sectamtb: PANCARITAT 2015. dsbt11 abr

Aquest dissabte de ressaca de Pasqua, i per decissió unànime d’en Tibu, i com que som molt religiosos, feim ruta de Pancaritats. – Quéeeee?, - ah sí, disculpa Antón: el pancaritat era un reparto de pan previamente bendecido que se hacía a las famílias pobres cada año en el diumenge de L’Angel. Actualmente consiste en una merendola que se hace en el campo en este domingo de pasqua. Particularment, a la Secta, significa quilometrada amb diverses fites ermiteres.

Un cop concentrats els assistents Pere, Jeroni, Mapes, Biel, Fran, Miqui, i Torné, partim cap a Son Macià a ritme de bicicleta eléctrica. Precissament fa poc em comentaven uns coneguts que les han provades, que la conclussió és que la sensació d’aquestes és més propera a anar en moto, que a anar amb bici, que no fas força, fins al punt de que si no duguessin els motors limitats haurien d’anar matriculades ja que passarien a ser ciclomotors. O sigui que encara som capaços d’anar com a motos. Després camí de Muntanya, on, a la carretera d’Inca s’ens afegeix n’Andreu.

Son Verí, i a San Marçal voltam cap a Marratxinet i després fent un bucle capritxós pujam el collet Des Pous on en Miqui mostre un cop més la seva hegemonia. A la carretera de Sencelles ens esperen en Tià, Llerard, Antón i Raúl. Llavors tombarem direcció Santa Eugènia per a continuació agafar el camí de Ses Covetes i enllaçar amb el caminoi que ens duu a Ses Olleries. Foto de rigor al xal•letet abandonat i voltam cap al poble passant-hi pel costat del cementeri i anam rodant cap a Morelló per després voltar cap a Sencelles.

Encara anem lleugers de cames i ràpidament ens plantam al Torrent de Sencelles, moment que aprofitam perquè “el ciclista” comani el berenar per telèfon. A punt d’arrencar, en Pere recorda que en aquest tram sempre hi ha algú que forada, per no dir ell mateix. La sorpresa arriba quan a un punt del torrrent ens trobam amb una bona bassa d’aigua ( n’hi ha més d’un pam), que llavors resultarán ser dues, i apareix el dilema: passam o no passam? La meitat del grup, els de les sabatetes de xarol, decideixen tornar enrera i agafar un enllaç per carretera. L’altra meitat, els caperruts, insistim en passar, i com diria en Predro, dins aquests n’hi ha de tres tipus: els agosserats o inconscients, Miqui i Jeroni, que passen a sac; els hàbils, Andreu, que passa amb una cama a l’aire i amb l’altre rodant un quart de pedal; els “intel•ligents” – diu en Jeroni- Fran i jo, que ens llevam les sabates i rodam sense cap por a l’aigua.

Moment divertit aquest, que aprofitam per criticar als cobards i demanant-nos què està passant amb l’esperit secta. Ens arreplegam a la sortida del torrent i anam per camins cap a Jornets, i llavors per més camins i carreterones arribam a Sineu per berenar al bar de sa voltadora, on s’afegeix el Tibu.

Ambient ruc sineuer, pa amb oli de potada per a barrams amb la força d’una premsa hidràulica, i molt bon preu. Reprenem la marxa cap el que serà el primer punt de penitència del dia, l’ermita de Sineu, desconeguda per quasi tothom. Foto obligada, baixam per la trialera cap a les vies del tren i agafem direcció a Petra per després desviar-nos cap el segon punt penitent i que ens va quedar pendent fa unes sortides, el puig de Son Nofre. Entre ortigues (orquidees per alguns) feim cim, foto de grup amb Sineu al fons, i ja amb bastanta calor baixam pel mateix camí.

Ens dirigim ara cap el turonet que, amb les seves divertides trialeres ens duu cap a Sant Joan. Aquí el simpàtic i ciàtic Tibu té un problema amb la roda i aprofita per anar-se’n després de fer uns impressionants cinq quilómetres. Llavors dirà pel xat que si va venir de Sant Pere, que si hi va tornar, però ha de saber que només computen els quilómetres que es fan amb el grup. Després d’un moment de confussió per dins una garriga, arriban a Sant Joan i també a la següent fita del dia, Consolació de Sant Joan.

Foto conmemorativa i ens apropam a Montuïri i després, anant per camins cap a Porreres ens desviarem cap a la dreta per acostar-nos a Castellitx de la Pau arribant-hi pel darrera per la dura i pedrosa pujada. Cap regal. Som molt religiosos i ens agrada fer penitència. Quarta fita del dia, doncs. Arriba tard en Mapes a la sessió fotogràfica perquè no sabia tancar una barrera, ni que anés amb codi cifrat! Curiós és també, que el primer que obre mai té el detall d’esperar i tancar-la, - eh Miqui tio!

Deixam Castellitx i per les pistes del bosc que ens troban després, arribam pel carrer del cementiri fins la plaça d’Algaida. Aquí s’han d’acomiadar els del Raiguer i proposent aturar i fer un brindis de germanor, cosa que no ens hi podem negar tot i que són les tantes i ens queda una hora de camí. Entre glop i glop coincidim en que el primer lloc en el rànking de bars cutres se l’enduu Can Tunis a Son Ferriol, per davant de Can Rigan.

Com que tot té un preu, en lloc d’anar pel camí previst, Sol i Mosques, Punxuat, Son Mandívia i Son Binissalom, per pressió popular tornam per la carretera vella d’Algaida, vial de servei, garriga de Son Gual i el pestós tram entre Casablanca i Palma.