt medieval del poble.
Era d’esperar
que ara ja totalment situats damunt el recorregut senyalitzat no hi hauria mes
denous, però un altre cop la manca de cartografia ens jugaria una mala passada.
1 comentario:
uff, o sigui que hi va haver un dia no idil·lic...bé, ja sabrem els detalls. no em faig a la idea dels pendents que parlau, però a les fotos no s'aprecia. bona i envejosa crònica¡
Publicar un comentario