Durant la setmana en
la que ningú va poder sortir a entrenar llevat d’en Gerard que ara surt cada
dia, els “amotinats del caine” varen estar elucubrant la ruta que volien fer, es
veu que ara toca encalomar-se als llocs mes alts de la serra encara que tinguem
que patejar i patejar, així sonen noms com es pas des jou, sa serra, alfàbia,etc,
llocs increïbles, però en dos denominadors comuns: “pateo i caçadors“ Si el
primer es soluciona a base de paciència, el segon en aquest moments es difícil de sortejar sense acabar en un
enfrontament i en base a això, aquest narrador va aturar als amotinats invocant
a la prudència.
Tot i això, el cap de bandolina va estar remugant tot el temps,
- si tothom ara es fica per tot i poc els importa que sigui temporada de caça, perquè nosaltres no podem
fer el mateix-. La seva teoria es fonamenta
amb la massa critica, - som ja tants els
bikers, que al final guanyarem, ja que no es pot aturar a una multitud-. La
veritat es que no se com acabarà això, però ara per ara, crec que anem perdent
(a s’Estorell els March s’han cansat de les bicicletes, l’Ajuntament de Mancor elimina del seu catàleg de camins
públics els camins que van cap a sa font garrover i bianiatzem i els propietaris d’allà ara tampoc ens volen
deixar passar, cas secretari, etc, etc).
Però “ tu asesina, que nosotros
quitamos la sangre “. Primer uns es peguen bañitos a cas bergantet i ho mostren
per internet i desprès hem de venir
nosaltres a intentar desfer la malifeta. Tanmateix, per molt que discutíssim no
ens haguéssim posat d’acord, ja que en l’únic que coincidíem era en que son
millors la galetes d’oli de Muro que les d’Inca.
Però be, com que això era la crònica d’una sortida retornarem
a prendre el fil.
Ja tots plegat iniciarem la
pujada cap a la comuna primer per la pista principal i desprès per la coma d’en
cupí, que la seguirem per tots els tiranys fins arribar quasi al punt mes alt
de la pista del penyal. Desprès de agrupar-nos iniciarem la baixada cap el coll
des picó en que uns tiraren per el tirany de baixada i altres crec que de
manera errònia férem la voltera per la
pista.
Allà n’Andreu va fer un petit xap
a la coberta, i tot i que intentà anar inflant al final va tenir que acabar
posant càmera i per això el deixarem amb en kiko perquè anessin directes per
carretera fins Orient arrossegant amb ells en Nilo i el seu amic que es veu que
tenien pressa. Desprès de la magnifica baixada de ses clavegueres ens tornarem a agrupar tots i com que ja feia molta estona que els de davant estaven esperant,
no anàrem a guaitar al salt des freu que segur que estava espectacular.
Així
arribarem a Orient per son Palau, a on també ha aparegut una nova barrera. En
entrar en el bar, desprès de que l’antipàtic cap quadrat alemany que el gestiona
ens remugues perquè col·locàvem les
bicis prop de la porta, comença a ploure. Així va estar mes d’una hora caient
un petit diluvi amb qualque moment de calabruix que deixà els cotxes mig blancs.
A la fi aturà i reiniciarem la marxa, de nou es produïren dues desercions mes, en aquest cas foren n’Andreu i en kiko. Els altres continuarem per carretera fins que
agafarem el magnífic tirany del castell, que el seguirem fins a la pista de ca
ses bieles que ens deixà ben davant de l’entrada de Solleric.
De presa i
corrent anàrem a cercar el GR perquè no ens poguessin dir res, ja que segons la
propietat, la unió de les cases amb la carretera es un camí privat. Com sempre
ningú vol aclarir per on continuava el camí que tal com el seu nom indica tenia que arribar de qualque manera fins a
Orient.
Desprès de que en lluistatoo ( bona incorporació recent al grup que crec que s’ha adaptat molt be al nostre tarannà
ranci) ens tanques la barrera de les cases iniciarem la baixada pel camí a on també varen estar a
punt de prohibir-nos rodar. En arribar al gual del torrent, en Fran ,va entrar-hi
descontrolat, tal com sempre sol anar, i
va aterrar dins l’aigua sense major conseqüència que la pèrdua de l’orgull al veure que tothom se’n reia de ell.
Ja sense mes
incidències tirarem cap a Alaró a on
veient que el cel es tornava a encapotar varem decidir anular la pujada a cas
secretari i tornar ja via directa cap a ciutat per la carretera de sa taulera i
els clàssics camins de son Pizà i son Macià.
4 comentarios:
Querido Miguel, te contesto a tu narración sobre mi resbalón en el torrente, con una cita "Arriesgarse es perder el equilibrio momentáneamente, no arriesgarse es perderse a uno mismo" Sören Kierkegaard (el filósofo preferido de faemino y cansado).
Dicho sea de paso la narración también tiene algunas inexactitudes como que "caí al agua". Realmente lo que pasó es que pude esquivar el chapuzón y ni siquiera llegue a caer al suelo, la gente se reía por el resbalón y porque les daba rabia q no hubiese caído al agua. Tendremos que poner una unidad de reporteros en cabeza de carrera para dar mayor veracidad a las crónicas.
Fran te caiste y tu orgullo fluyo en lado turbias aguas del destino
Arriesgar y apostar no son la misma cosa, en una estas con pleno convencimiento, en el otro con la suerte.
El narrador cita lo que le cuentan, ni mas ni menos.
Arriesgar con pleno convencimiento?? y esto como se hace? Suena tan contrapuesto como inteligencia militar, je, je je. Para que haya riesgo tiene que haber un principio de incertidumbre, si no, no tiene gracia, y no se produce el aprendizaje
Publicar un comentario