L’any passat, quan vàrem fer aquesta volta, s’ens va quedar la inquietut de saber com seria si en vers de començar per la serra i acabar pel pla de llevant la féssim a s’enrevés, idea que havia quedada oblidada fins que aquesta setmana, de cop i volta i sense previ avís va tornar a brollar. En Biel, en un moment de locura, que no de gatera com es pensa qualqú, va pensar que era el moment ideal, el dimarts havia plogut molt cosa que ens podia evitar la pols i tocava nit de lluna plena. De seguida va trobar un parell d’incoscients que el seguiren, i uns altres més llestos que hi volgueren participar en una part. A qui pareix que no li va caure gaire bé la idea va ser a n’Antón donat que justament no hi podria assitir per culpa de la feina, però li volem recalcar que va ser una cosa totalment improvisada i que a més no tenia la cosideració de event sectari. Y tranquilo que se no te va a pedir ninguna aportación ni se va a celebrar nada.
Bé, deixant polèmiques a part, la cosa és que dissabte a les set del matí a sa faixina quedam: Bordoy, Pere, Jeroni, Miqui i el que escriu. A sa costa des gas s’afegirà en Gerard i a s’Aranjassa en Tià. Partim puntalment a toc de corneta d’en Biel que s’encarrega del ritme inicial que per cert el trobam un tant accelerat. Seguim ja amb en Gerald al grup i pel carril bici arribam a can Pastilla des d’on ellaçarem cap a ses Cadenes i s’Aranjassa. Al punt verd de sant Jordi ens espera puntualment en Tià i ja complets enfilam cap a son Binissalom. Passam pels espectaculars camps de Punxuat decorats amb les rotllanes de palla, son Saletes i arribam a Llucmajor, a bon ritme i amb fresqueta encara.
Repetint com el dissabte passat, ens dirigim, pels camins de son Guardiola, des Lladres i de LLobets, on en Gerard quasi ens fa tenir un accident per no atropellar una tortuga, fins la carretera dels presos, que l’agafam en direcció a ses Salines fins la variant del camí de sa Sorda per on agafarem un enllaç de terra fins la rotona de la carretera Campos sa Ràpita. Aquí agafam el carril bici fins el segon desviament cap es Trenc, passat can senae, per on ens adintrarem dins els terrenys del salobrar. Arribats aquí tenim el dubte de sempre, si trobarem fang o no, perquè ja sabem el car que es paga una empastissada d’aquest fang. Inicialment tot va bé fins que, com si d’una trampa es tractàs, ja que a la vista no ho aparentava, ens hi quedam clavats. Clar, la pluja del dimarts encara no ha aixugat. Només s’en salva en Tià que ha trobat la traçada bona, la resta quedam amb les bicis bloquejades, i amb en Gerard pegant crids de desesper: m’ha quedat la bici inservible! Deia. Primer contratemps idò. Per sortir de tal situació no ens queda més remei que posar en marxa el dispositu Biel que consisteix en agafar un palito i començar a llevar l’engaxifosa massa.
Un cop desbloquejades les rodes reprenem la marxa fins la carretra de sa Colònia que només l’hem de travessar per continuar cap a ses Salines. Ens trobam que els camins que enllacen cap el poble estan recent asfaltats, inclòs alguns que creiem que eren de terra. Arribam a la benzinera on ens deixen emprar la manguera i llevar el fang de les bicicletes a canvi d’unes consumicions. A l’hora aprofitam per berenar. També compram oli per la cadena. Tenim bones sensacions de cames, i es que encara podem dir que estam frescs, i seguim cap a LLombars enllaçant alguns trams de terra que ja són habituals per nosaltres. D’aquesta manera arribam a la carretera de Santanyí, que només travessant-la podem continuar per camíns de terra. Ens dirigim ara cap a la zona de Consolació on hi transitam pels camins de la part baixa del puig, evitan pujar-hi. Comença aquí una de les parts més interessants de la volta, que són la succesions de camins i senders mitjançants el quals anirem passant per les zones des Carritxó, Santueri i sant Salvador. L’any passat ens va tocar fer-ho de vespre i vàrem disfrutar molt també. Per aquí ja notam que avui fa una bona calor, però com que l’aire corre bé i no és calent, cap problema. Arribam a la carretera de Portocolom, on de seguida ens ficam dins la mega finca des Fangar.
Per aquí hi ha feina que fer, i és que ja duim un rato de senders en continu puja i baixa, i ja sabem com és la sortida de la finca cap a son Macià, dures rampes d’enlluernant grava blanca. I per aquest tipus de pista continuarem fins Manacor arribant-hi per les “monumentals” pedreres, i és que vistes d’aprop fan por. No hem fet cap gran pujada però ja duim acumulats uns mil tres-cents de desnivell. Per aquí ens deixa en Tià, que s’en va cap a Portocristo amb la familia. També per aquí, els sobre-escalfats carburadors d’en Jeroni diuen basta i reclamen un poc aditiu winns. Són quasi les tres del mig dia, bona hora per dinar. Els que han d’agafar tren cap a Palma, dubten per un moment si agafar el primer que parteix en mitja hora, però fàcilment són convinçuts a quedar a dinar al bar Porrón, on sempre som ben atesos. Bon menú a bon preu, ensalada amb pollastre arrebossat i arroç brut, que en menjam tot el que volem. Mentre dinam, en Jerónimo Javier i en Gerardo Javier ens fan un secta de lux on ens informen de diferents escàndols amorosos de coneguts seus. Són un poc passades les quatre i és el moment de partir, en Jeroni, Pere i Bordoy ho fan en tren cap a Palma, i en Biel, Miqui, Gerard i Torné ho fan per la via verda cap a Artà. Tenim per davant trenta quilòmetres de còmode trajecte que ens han de servir per estalviar forces i fer la digestió.
Poquet més d’una hora ens du completar aquesta part. A Artà aprofiam per fer un avituallament i posar oli a la cadena, i es que aquest element es fa imprescindible amb les condicions d’aquesta volta. Fet i fet són les sis i hem d’enfrontrar el tram Artà – Pollença on tenim previst sopar. En aques moment ens queden dos-cents quilòmetres de volta. Partim idò a agafar el camí de Carrossa, recordant el dur i llarg que s’ens va fer aquest tram l’any passat. Enguany el trobam perfectament asfaltat, però el continu puja i baixa també cansa perquè els trams de pendent són curts però pronunciats. No obstant, en aquest sentit sembla que té més tendència a baixar. Aquest camí, travessant un bonic paissatge de camp mallorquí, et du bastant cap a l’interior, cap a Sant Llorenç, per tant, arribat un punt hem d’agafar una pista cap a l’esquerra en direcció cap a la mar, una pista en perfecte estat que quasi tot el temps baixa. Ara entenem el dur que s’ens va fer aquesta part en sentit contrari. Tenim a l’horitzó tota la badia d’Alcúdia i a la dreta l’espectacular mont Ferrutx.
El que es fa més pesant en aquest moment es dur tot el temps el sol baix de cara, a qualquns fins i tot ens agafa mal de cap. Passam per la granja que es troba en aquest indret on trobam totes les barreres obertes, però cap pagès, per tant cap problema. Arribam a la carretera que va de Manacor a sa colònia de sant Pere, que només fent-ne un bocí arribam a la principal d’Alcudiá Artà. Ara no ens queda més remei que fer-ne uns pesants dotze quilòmetres fins arribar a can Picafort, tot i que no tendrem massa vent de cara, a diferència de l’any passat. Per aquí ens trobam a l’equador de la volta, per tant, no ens queda res! Arribats a la rotona, ens endinsam per ses cases des Capellans cap el pinar de la comuna de Muro, moment on agraïm el còmode rodar per damunt l’arena i a l’ombra. Acabat aquest tram, just on comença el muncipi d’Alcúdia, ens toca carretjar per dins les urbanitzacions per evitar la transitada carretera principal. Arribam a la zona del llac Esperança, on com sempre, ens feim la pitxa un lio, i és que el caminet per anar cap a la cova de sant martí no hi ha manera de trobar-ho. Aconseguim sortir de mala manera i travessant la ronda agafam la pista del puig de sant Martí. Seguim duent bon ritme i tots anem igual de forces, com toca ser. Després feim el tram de set quilòmetres de la carretereta que va a Pollença, desviant-nos a un moment donat per fer el tramet del Pontarró.
Un cop al poble anem a cercar el celler que ens ha recomanat en Pere per sopar, el celler es Molí, un bon lloc però amb una carta no gaire apropiada per nosaltres. Com que no tenim temps per anar cercant, ens hi quedam i el més paregut a un bon plat de pasta que ens podem ficar entre pit i esquena és una fideuà, bona però salada i amb tots els ingredients esencials per una bona indigestió, i si no demanau al Biel que va pujar el camí cap a Lluc a cop de rot. Després d’un bon cafè reprenem la marxa, devers les onze menys vint i amb els llums encesos. Només sortir del poble ja disfrutam del bé que es roda quan és de nit, amb la fresqueta i el silenci. Comencem la pujada intentant dur un ritme controlat, una de les coses que pareix que ens costa en aquesta volta. Anem fent doncs, tira a tira ja que com hem dit abans, duim un home malalt, a qui la mescla d’all i oli, musclos i crustacis que du a l’estómac li està jugant una mala passada. Llàstima que no pugui gaudir de l’esplèndida nit de lluna plena que ens acompanya.
Sortim de la finca de Binifaldó i anem a cercar la davallada que ens du fins el camp de futbol de Lluc. Són passades les dotze i al monestir hi regna la pau. Obrim les tancas i travessam cap a la font coberta on hem de repostar aigua. Sortim de Lluc, cosa que suposa fer un petit collet i enfilam la davallada pel camí vell. Anar amb bici de vespre, insisteixo, és una disfrutada, ciclar amb el llumet fa que la traçada es vegi molt més definida i sembla que llisques suaument entre les pedres. A l’asfalt, en Gerard, a qui pareix que la nit el confon, es passa de llarg el darrer tram del camí, però ens retrobam a l’entrada de Caimari. Tiram cap a Mancor, on el que escriu, també confós per la nit, es separa del grup sortin-se del track. Un cop ens retrobam, aprofitam el moment per prende un gel o barreta i recol•locar el llum d’en Gerard, per qui la volta comença a acostar-se a la fi ja que aturarà a Binissalem.
Enfilam costa amunt cap a cercar l’entrada a la comuna de Biniamar. Ràpidament ens plantam al poble i ara el recorregut és el de sempre, enllaç cap el poliesportiu de Lloseta, comuna, cementeri, camí d’Aiamans, torrent i Bonifai. El rodar és fàcil i fluïd, però no podem evitar notar el pas de les hores i els quilòmetres, que es noten especialment al cul i a les mans més que a les cames. Arribam a Binissalem on amb molt de greu per part seva, ens deixa en Gerard, ja que té bones sensacions i està disfrutant. A més hi ha que tenir en compte que avui tenia la celebració del seu aniversari, i és que les espelmetes de la tortada ja duen moltes hores enceses. Tampoc és tan mala hora presentar-se a les tres de la matinada…
Els tres jenets de l’apocalipsi segueixent el seu rumb sense saber ja com s’han de seure damunt la bicicleta. D’aquesta manera, enfrontam amb poca gràcia l’empedrat cap a Bànyols, per on fent un poc de bucle pel camí des Puig (Ventós pot ser?) tornam pegar al camí des raiguer. Per aquí l’estat d’ànim d’un servidor toca fons, i durant els propers quilòmetres la idea de l’abandonament no deixarà de rondar. Ves a saber què està passant dins el cap dels altres dos companys de fatigues. Arribats a s’Extremera, decidim fer una aturada i menjar qualque cosa, i aprofitam el moment per sincerar-nos i fer anàlisi de la situació. Exposada la meva situació, en Miqui també admet que du molts de quilòmetres amb els darreres en flames i pràcticament ja no es pot asseure damunt la bici. L’unic que aparenta sencer d’ànim és en Biel, cosa que ens fa reflexionar. Després d’haver omplit la panxa, les coses es veuen d’una altra manera i decideixo seguir un poc més a veure què passa, tanmateix encara hi haurà dues oportunitats per partir cap a casa. El que no pot dir el mateix és en Miqui que en la situació en que es troba, i tot i que intenta seguir, a Caubet no té més opció que abandonar la volta, i és que una cosa és aguantar un poc de mal i l’altra no poder ni seure. Entre cama i cama du uns més que respetables dos-cents cinquanta quilòmetres. Són passades les quatre. Els dos que quedam, de Caubet enfilam cap a les vies, son Amar, camins de palmanyola, i s’Esglaieta, per on hem de tirar cap a s’estret, son Brondo i Valldemossa pel cami vell. Arribant al poble ens quedam sense bateria als llums disposant únicament d’un petit frontal. També hem acabat l’aigua.
Són passades les cinq i al poble no hi ha ni una ànima. Intentam trobar qualque grifet a qualque banda i en localitzam un a un jardinet, on després de que en Biel en begui mig bidó, ens adonam de que és aigua bruta, probablement depurada per regar. Tiram l’aigua carregada als càmels i continuam la marxa. Ara, fins Estallencs, no tenim opció a res. Feim el coll d’en Claret, ara ja surt el sol i no necessitam més el focus, i ens ficam dins Piotes, o pilotes com diu el nostre assassí toponímic. A la trialera aquest servidor se n’adona de que la son està minvant facultats.
Sortim a mirant de mar i enfilam cap el camí de s’Erbossar per transitar per la prohibidíssima pista. Al creuament amb el correu, i abans de tenir un accident per somnolència, acordam uns minutets de descans, que per part meva es convertiran en quinze minuts de roncada profunda. En Biel aguanta estoicament la serenata. Amb l’energia renovada, doncs, continuam per la pista on la seguirem íntegrament donada la tranquil•litat del moment, i és que no són ni les set del matí, per tant no hi ha ni una ànima, tant sols els conills que corren a un costat i a l’altre. Quina pena que ens haguin llevat aquesta opció i ens obliguin a fer sempre el camí bord, quan per aquí es va molt més fàcil i no es perd ni guanya altura. Arribats a la carretereta de les cases de Planícia baixam fins enllaçar el gr per on a la fi arribam a Estallencs. Trobam tot tancat i únicament veim moviment a l’hotel Maristel on sense cap problema ens serveixen un cafè.
I continuam, per on tenim de sobres conegut, primer pel camí que va a al cala i que nosaltres el pujam cap el coll des pi, després pel gr, el tram de carretera fins cap es Grau, que té una tranquil•litat insòlita a aquesta hora, i novament ens desviam per la pista que va pel lateral i que la feim fins el coll de sa Gramola.
Remontam el coll, ja a dures penes, i al pàrking de ses bases agafem la pista que va pel costat de la carretera cap a sa coma freda. Aquí ens despistam i passam de llarg el desviament que baixa per la zona cremada, per la qual cosa decidim creuar la carretera i pujar cap a coma calenta per després fer la llarga baixada pel camí de ses comes que ens deixa ben davant el camí de sa guixería, ara asfaltat i que curiosament és més dur de pujar amb les seves rampes del setze per cent. Amb el canvi d’aspecte no pareix el mateix, únicament no ha canviat l’ase pesat que brama al nostre pas. Coll de n’Esteva i baixada per gr fins Capdellà on novament prendrem una cocascola. Són les deu passades, i la calor ja pitja. Donades les ganes d’arribar, obviam el tram del camí de son pillo i el de son boronat i tiram pel passeig i el coll des tords. El que no evitam és el coll de sa creu i el dels pastors que pràcticament l’hem de pujar amb piolet i grampons.
A la torre de na Burgesa feim la foto finish ja que no hi ha ganes de baixar fins sa faixina per després tornar a pujar cap a casa, on hi arribam devers les dotze. Volta completada, amb algún retoc donada la duresa de fer-la amb aquest sentit. Per tant queda clar que l’ideal de la volta és fer-la en sentit horari, vista l’experiència. Veurem l’any que ve qui s’anima a seguir fent-la.
