En
aquest dissabte el narrador oficial en que s’ha convertit el sr torner, no hi era
ja que estava passejant a uns dels fundadors de les bicis “cube” en la presentació
dels darrers models d’aquesta marca germànica. Així em tocà
recuperar la ploma que ja la tenia una
mica rovellada.
De
tots els que practiquem esport per la natura, un creu que els mtbikers, (be els
que mirem el paisatge i no anem de carreres), possiblement som els que vivim
amb mes intensitat els canvis que es produeixen a la nostra illa, ja sigui pels
canvis cíclics de les estacions, o be
per adversitats climatològiques o humanes. Nosaltres som plenament conscients
de quan els camps es sequen, de quan el blat està espigat, quan els ametllers
floreixen o com en el cas d’aquest cap de setmana, quan Mallorca encara no ha superat les grans plogudes de ja fa un mes.
Tot
aquest rotllo ve, perquè quan varem plantejar fer una sortida cap el pla ens
trobarem que no podíem emprar les nostres sortides habituals cap a llevant ja
que tant el torrent de na bàrbara com el gros duien tanta aigua que era
impossible creuar-los.
Així iniciarem el recorregut pel carril bici de
les vies del tren cap a son fuster i d’allà cap el camí Salard i desprès cra
vella de Sineu fins a son coll vell. En arribar al lateral de cra de Manacor que aquest pic el seguirem fins darrera d’es
control, ja que el proper objectiu era presentar oficialment el camí d’en Fernando,
be es diu de son Ferrer, però com que
ens el va ensenyar ell, en terminologia sectaria li direm així. La qüestió es
que aquest camí a partir d’ara ens
permetrà pujar cap a son binissalom per
terra gaudint d’un paisatge encara preservat d’aquestes estivacions del pla de
sant Jordi.
Tot i això al final varem acabar pujant un boci del fastigós asfalt
del camí tradicional a on els mes fluixos
com sempre quedarem despenjats. Com que es tracta de no rebentar en fernando,
el deixarem que anes tira a tira per la via mes rapida i quedarem a sol y moscas ( oficialment can monjo ) Així
la resta enfilarem cap a la comuna d’Algaida
( que per cert es ben privada) a on de nou també estrenarem un nou
tirany dins aquest laberint de caminois que pugen i baixen i a on un perd tota
possible orientació. Així arribarem a
Punxuat per darrera a on de nou seguirem l’itinerari habitual cap a Randa,
primer pel pla de Punxuat, desprès per son roig, s’heretat i son veny. A on vérem
que ens queden ja pocs dies de passar per allà ja que estan construint un
xaletarro.
A la fi arribarem a Randa a
on els valents decidirem que podíem berenar a fora, així que tot d’una que el sol
queda una mica tapat ens va entrar el fred, però com que som sectaris caparruts
en quedarem allà fora passant fred fins que arribat l’hora del cafè, decidirem
anar a demanar-lo a dins. Bon preu i a mes a mes unitari, es adir el mateix amb
cafè o sense. Partim panxa contenta i amb ganes de recuperar temperatura i ens
fiquem en el primer tirany cap a Gracia a on veiem que les plogudes també han passat factura, ja que el camí està
totalment intransitable de tantes pedres.
En agafar el segon tram que ja abandona el fons del comellar podem anar
rodant fins arribar a gracia a on ens re agrupem. Iniciem la davallada a poc a
poc per trobar el desviament de can pan cuit. Es fàcil de trobar per la
plaqueta ja totalment gastada que ens recorda que com per tot, allò es privat.
Arribats
a la zona recreativa desprès de la davallada mes tècnica de tota la volta
continuem la marxa fins arribar al camí de l’aresta que el continuem baixant
fins arribar a l’asfalt. Allà aquest narrador , tot i que en miky insistia que teníem
que tombar a l’esquerra , va pensar que encara no érem al camí de son pons o
vell de montuiri, així que continuarem una estona mes cap a Llucmajor per desprès
tombar el primer a la dreta. “ craso error”
res quadrava i desprès d’un intent a la desesperada d’intentar creuar i
recuperar el bon camí decidirem desfer tot el que havíem fet. Un cop ja en bona
direcció partirem cap a montuiri per aquest esplèndid camí que alguns sempre
recordarem per que allà en cecilio es va pegar una bona nata que acabà amb uns quans “tornillos” mes per dins el seu cos.
Arribats a Montuiri varem prendre pels camins de sa fita i de Ruberts a on anàrem a cercar
ladarrera innovació del dia, un caminoi de no mes d’un metre i mig d’amplada
que surt de darrera el poblet i enfila cap a Sineu. Pareixia que rodàvem per
una “corredoira” gallega però ben al mig del pla de Mallorca. Malauradament el camí
acabà a la carretera de Sineu que la tinguérem
que seguir fins el caminot a on podríem dir que iniciarem la tornada. Allà ens trobarem les
senyals de les noves rutes senderistes que ha marcat crec que l’ajuntament de
Costitx. Baixarem cap a can Quiam i d’allà
cap es canar.
Dúiem un bon grapat de
kilometres i el genoll d’aquest narrador ja començava a fer figa, així que apoca
poc veia com el grup cada moment s’allunyava. Així les coses passat el camí de son
morellò aquest narrador decidí abandonar els pocs que quedaven i tornar per la
vella de Sineu , patint amb Soledat. Mentre la resta de grup acompliren el
recorregut proposat arribant fins a Santa Maria i tornat pels clàssics de sa
bomba, es caulls i son Macià.
En
resum, Ruta rodadora a on fidels al esperit sectari recorreguérem alguns nous
trams de camins que a partir d’ara formaran part del nostres itineraris. Això
es la secta.
1 comentario:
Després d'una bona temporada d'asiduitat faig un tall i em perdo algo nou. Espero que aviat pugi fer aquests nous trams. Bona crònica Miquel. Tot i el rovell no has perdut l'estil que et caracteritza.
Publicar un comentario