FINS CAN PANCUIT. Dsbt 18 Feb

En aquest dissabte el narrador oficial en que s’ha convertit el sr torner, no hi era ja que estava passejant a uns dels fundadors de les bicis “cube” en la presentació dels darrers models d’aquesta marca germànica. Així  em  tocà recuperar la ploma que ja la tenia  una mica rovellada. 

De tots els que practiquem esport per la natura, un creu que els mtbikers, (be els que mirem el paisatge i no anem de carreres), possiblement som els que vivim amb mes intensitat els canvis que es produeixen a la nostra illa, ja sigui pels canvis cíclics  de les estacions, o be per adversitats climatològiques o humanes. Nosaltres som plenament conscients de quan els camps es sequen, de quan el blat està espigat, quan els ametllers floreixen o com en el cas d’aquest cap de setmana, quan Mallorca encara  no ha  superat les grans plogudes de ja fa un mes.

Tot aquest rotllo ve, perquè quan varem plantejar fer una sortida cap el pla ens trobarem que no podíem emprar les nostres sortides habituals cap a llevant ja que tant el torrent de na bàrbara com el gros duien tanta aigua que era impossible creuar-los.

Així  iniciarem el recorregut pel carril bici de les vies del tren cap a son fuster i d’allà cap el camí Salard i desprès cra vella de Sineu fins a son coll vell. En arribar al lateral de cra de Manacor  que aquest pic el seguirem fins darrera d’es control, ja que el proper objectiu era presentar oficialment el camí d’en Fernando, be es diu de son  Ferrer, però com que ens el va ensenyar ell, en terminologia sectaria li direm així. La qüestió es que aquest camí a partir d’ara  ens permetrà  pujar cap a son binissalom per terra gaudint d’un paisatge encara  preservat d’aquestes estivacions del pla de sant Jordi. 

Tot i això al final varem acabar pujant un boci del fastigós asfalt del camí  tradicional a on els mes fluixos com sempre quedarem despenjats. Com que es tracta de no rebentar en fernando, el deixarem que anes tira a tira per la via mes rapida i quedarem  a sol y moscas ( oficialment can monjo ) Així la resta enfilarem cap a la comuna d’Algaida  ( que per cert es ben privada) a on de nou també estrenarem un nou tirany dins aquest laberint de caminois que pugen i baixen i a on un perd tota possible orientació.  Així arribarem a Punxuat per darrera a on de nou seguirem l’itinerari habitual cap a Randa, primer pel pla de Punxuat, desprès per son roig, s’heretat i son veny. A on vérem que ens queden ja pocs dies de passar per allà ja que estan construint un xaletarro.

A la fi arribarem  a Randa a on els valents decidirem que podíem  berenar a fora, així que tot d’una que el sol queda una mica tapat ens va entrar el fred, però com que som sectaris caparruts en quedarem allà fora passant fred fins que arribat l’hora del cafè, decidirem anar a demanar-lo a dins. Bon preu i a mes a mes unitari, es adir el mateix amb cafè o sense. Partim panxa contenta i amb ganes de recuperar temperatura i ens fiquem en el primer tirany cap a Gracia a on veiem que les plogudes  també han passat factura, ja que el camí està totalment intransitable de tantes pedres.

En agafar el segon tram que ja  abandona el fons del comellar podem anar rodant fins arribar a gracia a on ens re agrupem. Iniciem la davallada a poc a poc per trobar el desviament de can pan cuit. Es fàcil de trobar per la plaqueta ja totalment gastada que ens recorda que com per tot, allò es privat.

Arribats a la zona recreativa desprès de la davallada mes tècnica de tota la volta continuem la marxa fins arribar al camí de l’aresta que el continuem baixant fins arribar a l’asfalt. Allà aquest narrador , tot i que en miky insistia que teníem que tombar a l’esquerra , va pensar que encara no érem al camí de son pons o vell de montuiri, així que continuarem una estona mes cap a Llucmajor per desprès tombar el primer a la dreta. “ craso error”  res quadrava i desprès d’un intent a la desesperada d’intentar creuar i recuperar el bon camí decidirem desfer tot el que havíem fet. Un cop ja en bona direcció partirem cap a montuiri per aquest esplèndid camí que alguns sempre recordarem per que allà en cecilio es va pegar una bona nata que acabà amb  uns quans  “tornillos” mes  per dins el seu cos.

Arribats a Montuiri  varem prendre  pels camins  de sa fita i de Ruberts a on anàrem a cercar ladarrera innovació del dia, un caminoi de no mes d’un metre i mig d’amplada que surt de darrera el poblet i enfila cap a Sineu. Pareixia que rodàvem per una “corredoira” gallega però ben al mig del pla de Mallorca. Malauradament el camí acabà  a la carretera de Sineu que la tinguérem que seguir fins el caminot a on podríem dir que  iniciarem la tornada. Allà ens trobarem les senyals de les noves rutes senderistes que ha marcat crec que l’ajuntament de Costitx. Baixarem  cap a can Quiam i d’allà cap es canar.

Dúiem  un bon grapat de kilometres i el genoll d’aquest narrador ja començava a fer figa, així que apoca poc veia com el grup cada moment s’allunyava. Així les coses passat el camí de son morellò aquest narrador decidí abandonar els pocs que quedaven i tornar per la vella de Sineu , patint amb Soledat. Mentre la resta de grup acompliren el recorregut proposat arribant fins a Santa Maria i tornat pels clàssics de sa bomba, es caulls i son Macià.

En resum, Ruta rodadora a on fidels al esperit sectari recorreguérem alguns nous trams de camins que a partir d’ara formaran part del nostres itineraris. Això es la secta.